La despesa educativa i les pedres a la sabata

La nova edició del Panorama de l'Educació de l'OCDE abunda en l'anàlisi de la despesa educativa. Una notícia positiva i destacable que conté l'informe és el fet que Espanya es vagi acostant progressivament en alguns indicadors a les mitjanes dels països de l'OCDE. La despesa pública ja se situa per sobre del 5% del PIB (i s'acosta una mica més a l'històricament reivindicat 6%), l'educació ocupa un lloc destacable en les prioritats de despesa pública (13% de la despesa pública total, pròxim a la mitjana de l'OCDE), i encara que en una proporció més baixa que en altres països, la inversió en educació és rendible tant des d'un punt de vista individual com social. Aquesta lectura optimista contrasta amb indicadors que segueixen reflectint problemes estructurals del sistema educatiu. Entre aquests hi ha el baix nombre de graduats en formació professional, l'encara escàs nombre de titulats amb educació postobligatòria (malgrat una tendència a l'alça positiva), la subocupació del 40% de titulats amb educació superior -porta a terme una feina inferior a la seva preparació acadèmica- o l'abandonament educatiu prematur.

És possible que la millora d'algunes d'aquestes dades sigui simplement una qüestió de temps. Així, per exemple, la gradual desaparició de la generació menys formada elevarà el nivell educatiu mitjà de la població. No obstant, en altres capítols, tampoc l'esforç econòmic sostingut aconsegueix traduir-se en polítiques educatives efectives, sigui per augmentar els nivells educatius de grau mitjà o per evitar l'abandonament escolar (un 27% en ensenyament postobligatori segueix sent excessiu).

Notícies relacionades

Renaixement del vell col·legi

Els pares recelen del canvi de calendari

Malgrat que l'informe de l'OCDE no avalua els sistemes educatius subestatals, sabem per altres informes que a Catalunya la situació de l'ensenyament no només no és millor que a la resta de l'Estat, sinó que en alguns terrenys és substancialment pitjor. L'últim Anuari de l'Educació, a càrrec de la Fundació Jaume Bofill, per exemple, va destacar que l'esforç públic educatiu està més d'un punt per sota del conjunt d'Espanya, i que l'abandonament escolar se situa en el 34,1%.

És gairebé irònic pensar que algunes d'aquestes xifres millorin en els pròxims anys com a conseqüència de la crisi, que augmenta la demanda educativa i converteix la inversió educativa en una alternativa de futur defensiva respecte a la desocupació. No obstant, el verdader salt de qualitat passa per incentivar la demanda educativa en els nivells postobligatoris o, el que és el mateix, per aconseguir que participin més (i no abandonin tant) en l'educació els col·lectius que menys ho fan. De polítiques n'hi ha per a això (com les beques), però desgraciadament, i especialment a Catalunya, no consten fins al moment com a prioritats de la política educativa.