Millet: "Suposo que a moltes entitats em criden perquè surti el meu cognom"

A principis del 2001, el llavors factòtum del Palau de la Música i de l’Orfeó Català va ser entrevistat pels periodistes Pere Cullell i Andreu Farràs. Estaven escrivint un llibre, ‘L’oasi català’ (Planeta, 2001), sobre les elits polítiques, econòmiques i culturals de Catalunya i Fèlix Millet Tusell constituïa una peça clau per analitzar aquest entramat, no només pels càrrecs directius que ocupava en nombrosíssimes entitats, sinó també pel fet de pertànyer a una de les famílies més il·lustres de Catalunya del segle XX. En l’entrevista que va concedir Millet fa vuit anys i que EL PERIÓDICO publica ara íntegra per primera vegada, el que va ser directiu del Palau, el Liceu, La Caixa i el FC Barcelona exposa sense embuts les seves experiències i opi­nions sobre la flor i nata de l’anomenada societat civil.

–Hem volgut parlar amb vostè perquè, d’una manera o d’una altra, el trobem al capdavant de dues de les institucions més importants del ­país: el Barça i el Palau de la Música. ¿Per on vol començar?

–És indiferent.

–¿Comencem pel Barça?

SEnDJo entro al Barça perquè m’ho va ­demanar Josep Lluís Núñez. Ja fa uns anys, en temps d’Agustí Montal, el Barça tenia la intenció de fer una fundació. Fins i tot jo vaig trobar uns estatuts de l’època d’Agustí en un ­calaix. Vaig entrar a la junta ­directiva l’any 1993. I a la fundació el 1994. Vaig a dinar amb Núñez i em diu que vol que m’hi incorpori. M’agrada la idea i m’agrada el Barça, més enllà de les polèmiques futboleres que si a Guardiola li fa mal la panxa, etc. M’agrada el futbol. El futbol es mou ara en uns paràmetres que només cal mirar els diaris. Li dic a Núñez que d’acord. Entro al Barça com a vicepresident del club i com a vicepresident de la Fun­dació. En­carrego uns estatuts nous i la ­Fundació del Barça comença a desen­volupar-se. Primer per atendre les necessitats internes, perquè el Barça, a més del futbol, té les ­seccions, i hi ha els xavals que estudien, i que si hi ha ­entrenament de juvenils i cadets, coincideix amb hores de classe. Dels 3.000 potser en sortiran dos, tres o quatre que puguin ser grans jugadors. I si no els dónes una formació els fas un trist favor.

La fundació dedicava 1.000 milions [de pessetes] l’any, una mica més de 900, per a activitats no professionals de l’entorn del club. Futbol, handbol, bàsquet i hoquei… I això ho va absorbir la fundació, perquè eren diners del futbol, sobretot diners de televisió i companyia. Vaig posar en marxa la fundació, i al cap de tres anys ja recaptava aquests 1.000 milions. Demà ja presento l’equip de bàsquet de minusvàlids que patrocina el Barça. Hi ha coses que tindran més imatge a l’exterior. Ara entrarem en activitats socials, civicoculturals. La primera etapa amb Núñez va ser aquesta.

Després hi ha unes eleccions [a la presidència del FC Barcelona]. Jo dono suport a Lluís Bassat. Joan Gaspart, que en principi no s’hi presentava, s’hi presenta i guanya. El Joan em va demanar que continués portant la ­fundació. Li vaig posar unes condicions i endavant.

–¿La seva entrada a la directiva del Barça s’ha d’entendre com l’entrada de l’anomenada societat civil de sempre al Barça?

–Una mica sí, al Barça de Núñez. El Barça ja havia sigut un club d’aquest tipus, en temps de Montal i de Narcís de Carreras. En l’època de Núñez hi va haver una ruptura, fins i tot provocada pels de sempre, els del porró, que deia [Nicolau] Casaus. Potser sí. Ell sabia el que s’havia fet aquí [al Palau de la Música], jo també vaig intervenir en tot el que era la Fundació del Liceu, i també m’agrada el futbol. Els pensaments de Josep ­Lluís Núñez són molt difícils d’endevinar. No sé si va ser per fer entrar la societat civil o per a què.

Jo diria que volia impulsar la ­Fundació, tirar-la endavant i no se’n sortia. Amb una cosa com el Barça, que té aquesta popularitat que ­sembla molt més fàcil des del punt de vista d’imatge i de publi­citat, trobes de ­seguida gent que hi vol ­col·laborar. Però els diners no els ­donen perquè sí. Hi ha una contrapres­tació sobrevalorada, es donen unes tribunes, es dóna un pack publicitari. Més que mecenatge és un patrocini, perquè si val un milió te’n donen 15. Però la gent s’hi apunta per anar a la llotja del Barça, perquè si vols parlar amb el [ministre d’Afers Estrangers] Josep Piqué l’enganxes allà a la mitja part i no cal que demanis hora i t’esperis 15 dies. És veritat.

I com aquest cas, molts. Ja els ho dic als polítics: «Al Palau [de la Música] no us veig el pèl i a la llotja del Barça, us veig a tots». I ara em trobo que de tot el que els donava no em queda res. I estic en llista d’espera. És una Fundació impensable.

I el mateix que vaig fer amb Núñez ara ho puc ampliar amb altres ­activitats que abans el pressupost no ho permetia. Josep Lluís és bastant garrepa. No li agradava ampliar les activitats potenciant els patrons. A través de patrons ara he posat Josep Carreras, Antoni Tàpies, Miquel Roca, gent així a la junta directiva. Una fundació com el ­Barça ha de tenir gent representativa del país, tu. No ens hem de limitar. I Núñez deia «les votacions, les vo­tacions».

–O sigui que la Fundació del Barça no va funcionar fins que vostè va ­arribar, mentre que la del Palau funcionava. ¿Ara els patrocinadors de les famílies prefereixen anar al ­Barça?

–Jo en aquests moments, a la Fundació del Palau, estic incorporant gent jove. Gent jove, per mi, va dels 28 als 35 anys, que són de totes aquestes famílies, que en aquests moments alguns ocupen càrrecs, però d’altres no, són gent de l’empresa familiar que acabarà... i llavors els vull involucrar dins del que és aquesta casa. Els Rodés, Uriachs, Viladomius, Juncadellas, tot aquest nucli que, és clar, ja té tota una generació al darrere, i vull que s’incorpori als òrgans de govern. Perquè aquesta casa té una característica molt curiosa, i és que totes les activitats es financen amb diner privat. No hi ha subvenció. Hi ha subvenció quan fem obres, en inversió. Però en activitat, no.

–Vostè també pertany a altres entitats, està a tot arreu…

–A La Caixa, sóc vicepresident de l’Agrupació Mútua, diverses fundacions... Ja us donaré un currículum. M’hi he anat ficant. En algunes no sé ni per què em volen. Suposo que perquè aparegui el nom de Fèlix Millet. Bàsicament jo estic al Palau de la Música, Agrupació Mútua, La Caixa i el Barça.

–I el Liceu.

–Sí, és clar.

–¿El Barça és avui el que abans va ser el Liceu?

–Al Liceu ha passat un fenomen. ­Sempre ha sigut, quan va néixer, de la societat alta, catalana, que va ­crear el Liceu, va fer òpera. No era de tots els catalans, era una mica ­elitista per dir-ho així. I l’edifici, que es va cremar per desgràcia, no era un símbol, era un lloc on la gent ana-va per vestir. Quan va morir ­Franco, ­teníem problemes perquè la gent ens llançava ous quan hi anàvem. No té la representativitat del Palau. El Palau ha estat vinculat a moltes coses que no eren música. Els fets del Palau, el Palau i el camp del Barça van ser tancats el mateix dia i al mateix moment, pels mateixos motius... Ha viscut més el país. Molta gent m’envia cartes, atacant-me i no són ni socis del Palau ni tenen res a veure amb la Fundació [del Palau], són ciutadans catalans normals i em diuen: «Senyor Millet, no hi ha dret que al Palau hagi fet no sé què». El senten seu. Amb les obres que fem ara, hem tingut aportacions de gairebé cinc milions de pessetes amb talons de 1.000 i 25.000 pessetes. Em diuen: «Estic jubilat, no tinc res més, però vull participar, endavant i no sé què». El senten seu, que ja és bo. La contrapartida és que si hi ha alguna cosa que no els agrada et claven una garrotada, però són les regles del joc. Ara al Liceu s’està fent una tasca més oberta... és diferent, una altra cosa.

–¿El Barça i el Palau han agafat el testimoni del Liceu?

–Fonamentalment sí. Hi estic d’acord.

–¿Quina mena de relacions mantenen entre elles persones de cognoms il·lustres?

–Molt senzilles. Ho dic sempre. Hi ha unes 400 persones, no n’hi deuen haver gaire més, que ens trobem a tot arreu. Ens trobem aquí, ens trobem al Liceu, hi ha un nucli familiar, la mateixa empresa familiar, ens veiem coincidint en moltes coses, tant si som parents com si no. A tots aquests els conec de tots els llocs on ens trobem.

–¿Des de l’escola?

–Jo vaig estar als jesuïtes de Sarrià i allà ja hi havia el Juncadella, el Bertrand... A tots aquests els vaig conèixer allà, era tot un grup. Dels 14 als 16. Després vaig anar a l’escola Virtèlia. El director, Llongueres, era assistent de Lluís Maria Millet, aquí al cor de l’Orfeó, i sempre deia al meu pare: «Has de portar el teu fill al Virtèlia». I allà vaig coincidir amb Pujol, que era confrare major, amb [Miquel] Roca, que anava darrere meu, i amb el Pasqual [Maragall], que encara anava més avall.

–¿I llocs d’estiueig comuns?

–Estiueig amb els Maragall, a l’Ametlla del Vallès, que era la casa pairal dels Millet, del meu avi, i allà hi havia tota la família del Pasqual. Els Maragall i els Millet estàvem molt involucrats. Nosaltres hem continuat i els Maragall s’han diluït. Nosaltres, el que és la Costa Brava, molt poc. L’Ametlla, sí. I també [el marquès de] Castellflorite, que en aquella època era president de la Diputació. La Garriga estava més de moda. Recordo estius tranquils, dins de casa, amb la teva piscina, el teu jardí, els teus cosins, no fèiem vida social de sortir fora.

–¿I a la universitat?

–Jo no. Potser els meus germans. Jo vaig estudiar pèrit agrònom i vaig estar 10 anys treballant a l’Àfrica, en una empresa agrícola a [l’excolònia espanyola de] Fernando Poo. Feia tres mesos allà i un aquí. I em vaig desvincular una mica. Fins que es va morir el meu pare el 1963 i vaig tornar.

–¿I algun altre tipus de relacions en què coincideixin amb persones d’altres famílies conegudes?

–Els vincles són de signe catalanista. Amb els Carulla, els Guardans, els Cendrós era un vincle que em venia del meu pare, perquè durant molts anys el secretari del meu pare va ser Josep Benet. Ara s’ha jubilat, encara que Josep és un home dels que no es jubilen mai. Tot el que està relacionat amb qüestions catalanistes, amb la fundació d’Òmnium Cultural, tota la feina que es feia dins del Palau durant el franquisme estava molt lligada a aquestes qüestions. Famílies distingides per la seva defensa d’una cultura, d’un idioma... Així com hi havia un grup diguem-ne elitista, el del tèxtil i tal, no era una qüestió de diners sinó de supervivència del país. I amb aquests hem tingut una relació continuada. Era gent que fugia, exiliats, tot el que vulguin, perseguits per catalanistes.

–L’associació Benèfica Minerva, que va presidir el seu pare, va donar feina al pare de Miquel Roca i al pare de Pasqual Maragall…

–I a d’altres. El pare va estar subvencionant durant molts anys Josep Maria de Sagarra perquè fes les traduccions de les obres de Shakespeare al català. Tinc poemes de Sagarra de pròpia mà, perquè els escrivia a casa, els escrivia a l’Ametlla. Finançava coses d’aquesta mena. Com [Josep de] Togores, el pintor, de qui tinc una gran quantitat de quadros seus... va estar-se molt de temps a casa. Parlava per senyes, perquè era mut.

El meu pare venia del món financer, perquè havia estat president del Banco Popular. Els Valls Taberner són cosins del meu pare, i quan ell va dimitir els va posar a ells i encara hi són. Però, malgrat que venia d’aquest món, el seu gran hobby era el país, el catalanisme, i finançava coses d’aquest tipus per defensar-se de l’opressió que teníem en aquell moment, que sembla molt llunyà, però que jo he viscut. Els meus fills no ho entenen, però era cert. Es va ficar dins del món cultural i tal. També hi va haver molta relació a casa amb Montserrat, amb tots els pares abat que ha tingut, molta, perquè era un símbol, el nostre. I a Jordi Pujol l’havia vist moltes vegades a casa de jove amb els seus afanys catalanistes. Els del ram del tèxtil no ho tenien tan clar, això del país. Jugaven a una altra mena de coses. Parlo del tèxtil per entendre’ns: els Rodés, els Bertrand, els Sedó no es mullaven tant.

–Sembla que hi ha certa distància entre unes famílies i unes altres, amb els Milà, per exemple…

–Amb un Milà vaig estar als jesuïtes.

–¿I els Serra i Feliu? Sembla que la distància parteix del fet que a uns els interessa el catalanisme i a altres no.

–Manolo Bertrand, que és el president del Liceu –jo sóc el vicepresident–, amb mi parla en català, però ell normalment parla en castellà.

–¿És cert això que es diu que una certa burgesia opta pel castellà per una qüestió de poder?

–Sí, per fer calés.

–¿D’on ve la seva relació amb els Valls Taberner?

–Som cosins a través de la meva àvia. Fa tres o quatre anys vaig reunir tota la família Millet. Molts no ens coneixíem. Alguns van venir des de Bèlgica. I ens vam fer una foto.

–El seu germà Xavier va ser el primer candidat de Convergència i Unió a l’Ajuntament de Barcelona.

–Sí.

–¿Amb Narcís Serra també són parents?

–Llunyans, a través de Narcís de Carreras.

–El seu germà Xavier també va ser membre de la Junta del Barça.

–Sí, vicepresident amb Montal. Es van barallar perquè van fer fora Buckingham i va dimitir.

–També va estar al Cercle d’Economia…

–Sí, amb el Corominas...

–Un altre germà, el Joan, va ser a Banca Catalana.

–I el Xavier també. Amb els Pujol, [Raimon] Carrasco, [Josep Lluís] Vilaseca, que ara està a la [Agrupació] Mútua. Estaven tots al consell i el Xavier a la [comissió] delegada. El Joan es va casar i se’n va anar a viure a Madrid.

–¿Quines famílies creu que no hauríem de deixar de citar en el llibre?

–N’hi ha de molt antigues. Hi ha Bertrand i Serra… No us el podeu deixar. Tèxtil pur. Manolo Bertrand és l’actual president del Liceu. Sempre els ha agradat molt l’òpera i són més aviat castellanufos. Els Carulla són més moderns. La vinculació Carulla-Millet és de tota la vida. M’explicava el meu pare que la dona de [Lluís] Carulla feia els sobres de l’Avecrem i ara és un imperi. Ara els tinc tots a la junta. Hi ha la Mariona, que es va casar amb Jaume Tomàs, que és l’actual president de la Fira de Barcelona. També els [Ferrer] Bonsoms. Va ser president del Banco Atlántico i professor dels meus germans.

–¿Quina relació hi ha entre vostès i els Millet i Bel?

–Hi ha un encreuament entre els Millet i Bel amb els Millet i Millet. Al Masnou hi havia dos Millet. Es va mirar que no fossin parents. Vas al cementiri del Masnou i és impressionant, tots són Millets o Maristanys. Ple. Totes les làpides. Hi ha una altra branca Millet Maristany que no és la nostra. Totes dues vivien al carrer de Muntaner i hi havia embolics amb el correu.

–El seu germà Xavier va entrar a la directiva d’Òmnium Cultural i vostè a la de l’Orfeó…

–El Xavier va entrar a Òmnium quan es va morir el pare. Jo vaig entrar a l’Orfeó perquè Joan Anton Maragall m’hi va posar.

–¿Quina relació tenia amb Joan Anton Maragall?

–Jo estimava molt el seu pare perquè és qui em va cridar i em va fer entrar a la Junta. En vida no es va presentar a la reelecció i em va demanar que fos jo qui continués a la presidència. L’hi dec a ell. En aquesta casa, normalment, el que diu el president és seguit per tots els socis, poques guerres. El fill, per respecte al pare... Estava a la Sala Parés i ara s’ha ficat al Cercle del Liceu. L’aprecio i l’ajudaré en tot el que pugui, però actualment han anat massa de pressa i té un conflicte a dins. Hi ha una votació que guanyarà, jo el votaré, però la divisió està feta. La divisió és molt perillosa.

–¿Hi ha algun altre àmbit en què es trobin?

–Hi ha el grup d’institucions, el G-16, que ens reunim cada mes o mes i mig per dinar. Intercanviem opinions sobre situacions d’aquí. El Centre Excursionista de Catalunya, l’Ateneu, l’Orfeó, el Barça, l’Espanyol, el Círculo Ecuestre, que és una història d’un altre tipus, el Cercle del Liceu, el Tennis Barcelona, el Polo... Són institucions… El Cercle d’Economia… Jo a Piqué el vaig conèixer en un d’aquests dinars, perquè ell va ser president del Cercle d’Economia, i un dinar cada mes et dóna una relació... Quan hi ha un criteri únic, cadascú en el seu camp, l’explica. A vegades ha vingut l’alcalde de Barcelona.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

–Volem titular el llibre L’oasi català,

–Això és veritat. És la mateixa força de l’empresa familiar, que aconsegueix que li canviïn els impostos. Ho discutia amb uns de Madrid fa uns quants anys. Que si les inversions, les infraestructures i tal. I els dic, mirin, quan aquí no hi havia impostos, es va fer el Palau de la Música i el Liceu. El Liceu es va cremar i es va tornar a fer en dos anys, que és acollonant, i vosaltres no sé de cap lloc on féssiu res. Vull dir que la vinculació del sentiment de país que hi ha hagut a Catalunya ni a Extremadura ni a Andalusia ni res. ¿I ara què passa? Ara no ajuden, diuen. Perquè estem pagant impostos. Ara contribueixen a tot l’Estat, s’ho queden a Madrid i allà munten auditoris, teatres reials, metros... amb una part dels nostres calés.