Susan Sarandon: "Em vaig fer activista malgrat la meva educació catòlica"

Aquesta actriu clau del Hollywood modern ha passat per Sitges per recollir un Gran Premi Honorífic i presentar una sessió especial de 'The Rocky horror picture show', el famós musical camp del 1975. Parlem amb Susan Sarandon sobre orígens catòlics i escenes de sexe, canvis de guió i fins i tot canvis de personatge a última hora.

–En moltes ocasions ha interpretat personatges que exerceixen com a centre moral de la història. ¿Té a veure amb haver sigut instruïda i educada en el catolicisme?

–No, no ho crec. De fet sempre he tingut problemes amb idees com el pecat original. Quan anava a l’escola catòlica, a tercer curs, em van castigar dreta al passadís perquè no acceptava algunes idees al voltant del matrimoni. Si se suposava que només et podies casar per l’Església catòlica, ¿com podien Josep i Maria estar casats? Jesús no va aparèixer fins més tard, se suposa. Coses així em confonien. El catolicisme mai va arribar a ser influent per a mi.

–Però un dels seus papers més cèlebres és el d’una monja [Helen Prejean a 'Pena de mort'], pel qual va guanyar un Oscar a la millor actriu.

–Treballant amb la germana Helen vaig entendre que, en algunes casos, la religiositat podia realment ajudar la gent. En països de Centreamèrica i Sud-amèrica, l’església està a prop de les persones i té una substància moral inspiradora. Però als Estats Units, moltes esglésies només volen diners per mantenir grans edificis, i ni tan sols es pronuncien sobre qüestions importants d’injustícia racial o guerra. En realitat, jo diria que em vaig fer activista malgrat la meva educació catòlica.

–Bé, si hem de ser francs, tampoc és que sempre sigui el centre moral. A 'The Rocky horror picture show', el seu personatge posa les banyes al seu marit amb un extraterrestre.

–[Rialles]. No, no sempre soc el centre moral.

–Ha rodat escenes sexuals o sexis una mica més explícites que aquella trobada amb Frank-N-Furter. Però mai gratuïtes: sempre va exigir com a condició que ajudessin al desenvolupament del personatge o a l’evolucióde la història.

–Si fiques una escena només perquè surti gent despullada, no serveix per a res; al final no funciona. Qualsevol escena sexual ha de servir per saber més sobre el personatge o que la trama vagi en alguna direcció. I ha d’estar filmada de forma que sàpigues quin és el propòsit de l’escena. A 'Pasión sin barreras' hi ha una seqüència en què, bàsicament, violo el personatge que interpreta James Spader. Aquell moment presagia tot el que passa durant la resta de la pel·lícula; si hi era en el guió era per un motiu.

–En general li agrada que cada escena tingui un propòsit, sigui de sexe o no. En el primer dia d’assaig de 'Thelma & Louise' va proposar un munt de canvis, i amb total determinació, segons ha explicat Geena Davis.

–És que hi havia bastantes coses per definir. No s’indicava on vivien, on anaven, quants dies estaven en la carretera… S’havia de decidir fins i tot quin accent fer servir. Em deien: «¡Utilitza el teu!» Però el meu accent no és del sud… És feina de l’actor aconseguir que un personatge sigui tan específic com sigui possible. És llavors quan es pot convertir en universal.

–¿Solen acceptar els seus canvis els directors i productors?

–Bé, és més aviat un procés, una mena de regateig. De vegades vols una cosa, ells en volen una altra i us poseu d’acord a fer-ne una de tercera. Només hi va haver una ocasió que no vaig poder tocar una sola línia del guió: 'Primera plana', dirigida per Billy Wilder. Estava escrita com una obra de teatre. Podíem prendre decisions pel que fa a la posició dels nostres personatges en el pla i alguna altra cosa, però no podíem tocar una sola coma del guió. Tampoc hi va haver gaires canvis a 'Els búfals de Durham' perquè el guió era perfecte.

–Trobant-se en un festival de cine fantàstic com és el de Sitges, és lògic que li pregunti per 'Les bruixes d’Eastwick'. Però potser prefereix no recordar aquell rodatge.

–Va ser una mica tumultuós. Poc abans de començar a rodar li van donar a Cher el paper que anava a fer jo, i a mi em van assignar un altre personatge. Per acabar-ho d’adobar, un personatge que m’obligava a aprendre a tocar el violoncel. Em van amenaçar amb un plet si deixava el projecte. Vaig decidir seguir, però va ser difícil. Van començar a rodar sense saber el final de la pel·lícula. Per això vam rodar el doble de dies del que estava previst. Estàvem saturats perquè ens feien rodar un munt del que ells anomenaven «escenes indiscriminades», és a dir, que podien acabar a qualsevol part de la pel·lícula. Hi va haver molts problemes, però Jack Nicholson va estar meravellós, i Cher, i Michelle Pfeiffer… Encara els considero els meus amics.

Notícies relacionades

Ángel Sala: "S'està produint l'alliberament cinematogràfic de la dona"

Alexandre Bustillo i Julien Maury: "No vam parlar mai amb Tobe Hooper sobre 'Leatherface'"

–Malgrat tot, va repetir amb el director George Miller a 'L’oli de la vida', una de les millors pel·lícules de la seva carrera.

–George no havia treballat en el sistema d’estudis fins a 'Les bruixes d’Eastwick'. I les seves maneres de batallar amb Hollywood no van ser gaire… productives. Però no va ser exactament culpa seva que les coses fossin tan caòtiques, tan contradictòries. Passat un temps vaig coincidir amb George en un aeroport i em va començar a parlar sobre 'L’oli de la vida' i de com Michelle Pfeiffer potser queia del projecte. Li vaig dir que coneixia la història d’aquella família bolcada a buscar una solució per a la malaltia del seu fill. El que era el meu marit aleshores, Franco Amurri, també s’havia interessat a dirigir una pel·lícula sobre els Odone, però segurament no el podria tirar endavant. Quan Michelle va sortir del film, George em va oferir el seu paper a mi. I Nick Nolte, el meu company de repartiment, un paio molt llest, em va posar ràpidament al dia en tot el que necessitava saber sobre adrenoleucodistròfia.