‘El problema dels tres cossos’
Vegin la sèrie sense pensar en els llibres ni en ‘Joc de trons’
Netflix va a totes amb El problema dels tres cossos. La sèrie, una de les grans apostes per al 2024, es va estrenar estratègicament per ser l’oci dels seus clients durant la Setmana Santa.
Aquesta producció, ambiciosa en pressupost i en vocació comercial, adapta la primera novel·la de la trilogia escrita per l’autor xinès Cixin Liu (publicada en català per Duna Llibres). Un premi Hugo (el Nobel de la ciència-ficció) i més de 32 milions d’exemplars venuts donen bon compte de la magnitud del fenomen. La novel·la narra dues històries paral·leles, separades per dècades, tot i que connectades entre si. Programes militars secrets, científics de gran talent, una onada de suïcidis inexplicables, una amenaça alienígena i un joc de realitat virtual teixeixen aquest enigma gegant sota el qual hi ha subjacent una profunda reflexió filosòfica, sociològica, científica i ètica. És una història complexa, difícil d’adaptar i amb un exèrcit de fans convençut que la sèrie serà incapaç de rendir digne tribut al material font (tot i que secretament desitjaven que així fos). Però l’streaming adora les adaptacions de fenòmens literaris, per difícils que siguin. Permeten minimitzar riscos (al basar-se en una història que ha funcionat) i comptar amb un públic potencial ben definit. Però també tenen un inconvenient: no saciar les expectatives.
Netflix ha fet el que estava a la seva mà perquè El problema dels tres cossos sigui un èxit. Va destinar 20 milions de dòlars per episodi al projecte, cosa que situa la producció només per darrere del seu original més car: Stranger things. A més, va posar al capdavant David Benioff, David Weiss (cèlebres per haver adaptat la saga Cançó de gel i foc per a HBO) i Alexander Woo (guionista de The terror i True blood). Aquest va ser el primer encàrrec que va caure sobre la taula dels creadors després de tancar el 2019 l’acord d’exclusivitat que els vincula a Netflix durant anys, per una quantitat que podria rondar els 200 milions de dòlars.
L’elecció dels showrunners no va ser casual. Coneixen el que és treballar amb una propietat intel·lectual sagrada per als lectors. En el cas de Cançó de gel i foc, la cosa va sortir bé fins a l’última temporada. Però ser els creadors d’una de les sèries més guardonada és una motxilla pesadíssima que juga en contra seu, en especial després d’un final que no va convèncer ningú.
Benioff i Weiss tornen a adaptar una sèrie de novel·les molt ambicioses. I, tot i que és inevitable veure connexions entre els dos projectes, El problema de los 3 cuerpos no és Joc de trons. Ningú l’hauria de veure creient que hi trobarà una cosa semblant. Sí, diversos actors de la fantasia èpica ambientada a Ponent repeteixen, però els atractius de les dues històries estan als antípodes. Aquí no hi ha girs inesperats, violència, sexe ni dracs. Hi ha un videojoc visualment majestuós, una història ben explicada i molts enigmes. La sèrie tampoc rendeix fidelitat absoluta a la novel·la, sinó que s’ha permès certes llicències que l’han occidentalitzat.
Notícies relacionades¿Podria El problema dels tres cossos convertir-se en un fenomen de popularitat global? És possible, però res semblant a la febre tronera. Ja no estem en l’època de la televisió de prestigi de la qual HBO va ser el màxim exponent, amb sèries que t’emplaçaven setmanalment, acompanyant-te durant mesos i obligant-te a tenir paciència. Ara s’han popularitzat estrenes en bloc per animar la marató i convertir-se en el monotema durant dos mesos, per després entrar en una letargia fins a la nova entrega.
Les comparacions són odioses. A El problema dels tres cossos, a més, són injustes. Vegin la sèrie sense pensar en els llibres ni en Joc de trons. Llegeixin els llibres sense pensar en la sèrie. Així seran capaços de disfrutar de les dues maneres.
