Drogues, violència i ‘hard trance’: així és ‘Kids in crime’, la sèrie més salvatge de Filmin 

En el seu pas dels vídeos musicals i curts a les sèries, Karlstad va adoptar el vell lema de l’«escriu sobre el que coneixes». La sèrie és, ens diu per videotrucada, autobiogràfica en almenys un 50%. I sobretot en el 50% de la sèrie, els quatre primers dels seus generalment breus (20 minuts) vuit capítols. «Com el meu protagonista, Tommy [Kristian Repshus], també feia esport d’adolescent i vaig haver de deixar-ho per una lesió. Per passar l’estona, em vaig dedicar a estar per allà amb gent de la meva edat. Però els que m’interessaven eren alguns nois més grans que sempre l’estaven embolicant, que es ficaven en baralles i coses així».

En una petita ciutat, Sarpsborg, on el nou segle no ha portat grans novetats, Tommy acaba deixant-se entabanar per les drogues i la vida criminal després de reconnectar amb un vell amic, Pål Pot (Martin Øvrevik), que pateix TDA (trastorn de dèficit d’atenció sense hiperactivitat) i amant de la velocitat. És el seu enllaç amb el camell més gran de Rohypnol de la localitat: el carismàtic Freddy Infierno (aquest astre noruec anomenat Jakob Oftebro), la nòvia del qual, Monica (Lea Myren), crida l’atenció dels dos amics. ¿Què pot sortir malament en tot això? 

---

«Això del Rohypnol va ser gairebé com una epidèmia a Noruega», recorda Karlstad. «Era molt fàcil aconseguir-lo i era molt barat. La gent va començar a prendre’l sense mesura; era com la droga d’iniciació». Ell va aconseguir deixar la seva recerca de sensacions abans de recórrer passadissos pitjors. «Mai vaig arribar a enganxar-me a res. Només era diversió per a mi. Quan tenia vint-i-dos, vint-i-tres anys, molts dels meus col·legues van començar a consumir drogues més dures i allò va deixar de tenir qualsevol gràcia. M’havia fet fuster i en això em vaig concentrar, a portar a terme els meus projectes». 

Un govern castigador 

Un govern castigador Tot i que el nostre entrevistat volia fer una sèrie escapista sobre l’escapisme, no va voler deixar de banda el component crític. «La sèrie és, en part, sobre com de malament se les va arreglar el govern noruec amb els joves delinqüents el 2001. Com veiem en la introducció, hi va haver molts debats sobre què havia de fer-se amb ells, i les conclusions semblaven ser sempre les mateixes: càstigs, càstigs i més càstigs, en lloc de mirar d’escoltar-los o esbrinar què es podia fer amb els seus problemes». 

Notícies relacionades

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

En més d’un sentit, ‘Kids in crime’ convida a les comparacions amb ‘Trainspotting’, però Karlstad assenyala també influències escandinaves com la saga ‘Pusher’, de Nicolas Winding Refn, de la qual és gairebé la seva revisió juvenil i semiparòdica, o ‘Lilya forever’, inesborrable drama sobre explotació sexual de Lukas Moodysson. A la recerca de l’energia formal de totes aquestes referències, Karlstad es diverteix incrustant parts gravades en VHS en el metratge panoràmic en 4K. «És com si la crua realitat irrompés en el món cool que els personatges tenen al seu cap», diu el director.

Ja des del magistral pla seqüència de la primera baralla (d’unes quantes) s’adverteix la importància de la música per a aquest prometedor cineasta: aquest tema hard trance (’Supa-dupa-fly’, de 666) no és allà com a floritura, sinó que és l’essència de tot. «La música és la raó per la qual faig cine. Quan era jove posava imatges al cap a les cançons. Les meves escenes favorites parteixen de temes el títol dels quals apareixia escrit en el guió. En realitat no havien d’utilitzar 666, sinó ‘La passion’ de Gigi D’Agostino, però l’home no ens va deixar utilitzar-la. Encara bo que al final 666 va quedar tan bé».