El mal musulmà i el bon islam

El forassenyat debat a l'entorn del nicab que viu la societat catalana és el resultat d'una acumulació de polèmiques prèvies, que encara estan fresques en la nostra memòria. El cas del presumpte tribunal islàmic de Valls, les coaccions a la mediadora de Cunit o el vel de l'adolescent de Pozuelo de Alarcón (un cas que, malgrat que no es va produir a Catalu-nya, va servir per fer-nos creure que aquí teníem superat aquest tema) han anat sedimentant els nostres prejudicis en una espècie de con d'ejecció volcànic, que ha entrat en erupció a través del debat sobre el vel integral.

El nicab és una mala peça al teler de la convivència ciutadana. No només per la seva radical diferenciació de gènere, sinó per l'ostentació de la doble ruptura de la qual fa gala: respecte a la mateixa comunitat musulmana (el nicab com a antídot a la perversió estètica que suposa el hijab) i respecte a la nostra societat (el nicab com a resposta a la perversió moral d'aquesta societat). El seu inquietant missatge requereix ser contestat, ja que es tracta de la manifestació d'un pensament totalitari i també fonamentalista. I estem molt equivocats si pensem que n'hi haurà prou de prohibir-lo als espais públics.

Independentment de com finalitzi aquest debat, la veritat és que ja ha servit per traçar els límits del que suposa ser un bon o un mal musulmà, i de la frontera que distingeix el bon islam del mal islam. La compatibilitat amb els valors propis a aquesta societat dibuixa aquest límit.

TOT i l'arbitrarietat d'aquest supòsit, algunes forces polítiques no han dubtat a armar el seu discurs polític amb sentències que marquen els límits del que és permissible i reprovable, dintre de l'acceptació de l'islam a Catalunya. I aquests límits ja tenen nom i cognoms: vel integral i salafisme. Aquest frívol ús partidista ens fa perdre de vista els processos de radicalització que, des de fa un temps, es troben en marxa en el si d'aquests col·lectius.

El salafisme és indicat pels serveis d'informació com el principal corrent fonamentalista que impulsa interpretacions que legitimen, entre altres pràctiques, l'ús del nicab. Alguns comentaristes s'afanyen a demonitzar aquesta doctrina com un nou «eix del mal» pròxim del qual ens hem de protegir, però sense comprendre les raons del seu avanç. Aquells que ens hem dedicat a estudiar la seva implantació en l'islam català des d'una perspectiva sociològica, proposem un altre tipus d'interpretacions, partint de l'anàlisi de la seva gramàtica doctrinal i dels condicionants del panorama islàmic a Catalunya. Si el salafisme està ben implantat, no només es deu al fet que el seu missatge és simple (preservar la puresa de l'islam original), sinó també a la combinació d'un triple buit organitzatiu, referencial i d'autoritat en l'islam català. El fracàs del model de representació apuntalat des de la Generalitat de Catalunya ha deixat l'islam orfe d'estructures i orientacions, i com si es tractés d'un camp de conreu, els traçats que s'han practicat sobre la terra han estat només superficials.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

El salafisme acusa aquestes interlocucions d'haver deixat les llavors d'una consciència comunitària musulmana a la intempèrie de les influències de la societat catalana. La seva proposta alternativa és simple al mateix temps que efectiva: arades senzilles però ben afilades en nom de la tradició, que deixen profunds solcs sobre el terreny, on aquestes llavors es poden enfonsar protegint-se, tant de les influències externes, com de les propostes d'introducció d'altres llavors transgèniques (les lectures progressistes de l'islam), que han estat manipulades amb l'objectiu de modificar el cultiu «original».

SOM espectadors d'una pugna doctrinal interna que busca decantar les comunitats musulmanes catalanes respecte a unes interpretacions i les altres. La definició d'un model de gestió de l'islam de Catalunya (avui dia, inexistent) ha de tenir present aquest context en ebullició. No serveix de res acostar-se a determinats sectors d'un «islam tranquil» (com es deia a França als anys vuitanta), si després s'és incapaç de respondre a la propagació de determinades lectures fonamentalistes. Ens trobem en un moment del tot clau, ja que correm el risc que se'n vagin en orris tots els esforços de comprensió mútua que s'han teixit durant els últims anys, per un grapat de vots i per un grapat de nicabs.