Mike Cahill : «Hi ha una por al sentiment i la sinceritat que no comparteixo»

El director nord-americà Mike Cahill (New Haven, Connecticut, 1979), autor d'Otra Tierra, ha vist reconegut el seu segon film, Orígenes, amb el premi a la millor pel·lícula al festival de Sitges. Aquest drama fantàstic al voltant de la pèrdua i la possibilitat de la reencarnació, protagonitzat per Michael Pitt, Britt Marling i Àstrid Bergès-Frisbey, arribarà a les sales comercials el 14 de novembre.

-El final d'Otra Tierra era fascinant. ¿No ha pensat mai a fer una seqüela del film? Segur que no sóc l'únic que vol saber què passa després.

-No és cap seqüela, però Orígenes sí que comparteix preocupacions amb Otra Tierra. Totes dues són històries sobre la pèrdua i el dol. També s'assemblen en la construcció narrativa; a totes dues hi ha finalment una certa pau interior respecte a aquesta pèrdua.

-La pel·lícula és, en certa manera, més lleugera que l'anterior. Amb algun toc de comèdia inesperat, generalment a mans de Steven Yeun (The walking dead) com a company de pis del protagonista.

-Suposo que és una forma de contrarestar la serietat… De totes maneres, ara mateix existeix una por al sentiment que no comparteixo en absolut. Una por a la sinceritat. Ser cool sempre guanya. ¿I sap què li dic? Que se me'n fot completament, això.

-¿Sap que ha creat un crowdpleaser? En la projecció se sentien sanglots al final.

-¡No! No era la intenció. Aquesta és una petita pel·lícula arty. El que passa és que el públic a Europa és molt més obert, i això em sembla meravellós.

-Parlant d'Otra Tierra fa tres anys amb vostè, es va referir a un cine que combina imatge, so, el ritme del muntatge, per convidar l'espectador a ballar. Orígenes és semblant en aquest sentit, però la direcció em sembla més precisa.

-Potser he guanyat pel que fa a confiança. Però cada projecte és sempre una aventura. Construeixes una cosa nova des del primer pla. En aquesta ocasió, crec que Orígenes és més precisa perquè volia explicar la història des del punt de vista del protagonista -el biòleg molecular Ian (Michael Pitt)-. Per això els plans estan tan pensats i, a vegades, poden ser freds.

-També ha cuidat el so a l'extrem, una altra vegada. En ocasions els directors obliden que el cine no és només imatge.

-Hi ha una escena traumàtica a la pel·lícula en la qual no sentim la veu del protagonista. I això és perquè quan pateixes una d'aquestes experiències pots perdre perfectament un dels sentits. Tot és d'una manera per un motiu. També són importants les cançons de Radiohead i The Dø.

Notícies relacionades

'Orígenes' sedueix a Sitges

L'amor és fantàstic

-¿Les va triar personalment?

-Vaig escollir la de Radiohead (Motion picture soundtrack). El grup és perfecte per a la pel·lícula perquè té aquell aire científic, futurista… És una cançó extreta de Kid A, un disc sobre el primer clon humà. Era simplement ideal. La de The Dø va ser idea d'Àstrid Bergès-Frisbey -l'actriu que encarna l'objecte amorós d'Ian-. Jo en volia utilitzar una de Swans (God damn the sun), però ella em va dir: «¡No! El meu personatge escoltaria aquesta altra cançó». I li vaig fer cas.