Miguel Bosé: «Tot el que s’ha dit que no s’assembli a això és mentida»

Després de gairebé 50 anys de carrera plena d’èxits, el que li va fer adquirir la categoria d’icona, tothom creia conèixer-lo molt bé, però Miguel Bosé (Ciutat de Panamà, 1956) ha resultat ser un gran desconegut. Ara, quan ha sentit la necessitat de desfer-se del seu passat, de desmuntar-lo, de desconstruir-lo per iniciar una nova etapa, ha decidit compartir els seus records, sigui en forma de llibres; de sèrie de ficció, ‘Bosé’(SkyShowtime), o de sèrie documental, ‘Bosé Renacido’, que estrenarà aviat Movistar Plus+ i en què ho explica tot en primera persona. Serà una «bomba», avisa.

 Diu que porta una motxilla a l’esquena amb records de què vol desprendre’s. I que la millor manera és compartir-los per curar. ¿Ve a ser un acte purificador, com quan es tiren a la foguera objectes que causen massa dolor?

La millor manera és obrir les portes perquè volin. Però, abans, cal dir-los: gràcies per tot el que m’heu donat, per les coses que m’heu ensenyat. Quedeu lliures i quedo lliure. Això parteix d’un procés que vaig començar fa uns anys pel qual em vaig adonar que si volia passar a coses importants, créixer molt –no continuar creixent, sinó créixer molt més– i desenvolupar els projectes que tenia entre mans havia de crear espai. El passat ocupava molt i pesava moltíssim. Ja havia tingut la seva comesa, per tant vaig agafar i vaig crear un pla on hi havia passos per anar deixant-ho anar.

¿Un pla, diu?

Sí. El primer llibre, ‘El hijo del Capitán Trueno’; després la sèrie, ‘Bosé’; després l’altre llibre, ‘Historia secreta de mis canciones’; després el documental, també el programa de televisió... He anat creant coses perquè la gent anés rebent aquest Bosé. Perquè la gent anés coneixent aquest Bosé. En ‘El hijo del Capitán Trueno’ era la infància, el Bosé des del principi. Perquè aquest llibre explica les arrels més profundes, les que no es coneixen, el nen i l’adolescent, que és on es qualla Bosé i li passen coses que el marquen. Aquest projecte que vaig fabricar, continua i continuarà. Però primer havia de crear espai, perquè ja no n’hi havia. Era una existència fosca, plena d’escletxes tapades i claustrofòbica. 

Al documental també aborda aquella etapa de la infància i adolescència i diu: «Calia fer el que fos per sobreviure a aquests monstres. No era una família, era una trampa». ¿Ha superat del tot el rancor cap als seus pares?

Si llegeixes el llibre ‘El hijo del Capitán Trueno’ t’adones que no hi ha rancor. Mai ho hauria escrit si no m’hagués reconciliat amb els records i hagués apaivagat aquestes coses. I, a partir d’allà, aquesta peça va ser molt clau, perquè em va permetre deixar-me anar i adonar-me que res és tan important. I que les coses passen perquè han de passar i que són les que t’han tocat. I que l’important és haver-ho solucionat i tenir aquesta constància per estimar passés el que passés. De nen no tenia més armes, perquè no tenia gairebé enteniment per comprendre el que m’estava passant. M’arribaven les hòsties, les bufetades, per tots costats. Aquest pare que em rebutjava, que no estava gaire orgullós de mi, i aquesta mare duríssima, per qui res estava bé. En fi, aquesta soledat immensa en aquest món on tot semblava tan bonic, tan gran i, alhora, tan fals. Tan efímer tot...

Ha fet l’exercici de superar-ho, ves...

No tinc rancor, perquè d’haver-lo tingut no hauria pogut deixar anar. I ho vaig deixar anar tot, ho vaig reconèixer tot, vaig demanar perdó i em vaig perdonar, que és el més important, perquè fins que no et perdones... Això que en les sèries nord-americanes està molt de moda. «És culpa meva», diuen. Aquests ‘gringos’ els ho fiquen al cap perquè sentin culpa cada dia. I no, no tenim culpa de res, les coses passen, les coses se solucionen, es parlen, se superen i es continua endavant. La història amb el meu pare va ser fantàstica i va tenir un tancament fantàstic. I amb la meva mare, igual. I el que vaig viure amb Pablo... En fi, he tingut una vida meravellosa, cruel, dura, rara, desagraïda, privilegiada...      

Els quatre capítols venen marcats per quatre cases: Villa Paz, on va passar la seva infància; la de Somosaguas, en què va viure amb la seva família i després sol, i l’actual de Mèxic. ¿És més que un formidable recurs narratiu? ¿Es pot resumir la seva vida en aquelles quatre etapes?

A veure, la meva part italiana és molt forta, llavors tinc tendència a fer cases i omplir-les de famílies. Hi havia Villa Paz, que no era casa meva, però sí la de la meva família original; després la primera de Somosaguas, que va ser de la meva família i després meva, amb la família que jo vaig voler, i la de Mèxic, que és la residència de la nova era.

¿La resposta és llavors que sí?

Però he tingut cases a Nova York, a París, a Milà, a Roma, Panamà, a Badajoz... He tingut tantes cases per tot el món, que no et pots imaginar. I amb elles arribaves a projectes, a famílies. Famílies de música, de refugiats, de gossos... Famílies de molts tipus que estan lligades a aquestes cases, perquè aquestes es converteixen en temple de determinats moments. I quan s’acaben aquells moments, la casa no té sentit. I passes a una altra. Per això soc tan nòmada. Són projectes i quan aquest projecte s’acaba, es tanquen. Quan aquest projecte de Mèxic s’acabi, passaré a una altra casa. 

Ser tan trencador, com diu, per exemple, Lolita a ‘Bosé Renacido’, malgrat no ser sempre comprès, intueixo que és el millor que li ha pogut passar. ¿Ser un de tants li hauria produït urticària?

Era la manera que jo tenia de plantejar-me la vida, de voler viure-la. Eren modes que es creaven. La meva va entrar en el glam, en el gai power, que era una explosió a la meca musical de Londres i els joves en aquell moment érem així. I a partir d’aquesta forma, d’aquesta estètica, que és una estètica de moda passatgera, es va gestant i es condiciona la vida, el país i la societat en què vius. Perquè, òbviament, si hagués crescut a Bèlgica o a Rússia hauria sigut diferent. I això hi té molt a veure. Però és que la família que tenia era per si mateixa molt trencadora. La meva família no era convencional ni conformista. Ni el meu pare ni la meva mare ni els meus oncles ni els meus cosins ni els meus avis ho van ser. Hi ha una genètica de naturalitat, perquè sí que és veritat que tot el que vaig fer a la vida, tot el que apareixia, tot el que presentava o tot el que era, ho feia amb molta naturalitat. Perquè estava integrat.

En les seves intervencions públiques es caracteritza per la seva vehemència i per no tenir filtres. ¿Es va penedir d’alguna cosa del que havia explicat a ‘Bosé Renacido’ iva demanar que se suprimís o li va suggerir l’equip que millor no aparegués?

(Riu) Res. Jo vaig explicar superconscient i fent-me responsable de tot el que estava explicant. I mai he dit: no poseu això. A més, la muntadora; Macarena Rey, CEO de Shine Iberia, i l’equip de la productora són molt eficaços i sabien la joia que tenien entre mans. I de tot el que s’ha fet: els llibres, la sèrie i el programa de televisió, el més bomba és això.

A diferència de la sèrie ‘Bosé’, en què es trobava a faltar temes delicats o polèmics, aquí es parla de les conseqüències de la seva ruptura, de la seva postura davant la Covid i de la seva pèrdua de veu. ¿Calia tractar-los, tot i que fessin mal? Perquè hi ha un moment en què es trenca...

Quan expliques alguna cosa tu mateix, dius: el que faltava per explicar, ara t’ho explico jo en primera persona. Amb la qual cosa tot el que s’ha dit que no s’assembli a això és mentida. I el que jo estic dient, perquè he decidit donar-ho i entregar-ho d’una vegada, perquè quedi lliure i perquè voli, així és. El que estàs escoltant així va ser.

Al capítol final, es mostra com a pare entregat i amb una imatge gairebé de ‘marujo’. Això sí, sense renunciar a la seva creativitat, com ha demostrat a ‘Cover night’, on va tornar a cantar després d’anys sense fer-ho, i en la seva col·laboració amb Rauw Alejandro. No obstant, al documental diu que vol matar Bosé. ¿Aquest Bosé que dibuixa és el ‘Renacido’? ¿O només de moment?

El Bosé Renacido és el que vingui després de tot això. Perquè el que jo entrego és precisament per desmuntar-lo i desconstruir-lo d’alguna manera, perquè no hi havia espai. Almenys jo no el trobava. Tot eren llocs comuns, tot em sonava a alguna cosa, tot era un ‘déjà vu’, tot era ja viscut, tot eren coses recurrents i que, a més, no servien per a res. Llavors faré mudança. I el que fas en una mudança és tirar, i del que queda, que has ficat en caixes, quan arribes al teu destí, tornes a tirar més coses. Aquesta és l’operació que he estat fent.

¿Espera que aquesta nova vida no sigui tan intensa com per propiciar un altre documental, o que sigui com sigui i si fa falta un altre, es fa?

¡Ai, si jo sabés què em passarà...! No sé què em passarà...

Notícies relacionades

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

Però ¿què desitja?

Jo, en aquest moment, el que estic construint és molt sòlid, molt madur, molt pensat, molt honest i serè. Ara, aquest és el barco amb què surto a navegar, però no sé com es posarà el mar.