Úrsula Corberó i Quim Gutiérrez (’El cuerpo en llamas’): «Sentíem respecte perquè era un cas molt públic, molt polèmic»

Tots dos es van començar a formar com a actors, mentre que ho feien com a persones, quan tenien 13 i 12 anys en sèries de TV3. No obstant, Úrsula Corberó (Sant Pere de Vilamajor, Barcelona, 1989) i Quim Gutiérrez (Barcelona, 1981) mai van coincidir. Ho van fer anys després, el 2013, a la pel·lícula ‘¿Quién mató a Bambi?, quan ja tenien una carrera a Madrid. Ell ja havia rebut un Goya el 2007 i a ella li arribaria el 2017 l’oportunitat de participar en un fenomen com ‘La casa de papel’. Ara s’han trobat a Barcelona per interpretar els protagonistes del crim de la Guàrdia Urbana, els agents Rosa Peral i Albert López, en ‘El cuerpo en llamas’, sèrie que acaba d’estrenar Netflix.

L’estrena va perillarper la denúncia interposada per Rosa Peral a Netflix. ¿Els preocupava? A mi molt: els tenia reservada una portada al suplement.

Doncs has patit més que nosaltres. La veritat és que no.

No obstant, Úrsula, quan li van proposar el paper tenia reticències. ¿Sentia por per ser un cas real i que es busqués el morbo?

Úrsula Corberó: No sé si tanta por, era més respecte. Sentia que volia fer-ho bé i que era un cas molt públic i molt polèmic, del qual tothom –com que jo soc de Barcelona– sabia, i havia vist ‘Crims’. Llavors vam dir: és important que això aporti una cosa nova, o diferent del que la gent ja sap dels personatges. Amb això em refereixo a tenir l’oportunitat d’aprofundir una mica més en ells. Perquè tot el que havia vist d’informació sobre el cas es quedava en una capa molt superficial i a mi, com a actriu, em semblava interessant endinsar-m’hi de manera més profunda. I això també suposava ficar-se en un pou negre i en la foscor.

Quim, ¿potser no tenia tanta pressió al posar-se més el focus en el personatge de Rosa Peral?

Quim Gutiérrez: Sempre que interpretes algú que veurà com fas d’ell a mi em genera un respecte independentment del judici de culpabilitat que hi hagi sobre ell. Dit això, com a actor utilitzo material per construir el personatge: biogràfic, el que escrivia des de la presó i retalls de premsa en què podia trobar pistes de com era el seu passat. Perquè necessito inventar-me una història des que neixen fins que passen els fets que apareixen en la ficció. I és que crec que el que fan d’adults està directament vinculat al que van viure de nens. Hi havia alguna cosa per a mi necessària a l’hora de, no justificar, però sí entendre el que fan i és imaginar aquests personatges de nens. És una cosa que solc fer sempre i per execrable que sigui el personatge m’ajuda a profunditzar en la seva defensa.

Úrsula vostè s’ha enfrontat a una dona amb moltes personalitats. Fins i tot li canvia el físic per moments. Deu haver sigut complicat.

U. C.: Ha sigut un embolic. És un dels personatges més complets i complicats d’interpretar que he tingut mai. Són diversos personatges en un. I, d’altra banda, ple que fa a la trama, n’hi ha moltes de diferents. I això de com està present en cada moment de la història i juga amb cada personatge amb diferents cares era bastant esgotador. I de vegades una mica complicat. Això, sumat que vaig estar rodant cada dia durant sis mesos, vaig acabar esgotada. Però alhora va ser bonic. Em va agradar molt anar trobant aquest personatge a través de l’experimentació de diferents escenes. Crec que no m’havia passat mai. I també perquè sentia una mica la pressió que gairebé tota la càrrega de la sèrie estava sobre aquest personatge. Però la veritat és que és la primera vegada que em vaig prendre una mica la llicència de dir: no fa falta que ho sàpigues ara tot, ves-te mirant; és important ser observadora, estar atenta...

Vostè, Quim, a més de la preparació psicològica va passar per la física. Es va haver d’engreixar vuit quilos.

Q. G. : Sí. Però el temps de la transformació física és un temps que ja li dediques al personatge. Jorge Torregrossa (el director, juntament amb Laura Mañá) em va demanar que intentés guanyar la massa muscular el que pogués. Va ser un mes i mig des que m’ho va dir fins que vam començar. És poc. L’última setmana del que estava fent abans ja vaig començar a endrapar com un animal. I vaig començar amb un entrenament d’hipertròfia i un menú especial amb un fisioterapeuta i un dietista. Feia entrenaments semblants als de l’Albert, que entrenava molt i feia boxa, amb la qual cosa ja estàs generant el seu univers. Llavors ho vaig disfrutar molt. Perquè normalment no et demanen que canviïs de físic, i és molt agraït, ja que veure’t diferent del que ets tu, ajuda...

Tot i que viu a Madrid, Quim, i Úrsula a... ¿Argentina?

Ú. C. : Jo ja no sé ni on visc.

Però com que són de Barcelona, ¿havien vist el programa de TV3 ‘Crims’? ¿O ho van fer per construir el personatge? .

Q. G. : Jo sí. Vaig veure tot el que vaig poder. Vaig veure ‘Crims’ perquè a mi em servia aquest contacte amb la realitat. He de dir que el vaig utilitzar perquè per a mi era un material real que es col·loca en un altre lloc: entre jo, la realitat i aquest espai de ficció. Jo vaig arribar a veure les imatges que ja les tenia molt gastades, però em col·locaven en la realitat. I l’objectiu no era aquest, l’objectiu era que connectés i que creés l’univers del personatge i un to emocional que utilitzo per narrar. Anar al gimnàs, la dieta em va ajudar a crear això. I quan estic molt perdut connecto amb aquestes sensacions. Aquest visionament d’imatges em portava a aquest lloc. No és que intentés copiar, és que veure-les m’ajudava. És una barreja d’imatges reals, de l’exercici... Com un boig. 

Notícies relacionades

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

¿I vostè, Úrsula?

Ú. C.: Jo no ho vaig veure. Tothom em parlava de ‘Crims’. ¡Tothom! Però em semblava important no deixar-me influir. Ho vaig veure després. A més, a ‘Crims’ hi ha un posicionament cap als fets i a mi no m’interessa tant com a personatge, potser he de crear la meva pròpia veritat. Recordo que vaig entrar molt en paranoia perquè en més de la meitat de les escenes el personatge menteix. Llavors deia: «¿Menteixo jo com a actriu com que ella està mentint o directament m’ho crec com a actriu i interpreto com si estigués dient la veritat, i així és menys complicat?». Llavors vaig decidir interpretar com si el que diu ella fos el que li va passar al personatge de veritat. Em semblava la manera més lògica de fer les escenes i de no tornar-me boja.