Suspens sobrenatural

The curse és el resultat de la inesperada aliança entre diversos talents singulars. Els seus creadors són Nathan Fielder i Benny Safdie, és a dir, un visionari de l’humor incòmode (recordem el seu recent experiment en la comèdia documental Los ensayos) i la meitat d’un duo de germans cineastes que ha revitalitzat i ha intensificat algunes de les millors essències del Nou Hollywood (en pel·lícules tan aclamades en els últims anys com Good time o Diamantes en bruto). Ells mateixos protagonitzen la sèrie juntament amb Emma Stone, actriu cada vegada més allunyada de la seva imatge de nòvia d’Amèrica i més atrevida en la seva elecció de projectes, com certifica la seva col·laboració amb Yorgos Lanthimos a La favorita i, sobretot, aquesta revisió feminista de Frankenstein anomenada Pobres criaturas. Per si feia falta una garantia extra de coolness, parlem d’una sèrie coproduïda per l’estudi més distingit imaginable del moment: la ja famosa empresa cinematogràfica nord-americana A24 (productors de pel·lícules tan aclamades com Everything Everywhere All At Once i Lady Bird, així com sèries de la talla d’Euphoria).

Res podia sortir malament i res ho fa. Bé, salvant tot el que els passa a Whitney (Stone) i Asher Siegel (Fielder), una parella de noucasats enfangada en un projecte de revitalització de la petita ciutat d’Española, a Nou Mèxic. La seva idea és atraure hipsters ricassos amb vivendes sostenibles últim model: cases passives revestides de miralls, sospitosament similars a les plantejades per l’artista Doug Aitken. Totes les seves decisions equivocades i diàlegs forçats són capturats per la càmera de Dougie (Safdie, fa poc vist com a actor també a l’aclamada i polèmica cinta d’Oppenheimer de Christopher Nolan), un relliscós productor de telerealitat que farà l’impossible i amoral per aconseguir un programa de reformes capaç de competir amb els productes dels bessons Scott.

La calculadora Whitney ni el mesquí Asher tampoc són les millors persones, tot i que s’entossudeixin a dir-s’ho a si mateixos una vegada i una altra. Els costa fins i tot actuar com a persones, a seques. Tant davant de les càmeres com fora d’aquestes, la seva actitud sembla un estrany simulacre d’humanitat: ella és riallera fins al punt artificial i ell bascula entre el punt entumit i l’agressiu, això últim de vegades de manera melodramàtica. Però si calgués assenyalar el pitjor de tots dos, segurament seria Asher, ja que la seva decisió més dubtosa, que ja és dir, provoca la maledicció que dona títol a la sèrie. És a partir d’aquell moment que el projecte vital i televisiu del matrimoni comença a trontollar seriosament.

Sàtira absurda

Notícies relacionades

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

Amb el seu aire de (fals) thriller gairebé sobrenatural, The curse sembla convidar-nos a prendre’ns seriosament els contratemps dels Siegel, però la sèrie és abans que res una oportunitat per disfrutar de la desgràcia aliena i passar una meravellosa vergonya vicaria. És una cosa a què Fielder ens té acostumats; de fet, el projecte suposa per a ell una tornada a aquesta sàtira absurda de la telerealitat que ja va cultivar en aquella gran paròdia dels programes de rescat de negocis anomenada Nathan al rescate. Però, alhora, el veiem sortir de la seva incòmoda zona de confort per atrevir-se a ser actor gairebé a l’ús i escenificar qüestions de liberalisme falsament il·luminat amb una de les millors actrius de la seva generació.

Per acabar de carregar-se de pressions, Fielder codirigeix la sèrie amb els germans Zellner, autors de la pel·lícula dramàtica Kumiko, the treasure hunter, aquella tristíssima aventura basada en una llegenda urbana lligada a un clàssic cinematogràfic d’altres germans, Fargo, dels Coen. En la narració impera un estil bastant dels setanta, d’imatge granulada i llargs zooms com inspirats per Robert Altman, influència clara a l’obra dels Safdie. Contribueix a la sensació de trip aquest apartat musical amb producció d’Oneohtrix Point Never i composicions originals del veterà del jazz d’avantguarda John Medeski. No, no hi ha res igual en el menú de SkyShowtime ni en el paisatge audiovisual en general.