20 anys de 'Los Soprano'

El que consideri exagerat comparar sèries i novel·les hauria de rebobinar i recuperar ‘Los Soprano’; de fet, Norman Mailer va assegurar que la profunditat del seu disseny de personatges era comparable al de la millor novel·la. ‘Los Soprano’ és, com a ficció mafiosa, millor que la novel·la d’‘El padrí’, i està a l’altura de la trilogia de Coppola i d’‘Un dels nostres’, amb la qual va compartir un munt d’actors.

No va ser la sèrie que va inventar la bona televisió. Tampoc la primera en apostar pels llargs argumentals ni la violència més o menys franca; en els dos aspectes es va avançar ‘Canción triste de Hill Street’. Però amb la seva estrena, el 10 de gener de 1999, es començava a establir la idea de la televisió com a possible mitjà per explicar històries adultes, sense especials serveis, sense por del risc formal, sense constriccions de temps. Veure la tele començava a deixar de ser sinònim de desconnexió per assentar-se com a activitat intel·lectual.

La creació del veterà guionista/productor David Chase va posar d’acord la crítica des del començament, i, en particular durant la seva quarta temporada, va guanyar espectadors gairebé amb avarícia: 18 milions d’espectadors per episodi només als EUA. Va ser la primera sèrie per cable en obtenir l’Emmy a millor sèrie dramàtica (el 2004). La seva condició de fenomen cultural va quedar clara amb les paròdies a ‘Saturday night live’ (ja amb la primera temporada); les portades de ‘Vanity Fair’, ‘Rolling Stone’ o ‘The New Yorker’, o la seva presència a ‘Els Simpson’. Va tenir màquina pinball i es va projectar al MoMA. ¿Què més?

Com va començar tot

Al principi, pels volts de 1995, va ser un suggeriment terrible. Ho recordava David Chase a ‘The Sopranos: The Book’, el llibre sobre la sèrie brillantment escrit per Brett Martin: “Estava parat davant l’ascensor de les oficines de Brillstein-Grey, la meva agència, i algú va preguntar de manera informal si m’interessava produir una versió televisiva d’‘El padrí’”. Fan irredempt de la trilogia original, Chase ni tan sols s’ho va plantejar.   

Però, tornant a casa amb cotxe, va recordar una idea de pel·lícula rebutjada pels seus agents un parell d’anys enrere. Era una comèdia sobre un mafiós que anava a teràpia per resoldre els seus problemes amb la seva mare, que havia ficat en una residència en lloc de deixar-la viure amb ell. (Allò del mafiós en teràpia, així és, recorda a ‘Una teràpia perillosa’, per sort estrenada un parell de mesos després de ‘Los Soprano’).

La idea de Chase era agafar els símbols del cine de gàngsters (el de Coppola i Scorsese, però també el més seminal dels anys 30, com ‘El enemigo público’) i inserir-los en un drama domèstic suburbà; un drama, malgrat tot, molt divertit, i la família central del qual podia semblar sortida d’alguna vella ‘sitcom’ de Norman Lear.  

Per escriure alguna cosa, Chase ha de fer-ho personal. Tony Soprano és una mica ell mateix, perquè estava obsessionat amb la seva mare, o millor, els seus pares, que l’havien sotmès a una rígida educació protestant. Quan va arribar a la trentena, va començar a fer teràpia per provar de resoldre-ho. Livia Soprano, la mare del Tony, és un transsumpte de la mare de Chase, una dona en aparença sempre a punt de la histèria.

Rebuig rere rebuig

Escrit el guió del pilot, el 1995, només faltava que alguna de les grans cadenes generalistes volgués comprar-lo. Fox va mostrar bastant interès, però va acabar passant. El motiu principal sempre era el mateix: “massa fosc”. Quedava provar amb HBO, per llavors encara verd quant a programació original, tot i que amb èxits com ‘Oz’ i ‘Sexe a Nova York’ al catàleg.

La futura marca de culte va demanar un pilot, però ningú, començant per Chase, va pensar que anessin a acceptar el resultat final. Qualsevol semblança amb la ficció televisiva de llavors era coincidència. Pocs herois eren, en realitat, antiherois. Pocs protagonistes tenien tan poc cabell i tanta panxa. Els executius d’HBO es preguntaven si el públic acceptaria Tony Soprano, voldria passar temps amb ell i la seva depressió i les seves arrencades de violència.

Chase, etern aspirant a cineasta, ja tenia un pla alternatiu: demanar a HBO uns diners extres per rodar uns altres 45 minuts i muntar una pel·lícula. Però, en l’últim minut, poc abans que expiressin els contractes dels actors, el canal va demanar dotze episodis més. La resta, com sol dir-se, és història.

Pare de família

Un dels primers noms que es van estudiar per a la sèrie va ser ‘Family man’, però l’estrena de la telecomèdia animada ‘Family guy’ va fer a HBO canviar d’idea i acceptar la proposta de Chase, ‘Los Soprano’, amb referència a uns xavals que anaven al seu institut. Com dèiem: aquest home només sap fer-ho personal.

‘Pare de família’ tampoc hauria sigut mal títol. Tony Soprano (James Gandolfini) ho és, en diversos sentits. És el capitost d’un grup mafiós en hores baixes per al crim organitzat de vella escola. També és un orgullós marit (de Carmela, el personatge d’Edie Falco, per al qual també havia llegit Lorraine Bracco) i pare (de dos fills adolescents, Meadow i A. J.). El Tony sap compartimentar. Per això pot adorar la seva dona, però tenir amants i embolics d’una nit, o ser capaç de deixar ara una reguera de sang i poc després una de tendresa.

Quan el coneixem, el Tony va a la seva primera hora de teràpia amb la doctora Jennifer Melfi (Lorraine Bracco), després d’haver patit un desmai en una barbacoa familiar. Tot indica que va ser un atac de pànic, però ell es nega a creure-ho. El seu sentit de la masculinitat no li dona permís per creure que hagi pogut ser víctima d’alguna cosa així.

D’això tracta, en essència, ‘Los Soprano’, més enllà de negocis fraudulents, conspiracions per a l’assalt al poder i totes les tortuositats de trama: d’una masculinitat en crisi, d’aquesta crisi de poder i autonomia que després reapareixerà sense parar en les sèries contemporànies, de ‘Friday night lights’ a ‘Breaking bad’, passant per unes mil més.

Imborrable Gandolfini

I pensar que en un moment determinat Steven Van Zandt, fins aleshores més conegut com a guitarrista de l’E Street Band, anava a ser Tony Soprano... Amb tots els respectes per Van Zandt, que és hilarant com el ‘consigliere’ Silvio Dante, imitador de Pacino, és difícil imaginar ‘Los Soprano’ sense l’enyorat Gandolfini com a protagonista.

Pocs actors reuneixen amb tanta naturalitat la imponent presència física i la fragilitat de l’ànima. Gandolfini era conegut pels seus rols de dolent: la directora de càsting Susan Fitzgerald va provar de convèncer (i va convèncer) Chase  del fitxatge després d’enviar-li una cinta amb aquella escena d’‘Amor a boca de canó’ en la qual llança Patricia Arquette contra el vidre d’una banyera.

En la seva composició de Tony Soprano, Gandolfini no va escatimar en fisicitat; va cultivar a consciència fins i tot la seva respiració, que de vegades, com va recordar Peter Biskind a ‘Vanity Fair’, “el feia sonar a prop de la tuberculosi”. I alhora, va cultivar la delicadesa de matís. Podies preocupar-te per aquest individu, tot i que potser no hauries de fer-ho. Els que asseguren que Tony va sobreviure al final de la sèrie (encara avui el desenllaç es discuteix en tota classe de fòrums) ho han de fer en part per seguir en fase de negació.

La vida després

Notícies relacionades

Els sis millors capítols d''Els Soprano'

I van arribar les dones difícils (a les sèries de TV)

Gandolfini no va viure massa. És la trista realitat. La seva carrera com a actor i productor (estava als crèdits de ‘The night of’) va quedar truncada per una mort precoç, als 51 anys, a causa d’un infart agut de miocardi. Això significa que, viu o mort, Tony Soprano no apareixerà en la preqüela cinematogràfica que prepara Chase, titulada ‘The many saints of Newark’ i situada en els dies (juliol de 1967) de l’aixecament del gueto de Newark.

Alguns veterans de ‘Los Soprano’ van viure per treure la pols al concepte telesèrie. Matthew Weiner (guionista i productor) va crear ‘Mad men’. Terence Winter (guionista, productor i director) va crear ‘Boardwalk Empire’, de la qual va dirigir episodis Tim Van Patten, també ocupat per ‘Joc de trons’. Res és com era el 1999, i dia a dia cine i televisió es contaminen mútuament, confonen i desafien.