Respectuosament, en total desacord

Vivim, feliçment, en un país en què no li demanem al company de feina ni a l'amic amb qui juguem a cartes o veiem un partit de futbol ni a qui trobem a la sala d'espera d'un hospital o d'una oficina de l'Inem quina és la seva religió.

Perquè hem après ambThomas Jeffersonque, en tot cas, la religió es descobreix en les obres d'una persona bona; i perquè hem llegitRaimon Panikkar i intuïm, com ja ho va fer al seu momentFrancisco Giner de los Ríos, que no hi ha més que una religió de la humanitat, simbolitzada, potser, pel temple universal que va concebreAntoni Gaudí.

Per això no em deixa de sorprendre que aquest marc de convivència basat en el respecte i en l'amor trobi el seu enemic principal al meu país en la jerarquia de l'Església Catòlica Romana. M'escandalitza la falta de fe en si mateixa d'una jerarquia que no creu ni en els seus propis fidels, als quals no concedeix el dret d'elegir els seus pastors, que, a més, no poden ser dones. Em repugna l'autoritarisme de qui ha d'imposar a través d'un tractat internacional que l'educació que s'imparteixi als centres docents públics sigui respectuosa amb els valors de l'ètica cristiana. Em sembla, en fi, entre risible i patètic que només hi hagi un líder espiritual al món que consideri imprescindible gaudir d'immunitat judicial com a cap d'un Estat fantasma amb ambaixadors, denominat Santa Seu.

Des de la defensa d'una espiritualitat liberal, combato la religió que aspira a substituir les altres

religions, el dogma que mata el pensament lliure, la raó d'Estat com a forma de govern d'una església nostàlgica del seu poder

temporal, la fugida i el frau del

dret penal i del dret comú, el fonamentalisme que converteix en esclaus els adolescents en determinades institucions eclesials tristament cèlebres, i la interferència dels censors en el desenvolupament de l'autonomia individual i col·lectiva.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

El Papa de Roma encarna el pitjor de la religió: la supremacia del primat sobre els seus semblants, el poder del clero sobre els fidels, la negació de la recerca de la felicitat, morta en els braços del confessor, l'autoritat com a imposició i no com a prestigi i l'aliança entre el tron i l'altar, ardorosament defensada en el privilegi concordatori. El Papa de Roma és el símbol del descrèdit del catolicisme com a religió d'Estat, la coartada de crims contra la llibertat de consciència i l'encarnació de la mort del déu que tantes persones de bona fe busquen a l'interior d'elles mateixes a mans dels summes sacerdots. I el Papa de Roma és vostè, doctorRatzinger, hereu d'una tiara desacreditada i innoble, a la qual la seva intel·ligència hauria pogut atorgar la humilitat del pescador o incorporar la dignitat del dubte com a motor de la recerca de la veritat. Però no ha fet ni una cosa ni l'altra, i això el fa doblement responsable. El respecto, per tant, però ni l'espero ni li dono la benvinguda, sinó que li expresso una ferma discrepància in-

tel·lectual i una freda distància afectiva.