El suculent ‘boom’ de les sèries de cuina

Un temps després de The Bear, que avui arriba a Espanya amb la seva esperada tercera temporada, va aparèixer la suculenta i fantàstica Boiling point, una sèrie de la BBC creada per James Cummings (aquí es va estrenar a principis de juliol a Movistar+), guionista de la pel·lícula original del 2021 de la qual beu, un absorbent drama en pla seqüencia, i que va ser nominada a quatre premis BAFTA.

Al cap de les estrelles

Més plats del menú: en permanent ebullició està Chef’s Table, de Netflix, una docusèrie nominada a l’Emmy que mostra el que hi ha a les cuines i al cap de les estrelles culinàries internacionals, o Cocina con química, a Apple TV+, la història d’una científica en els anys 50 que accepta una feina en un programa de cuina de televisió i es proposa ensenyar a les mestresses de casa de l’època més que receptes.

Abans d’aquest boom avivat en les plataformes, la cuina ja havia viscut el seu idil·li amb la televisió clàssica –amb exemples evidents com amb els programes de receptes com el de Karlos Arguiñano i concursos com MasterChef (TVE) i Joc de cartes (TV3)–, amb el cine –amb films com la mítica Comer, beber, amar (1994), l’animada Ratatouille (2007), la història vital de Julie i Julia (2009) i les recents El menú (2022) i A fuego lento (2023)– i fins i tot amb els documentals –com Las huellas de elBulli (Movistar Plus+)–. I, ara, ¿es mantindrà aquest fenomen culinari en forma de sèrie? "En continuaran arribant més. Si una cosa triomfa en l’audiovisual sempre s’imita", assegura Guillem F. Marí, editor del portal especialitzat Serielizados.

¿Per què tenen tant èxit els continguts de cuina a la pantalla? Aquests formats mostren una habilitat ancestral de l’ésser humà i un espai, explica Sonia Salas, content manager-series a Movistar Plus+, "amb el qual resulta molt fàcil empatitzar i és molt pròxim". "Tots hem cuinat i hem menjat en algun restaurant", evidencia. Així mateix, la cuina és un tema que genera debat. "Tots mengem des que tenim ús de raó i tenim el mateix dret a opinar sobre el que mengem i el que ens agrada o no. A més, el menjar té un component sentimental i nostàlgic evident. És molt més que un objecte de consum", apunta, per la seva banda, el col·laborador d’EL PERIÓDICO Òscar Broc, periodista expert en els dos costats d’aquest binomi guanyador.

Un nou subgènere

Una altra de les raons de l’èxit de les sèries culinàries és que l’espai d’una cuina té el potencial dramàtic per antonomàsia: "En un escenari molt reduït, conviuen persones de diferent naturalesa, amb els seus propis conflictes, i tots han de col·laborar per aconseguir un únic objectiu", detalla Salas. Una teoria que també sosté Guillem F. Marí. "S’està creant un subgènere, el drama gastronòmic, que pot agafar el relleu de les sitcoms", reflexiona l’expert en televisió, que assenyala algunes de les seves característiques: "Tens en un espai molt reduït molts personatges i això sempre crea conflicte i comèdia, com The Office, en una oficina, o Friends, en un apartament". "Les cuines són un espai on hi ha persones amb procedències, tasques i formacions diferents: des del cuiner professional que ho viu com una passió fins al noi que renta els plats perquè no té cap altra feina. Quadrar i calibrar això és interessant i és un caldo de cultiu ideal per fer ficció", afegeix F. Marí.

La cuina també té un punt d’art i màgia visual. Ho exposa la reconeguda xef Ada Parellada: "Els aliments es fonen, s’intercanvien per transformar-se en un nou producte, un plat que té sabors nous i propis. El que és desconegut atrau, i la cuina, per a alguns, és màgica perquè és desconeguda". "Els cuiners són una barreja de virtuosos prestidigitadors i experts en malabars que saben brandir amb art els ganivets. Per això, hi ha qui queda absolutament seduït, rendit, davant la imatge d’un cuiner tallant ceba a velocitat estratosfèrica", desenvolupa la catalana, xef del restaurant Semproniana.

El boom va arribar quan els xefs es van convertir en personatges públics, gairebé estrelles del rock (amb l’alta cuina lligada a la històrica guia Michelin), i les seves professions (i vides) van començar a generar curiositat, traduint-se en l’audiovisual. "La gent vol sentir-se part d’aquesta moguda", assegura Broc. I, en aquest punt, la cuina i la televisió es retroalimenten: el públic vol saber més d’aquests personatges, cosa que li fa descobrir nous restaurants i, a poc a poc, desenvolupar interès en la seva manera de treballar, i troba en els formats audiovisuals el lloc on satisfer tota aquesta curiositat. "Cada vegada hi ha més plataformes que han d’omplir de contingut les seves graelles i han trobat en la cuina un format que genera molt interès", considera Broc. A més, segons Marí, els productes de cuina són "barats, fàcils i molt visuals", ja que l’escenari principal és un únic plató.

"No descarto que hi hagi aviat biopics sobre xefs, perquè s’està creant la mística de l’artista creador amb una vida difícil que es trasllada bé a l’audiovisual", reflexiona F. Marí. I no s’equivoca. Ben aviat arribarà a Movistar Plus+ Mugaritz, la pel·lícula documental dirigida per Paco Plaza en la qual l’espectador és testimoni d’excepció del procés de reinvenció que té lloc al restaurant d’Andoni Luis Aduriz, un dels xefs més creatius i influents del panorama internacional.

Una parella inseparable

La bona relació entre la cuina i l’audiovisual es remunta als inicis de la televisió, en la dècada dels 50. El 1958, TVE va emetre A mesa y mantel, presentat per Domingo Almendros, un espai de receptes de cuina en un bloc cultural de migdia. Poc després va arribar Vamos a la mesa, que es va convertir en el primer programa culinari emès a RTVE, un espai de cultura gastronòmica presentat per Maruja Callaved, i In fraganti, d’Elena Santoja. En una societat amb un accentuat masclisme, en aquell moment aquests continguts ocupaven les franges de programació en les quals la dona era a casa i havia de cuinar per a la seva família en el seu paper com a mestressa de casa.

Notícies relacionades

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

"La cuina s’entén molt millor si veus el procediment. La tele substitueix la mare o l’àvia d’abans. Tu et posaves al seu costat mentre cuinaven i veies com ho feien", recorda Parellada. "Avui, per sort, les mares i les àvies poden escollir si volen cuinar, llegir, estudiar o anar al cine. La cuina no és una imposició i podríem alimentar-nos sense cuinar mai. Però no cuinar és insostenible: econòmicament, mediambientalment i emocionalment", reflexiona la cuinera.

En la dècada del 1980, els programes de cuina es van diversificar i van atraure una audiència més àmplia. "Hi ha un públic que canvia a solter, tant homes com dones, de diferents classes socials, que ha de cuinar", detalla F. Marí. Aquesta audiència va trobar en la televisió la manera més ràpida i senzilla d’aprendre els fonaments culinaris i aplicar-los a casa seva.