'La pell freda': el que ens fa humans

Com a àvid consumidor de gènere fantàstic, el director francès Xavier Gens va llegir 'La pell freda' d’una tirada el 2009. Li va semblar un llibre fascinant; el va impactar el seu cocplex estudi antropològic de la condició humana, la seva suggestiva reflexió sobre la por a l’altre en forma de relat d’aventures. La casualitat va voler que, just a l’acabar de rodar 'The divide '(2012), Gens rebés la proposta de portar al cine la novel·la d’Albert Sánchez Piñol. No ho va dubtar. Al cap de cinc anys, després d’un extenuant camí, Gens visita Sitges amb la seva cuidada adaptació de La pell freda sota el braç. «Sé què és una novel·la iniciàtica per a molts lectors, però no sento pressió per això. Estimo tant aquest llibre que he fet la meva pel·lícula des del cor», afirma l’afable director de 'Dunkerque' en conversa amb aquest diari.

A 'La pell freda', obra cabdal del fantàstic català publicada el 2002, dos homes reclosos al far d’una illa perduda s’han d’enfrontar al setge nocturn d’unes criatures amfíbies que emergeixen cada nit de l’oceà. Una història de terror i supervivència, però sobretot un relat sobre el que ens fa humans que Gens embasta amb elegant, gairebé pudorós respecte per l’original literari. «Vaig parlar molt amb Sánchez Piñol. Em va explicar que és antropòleg. Li hauria encantat ser Darwin i crec que en la seva novel·la ha desenvolupat la seva pròpia teoria de l’evolució», explica el director sobre les estranyes criatures. «No són monstres, sinó humans que han evolucionat d’una altra manera», puntualitza Gens, de 42 anys, membre d’aquella generació de renovadors del fantastique francès la dècada passada, juntament amb  Alexandre Aja, Alexandre Bustillo i Julien Maury.

    

Aura Garrido interpreta Aneris, criatura amfíbia domesticada pel faroner. Un paper difícil, embotida en un vestit com de làtex i sotmesa a vuit hores diàries de maquillatge. «Ha sigut el paper més difícil que he fet. Com llançar-se al buit. No he pogut utilitzar cap de les eines que acostumes a tenir com a actriu, ni la veu, ni la mirada, ni la gestualitat. Només el físic», explica l’actriu.

Notícies relacionades

Ángel Sala: "S'està produint l'alliberament cinematogràfic de la dona"

Alexandre Bustillo i Julien Maury: "No vam parlar mai amb Tobe Hooper sobre 'Leatherface'"

La pell freda ha sigut, en veritat, un repte per a tots. Gens hi va arribar fa cinc anys, però el projecte havia nascut en fa 15, després de la publicació del llibre. El rodatge, evoca Gens, havia d’haver tingut lloc a Islàndia, «un lloc increïble, però les temperatures eren impossibles i vam haver de buscar un lloc més càlid». Al final es va filmar a Lanzarote. «Però feia molta calor i els actors masculins portaven abrics molt gruixuts i ho van passar una mica malament».

Homenatge a Gil Parrondo Rodada en anglès, la cinta és el treball pòstum de Gil Parrondo, il·lustre director artístic mort el desembre passat, amb 95 anys. «Era adorable, amb l’energia d’un nen. La pel·lícula li deu molt».