Amb el temps no s'hi juga

Curs nou, calendari nou. Els canvis són d'escassa entitat: les classes començaran una mica abans, i a principis de març hi haurà uns dies de vacances, l'anomenadasetmana blanca, amb expressió de classisme alpí; un calendari vigent en molts països europeus. La mesura d'Educació és pedagògicament raonable i fins i tot necessària, ja que ve a posar proporcionalitat a un itinerari lectiu desigual, amb uns trams plans i uns altres amb pendent, per emprar un símil ciclista. Està bé que l'escola, tan sovint portaveu de la necessitat de canvi, s'atreveixi a canviar-se a si mateixa modificant formes organitzatives espacials i temporals que ens semblen intocables, fins que la vida mateixa, amb la seva implacable pragmàtica, posa en relleu la seva pertinença a escenaris vitals en franca extinció.

Ja no és el «temps de la pèrgola i el tennis», amb perdó deGil de Biedmai sense més nostàlgia que la necessària per preservar la memòria del que és verdaderament essencial: la dignitat de la infància. Res no canvia avui més de pressa que les formes, estils i ritmes de vida. Hi ha un comandament a distància a les mans del déu Mercat, un ésser imprevisible que està fabricant ansietat, incertesa i ira, emocions de destrucció cognitiva. Una mica de calma ens anirà bé, que hi ha nens mirant. No sembla mala idea intentar que el temps d'aprenentatge (suposant que coincideixi amb l'horari lectiu, que és molt suposar) encaixi sense estridències excessives amb els vertígens de la vida adulta. I viceversa. Racionalitzar el calendari escolar ja és alguna cosa, encara que s'hauria d'aplicar amb recursos i sense estrènyer encara més el cinturó familiar o el coll d'àvies, cangurs i altres tutors de guàrdia.

Notícies relacionades

La incògnita del calendari escolar

Hotels i càmpings temen perdre clients per l'avançament del curs

Vida familiar i obligació laboral són una bona porció d'aquest pastís que és el temps per als llaminers mortals. Però la infància necessita tenir un temps propi, allunyat de l'imperi consumista que ausculta desitjos per vendre coses. Les xarxes socials devoren temps i responen, en part, a aquest afany transgressor d'anar a la muntanya a buscar l'orenga virtual, amor i companyia. Notin aquesta interessant paradoxa: l'escola novadel segle passat, que a Catalunya va marcar una època de fèrtil renovació pedagògica, exigia a crits que la vida entri a l'escola. Semblaria que ara es demana, encara en veu baixa, que no avassalli tant amb el seu soroll ni imposi el seu culte a la velocitat; que prevalguin els criteris pedagògics i ètics, adaptant seriosament l'escola a les necessitats de maduració emocional i cognitiva dels alumnes, aquests desconcertats habitants d'un laberint de deures i d'aules la sortida del qual pot ser, per ventura, amb sort, una feina precària seguida de més aules i deures. Per quan la vida, es pregunten molts que no fan l'esforç d'ajornar el plaer i no maduren.Peterpanisme, ho anomenen alguns. Involució cerebral, els més perversos. Per tant, no és estrany que vagi a l'alça, com en altres terrenys, un moviment denominatslow school(escola lenta), que promou una escolarització de flux suau, exigent però sense la velocitat del temps apressat que regna fora de les escoles.

Qualsevol canvi incomoda perquè obliga a retocar hàbits i moure rutines solidificades. Retocar els temps escolars ens esvera, perquè revoluciona la precària intendència que, no sempre amb bon criteri, munta cada veí d'acord amb les circumstàncies de la seva economia i de la seva xarxa tribal. Ja s'airegen les queixes, algunes de molt enraonades, dels molts implicats en aquest complex assumpte. Però com en altres, el pas del temps normalitzarà les coses i el que avui sembla un repte pot ser degustat com una oportunitat de convivència i trobada.