‘Romancero’: el nou flamenc de Rosalía en forma de sèrie fantàstica

Perquè dir més seria arruïnar les atrevides estratègies narratives del guionista i escriptor granadí Fernando Navarro, conegut pel seu treball a, per exemple, ‘Verónica’ i ‘Bajocero’, i el director murcià Tomás Peña, que amb el col·lectiu Manson ha firmat vídeos per a Rosalía, C. Tangana (incloent-hi l’icònic ‘Mala mujer’) i Katy Perry. El seu va ser un cas de simbiosi immediata. Els dos creadors parlen el mateix idioma híbrid: «A tots dos ens uneix l’interès per aspectes de la cultura pop com el cine de gènere, el manga i l’anime, però també per una cosa tan tradicional com el flamenc», ens explica Navarro en el Festival de Sitges, en el qual es va presentar la sèrie. «S’estan veient molts nous acostaments a la tradició espanyola en la música, o en els vídeos que ha fet Tomás, però no tant en la ficció. Podríem dir que aquesta és la primera sèrie del nou flamenc. És més a prop de Rosalía i de Rocío Márquez i Bronquio que de moltes altres coses».

Sense entrar en detalls argumentals, parlarem de ‘Romancero’ com una mescla del costumisme espanyol amb el fantàstic més desencadenat. (Tomás): «Jo volia que expliquéssim una realitat, però que en aquesta realitat hi hagués uns components fantàstics que no fossin irònics i que funcionessin precisament per això». (Fernando): «Vam convertir en territori mitològic aquesta part d’Andalusia entre Tabernas i Guadix, aquesta mena de no comarca. Amb això, estem seguint el llinatge de Lorca i Sergio Leone. Aquí se situava ‘Bodas de sangre’ i aquí es va rodar ‘El bo, el lleig i el dolent’’. 

«Esoterisme ‘cani’» 

«Esoterisme ‘cani’» Una de les comparacions potser inevitables, tot i que hi hagi diferències conceptuals, és la llegendària pel·lícula ‘Deixa’m entrar’ (original i ‘remake’), sobretot per la seva visió poc o res sentimental de l’aventura gairebé infantil. El 2018, Navarro havia compartit el jurat oficial de Sitges amb l’autor de la novel·la primigènia, John Ajvide Lindqvist. «Podria unir-nos amb ell aquesta manera de parlar de preocupacions molt reals des del fantàstic, com passa amb autors que també ens ha marcat, com Stephen King i Lovecraft», assenyala l’autor de la novel·la ‘Malaventura’, en la qual ja s’amagaven alguns personatges de la sèrie. 

El Hollywood dels noranta és un ingredient reconegut del còctel («la idea era acostar-se al Fincher d’aquella època, en la mesura possible», diu Peña), però també el dels vuitanta sembla impregnar la imatgeria: ¿no són aquestes motos nocturnes pur ‘Joves ocults’? Navarro dubta una mica, però el seu company accepta la comparació. «A mi aquesta pel·lícula m’encanta. Però és que això de les motos i els cotxes és part de la realitat amb què vaig créixer a La Unión. Quan tenia 14 anys, m’ajuntava amb els de 16 que tenien moto i ens en anàvem als pobles del costat. Era una cosa que hi havia de ser. Hi ha un fetitxisme de tot allò ‘cani’». I Navarro afegeix: «Esoterisme ‘cani’, arribem a dir». 

«El funeral de Carlitos»

Notícies relacionades

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

«El funeral de Carlitos»Una altra audàcia destacable de ‘Romancero’ és presentar Ricardo Gómez (el que va ser nen d’Espanya per ‘Cuéntame’) com a meitat més cruel d’una parella de guàrdies civils (l’altre és Guillermo Toledo) que sembla escrita per l’ultraviolent S. Craig Zahler. «Ens agradava dir que aquesta sèrie era el funeral de Carlitos», diu Peña amb referència al personatge més famós de Gómez. «Jugàvem molt amb els contrastos. Podríem haver agafat altres actors per fer d’agents de la llei, però ens semblava més interessant comptar-hi». 

L’ingredient màgic que corona la barreja és esmunyedís i inesperat: aquesta gran música original a càrrec de Jim Williams, antic braç dret de Ben Wheatley (‘Turistes’) i compositor de les pel·lícules de Julia Ducournau (‘Crudo’, ‘Titane’) i l’aclaparadora ‘Possessor’ de Brandon Cronenberg. «Estàvem pensant: ‘¿qui és el músic referent del nou fantàstic?’ Jim era el col·laborador perfecte», explica Navarro amb orgull. «Era guitarrista de formació i va tocar amb This Mortal Coil. Les converses amb ell resultaven tan fascinants... És un geni, és una de les potes de la sèrie. Obria el projecte a una abstracció que, si haguéssim recorregut a tòpics musicals més autòctons, ens hauria costat arribar».