Valeria Vegas, creadora d’‘El enigma Nadiuska’: «A les actrius del ‘destape’ ningú els va dir: perdó i gràcies»

Valeria Vegas (València, 1985), és periodista, documentalista, assagista, escriptora, col·laboradora i productora. A més de ser trans, fet que l’ha dotat d’una sensibilitat especial per explicar històries de dones que van a contracorrent. Per això va publicar el 2015 la biografia de La Veneno, ‘¡Digo! Ni puta ni santa. Las memorias de La Veneno’, que va servir de base per a la sèrie d’Atresplayer ‘Veneno’, a la qual seguirà ‘Vestidas de azul’, que s’estrena al desembre. Ara aquesta plataforma emet els diumenges (aquest, el segon capítol) la docusèrie ‘El enigma Nadiuska’, en el qual es revelen detalls desconeguts de la seva vida i també es fa justícia amb les altres actrius del ‘destape’.

En el primer capítol hem descobert moltes coses de Nadiuska, una actriu del ‘destape’ que va ser molt més. Un fenomen social.

La docusèrie va més enllà del personatge. I es diu ‘El enigma Nadiuska’ perquè hi ha molts interrogants al seu voltant i coses que no s’han sabut. 

Va revelant aquests misteris com si fos un ‘true crime’, col·locant cada peça en un mural.

M’han deixat dirigir amb llibertat absoluta. Però aquesta part com de ‘CSI’ és la que menys m’agradava. Tot i que és cert que feia falta un fil conductor. Perquè malgrat tenir 50 entrevistats al llarg dels tres episodis, cap podia fer un relat sencer de principi a final. Uns coneixen els anys 70; altres, els 90; altres, els 80... Llavors ens vam adonar que, com que tenia molt de ‘true crime’, podria ser un recurs. 

En el primer capítol vam veure que, malgrat que en la Transició encara hi havia molt puritanisme, Nadiuska va trencar esquemes. Va demostrar ser molt valenta.

Sí, però no n’era gaire conscient. Es limitava a ser ella mateixa. I això li va passar factura. El fet de no tenir prejudicis amb el nu, mentre totes les altres sempre tenien una excusa per no fer-ho: que si el guió, que si el meu pare s’emportaria un disgust.... Com que ella no tenia un pare a casa, no tenia ningú a qui donar explicacions. I veient tota la documentació, no sé com aquesta dona va aguantar tant.

Parlant de valentia, en aquest segon capítol es produeix una espècie de MeToo de les actrius del ‘destape’.

Mai s’havia fet d’una manera tan directa. Tenia molt clar que feia falta que fossin actrius que havien viscut aquell moment tan crucial d’Espanya, la Transició, però que fossin valentes. I la valentia te la dona no estar dins de la indústria. Igual no van ser la reina com Nadiuska, però eren allà. Busques a Viquipèdia l’entrada de Silvia Aguilar i et diu que ha fet 30 pel·lícules. I també hi havia Jenny Llada, Carmen Platero, Sara Mora... Però fa anys que se’n van anar o la indústria les va fer fora.  

No se sabia que n’havia sigut, d’elles.

Exacte. Ara tenen un altre tipus de vida. Tenen la seva família, els seus fills. Excepte Jenni Llada, que continua treballant, i Carmen Platero, que és més gran i es va retirar, van decidir refer la seva vida fora de l’espectacle. I sabia que això els donaria força per parlar. Si agafes alguna de les que segueixen, no tenen aquesta valentia, perquè creuen que encara deuen alguna cosa al cine i confien que els donin un paper. 

La por que no els truquin, clar. No obstant, una fins i tot parla d’una violació. 

En el documental no ho diu, però a mi em va confessar qui era la persona. Un actor d’una sèrie molt coneguda dels anys 80. Però no ho pot dir, perquè no en té proves. Si ho explica, tindria totes les de perdre. A aquestes actrius sembla que se les hagués empassat la terra i ningú els va dir: perdó i gràcies.

En una entrevista vostè deia que li feia molta ràbia perquè sembla que són elles les que demanessin perdó per fer aquest tipus de cine. 

És que algú s’havia de despullar. Després de la dictadura va arribar aquesta espècie de xarampió i a elles les va enganxar allà. Si hagués sigut als anys 50, haurien fet ‘El pequeño ruiseñor’. Algú ho havia de fer, però amb la il·lusió que passés. El que em fa molta ràbia és que sembla que se senten culpables que la pel·lícula sigui dolenta, quan això és culpa del director. I gràcies a elles hem vist amb moltíssima més naturalitat, anys després, els nus d’Emma Suárez, Aitana Sánchez-Gijón, Penélope Cruz... En el guió ja era era natural, ja era com tot normal, però calia que algú hagués primer de passar per això. 

Unes altres dones que viuen a contracorrent són les trans. Com les protagonistes de ‘Veneno’ i ‘Vestidas de azul’, que s’estrena al desembre a Atresplayer.

No és una segona part de ‘Veneno’, tot i que hi coincideixen algunes actrius, i ja no és una història dels anys 90, sinó que és dels anys 80. Allà es veu com era la societat d’aquell moment, la gent de moment, la indústria en aquell moment. I, sens dubte, aquest és un relat digne d’analitzar.

Als anys 80 les condicions eren encara més dures. Els pares feien fora de casa els seus fills trans. Tot i que no fos aquest el seu cas, com es va poder veure en el personatge de Valeria a ‘Veneno’, que és vostè.

Jo soc molt afortunada en la vida. Tot i que crec també que he treballat part d’aquesta fortuna. He tingut bons pares, però he sigut bon fill, bona germana, soc bon veí. Però no treu que la base ha sigut bona i tant de bo sigui així per a molta gent. Que la teva llibertat individual i el que siguis en la vida no suposi una pedra al camí, que les coses dolentes han de venir soles, que no te les posin els altres. 

Notícies relacionades

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

El suculent ‘boom’ de les sèries de cuina

Però encara hi ha gent que sembla que el molesti. 

I no ho entenc. A mi la vida dels altres no m’afecta: no em fa baixar l’IBI, no em treu l’IVA... És un prejudici. L’ésser humà es distingeix dels animals perquè tenim prejudicis. Som l’única espècie que en té.