FINAL D’UNA SÈRIE CAPITAL
Adeu a ‘Succession’: 5 motius per trobar-la a faltar
‘Succession’: per què el món s’ha rendit als Roy
‘Succession’ (HBO Max) s’acosta al seu final: «Aquesta temporada és el caos»
La promo del final de ‘Succession’ avança la batalla definitiva de la família Roy
Passades les etapes de negació i ira, cal començar a negociar amb nosaltres mateixos: ‘Succession’ s’acaba realment ben aviat. El capítol final (de 90 minuts, si fem cas al compositor Nicholas Britell) arribarà a HBO Max a la matinada de diumenge a dilluns (a les 3, per ser precisos) i deixarà al seu pas una estela de brillants caos i destrucció. Ningú sap què passarà a la saga dels Roy: ¿Serà Shiv (Sarah Snook) qui finalment s’imposi com a CEO de Waystar després de les seves últimes maniobres industrials en la foscor? ¿Es recompondrà Roman (Kieran Culkin) per erigir-se en imprevisible rei del món? ¿O aconseguirà Kendall (Jeremy Strong) convertir-se en decent facsímil de Logan (Brian Cox)? Potser tot això alhora, però probablement res que puguem endevinar. I en realitat aquest desenllaç argumental és potser el menys important. De ‘Succession’ trobarem a faltar la seva trama, exactament, de successió, però també altres coses. Aquestes cinc, per exemple.
1. Ningú escriu com Jesse Armstrong
1. Ningú escriu com Jesse ArmstrongQuan, fa uns mesos, vam preguntar a l’actor Nicholas Braun (el cosí Greg) sobre els guions del creador de la sèrie i del seu equip i si aquestes obres mestres l’havien acostumat excessivament a l’excel·lència, va fer un gest de circumspecció. «El que estic llegint ara no és igual», va admetre. «No és fàcil trobar personatges tan rics o situacions alhora divertides i terribles». La vida és així (és a dir, canvia de dura a lleugera o desconcertant en qüestió de centèsimes de segon), però les sèries... no tant. A la recerca d’aquesta electricitat volàtil, Armstrong no deixa d’escriure fins a l’últim moment, aprofitant i reelaborant elements que han sorgit d’alguna improvisació dels seus actors.Quan visitem el rodatge de l’episodi ‘Dundee’, vuitè de la segona temporada, en terres escoceses, amb prou feines va poder dedicar-nos temps perquè necessitava anar corrents a escriure una escena per a aquell mateix dia.
2. Tots els actors s’han superat
2. Tots els actors s’han superat Poc importa les coses bones que alguns veterans haguessin fet abans. I poc importarà les coses bones que a d’altres més joves els quedi per fer. Mal que els pesi (o no), els actors de Succession seran recordats essencialment pel seu treball en aquesta sèrie. Brian Cox va ser un gran Hannibal Lecter abans d’Anthony Hopkins (a ‘Hunter’, de Michael Mann), però mai ha fet tanta por com quan crida «‘¡jabalí al suelo!’» als seus subordinats en el joc menys divertit del món. Amb el seu paper de Tom Wambsgans, un home amb un cinisme només semblant a la seva malaptesa, Matthew Macfadyen ens ha fet oblidar que un dia va ser un perfecte galant d’època a ‘Orgullo y prejuicio’. Sarah Snook va saber deixar molta empremta amb el seu poc temps a ‘Las últimas horas’ o ‘Steve Jobs’, però ha sigut a ‘Succession’ on ha demostrat la seva versatilitat i dolorosa delicadesa de matís. Però sobretot, potser, ha brillat el protagonista Jeremy Strong, abans excel·lent secundari, com a relatiu protegit d’un pare ferotge, sòsia de Ted Kennedy (per aquest accident tan semblant a l’escàndol de Chappaquiddick) i projecte d’executiu guai amb hip-hop canònic com a banda sonora mental.
3. La seva música electritzava
3. La seva música electritzavaEl hip-hop animava també el tema principal compost per Nicholas Britell: un encreuament de música de tall del segle XVIII amb producció ‘boom bap’ de tota la vida. El raper Pusha T hauria de recuperar ‘Puppets’, el seu remix del tema amb Britell, en aquest Primavera Sound. La rica banda sonora ha anat adquirint noves influències i instrumentacions a mesura que canviaven les destinacions geogràfiques, els climes emocionals i els escenaris de tenses reunions familiar/laborals. A la tercera temporada, cordes, vents o una coral de solemnitat captivadora van treure una mica d’espai als pianos nobiliaris i els beats de rap. Renovador del paisatge de les bandes sonores (recordem el seu explorador treball en una altra sèrie majúscula, ‘El ferrocarril subterráneo’), Britell ha convertit la seva tasca a ‘Succession’ en un laboratori sònic amb fites constants, com l’estranya experimentació amb les cordes que buscava reflectir la confusió i tristesa dels germans Roy davant la notícia de l’ensorrament definitiu del patriarca inderrumbable.
4. Cada episodi era un esdeveniment...
Notícies relacionades4. Cada episodi era un esdeveniment... I no ens referim només –que també– a la tendència d’Armstrong i el seu equip a situar l’acció de cada episodi en una classe d’esdeveniment on res surt com hauria de sortir. Ens referim a aquesta aposta decidida per fer de cada episodi un esdeveniment en si mateix, amb el seu lloc, els seus temes, les seves idees principals i secundàries, el seu ‘cliffhanger’ d’agonia... A ‘Succession’ no hi havia episodis de farcit ni transició, només hores generalment perfectes que convidaven a la discussió amb entusiasme davant la màquina de cafè o als racons virtuals on encara es mantinguin converses productives. Era, en fi, l’art de la televisió portat a la més sublim expressió. En temps en què tants directors parlen de les seves sèries com a pel·lícules llargues, això d’Armstrong, guionista essencialment televisiu, era una clara celebració del poder del mitjà per crear realitats compartides.
5. ... i el mirall més negre de la realitat
5. ... i el mirall més negre de la realitatAl contrari que tantes sèries actuals, ‘Succession’ no es desenvolupa en una terra de fantasia, sinó en un univers i, més en concret, uns Estats Units reconeixibles, i en un moment bastant concret, el nostre. Poques sèries han reflectit tan bé aquest punt en el temps; recentment, només a ‘The good fight’ es va reaccionar amb tanta rapidesa (i acidesa) als esdeveniments del món real. Ho demostra amb escreix un episodi recent, ‘América decide’, combinació de les nits electorals nord-americanes del 2016 (quan cert ídol d’extrema dreta es va imposar a la candidata demòcrata) i el 2020 (quan Fox News va donar Arizona a Biden abans de temps i un Trump enfurismat va començar a qüestionar el càlcul de vots en altres estats). D’altra banda, ¿què és el personatge de Matsson (Alexander Skarsgård) sinó la perfecta representació dels esmunyedissos gurus tecnològics que dominen el discurs global malgrat la seva confusa prosa? ‘Succession’ tenia molt de perfecta distopia, o millor, d’absolut documental.
