ANÀLISI
Triple enhorabona per la decisió de la Unesco
Imagino un enxaneta, al capdamunt d'un majestuós tres de nou, cantant el profund Cant de la Sibil·la acompanyat en els intervals d'un repic de castanyoles, sec, admonitori. Ja sabem que no ho veurem mai, si més no perquè l'equilibri dels castells és precari, però la imatge té la seva expressivitat en el pla del simbòlic. Perquè és del simbòlic que parlem. És el simbòlic, el folklore més noble i antic, també el més refinat, el que ha reconegut la Unesco com a patrimoni immaterial de la humanitat.
Potser sense ser-ne del tot conscients, els delegats de la Unesco han reconegut i han homenatjat una manifestació de la cultura popular pròpia de les terres del sud català. Potser és hora de saber que els castells humans tenen l'origen més al sud encara. Al País Valencià es van deixar de practicar, però tot sembla indicar que els actuals castells són una derivació de les torres erigides als balls de valencians, documentats al segle XV, de les moixigangues i muixerangues, que es van anar estenent fins al Camp de Tarragona, on també van entrar en declivi per ressuscitar després.
No cal ni recordar que el tràgic Cant de la Sibil·la, que encara és més antic, és patrimoni mallorquí i alguerès, però per fortuna s'ha anat estenent, sense cap mena de complexos ni fílies ni fòbies, per tot Catalunya, començant per Santa Maria del Mar.
Si la deixen fer, la cultura popular arrela en uns indrets, viatja o floreix en d'altres, però no sap res de fronteres, i menys d'autonòmiques.
Ara bé, ¿i el flamenc? ¿Es pot dir que és art andalús? El granCamarónva respondre afirmativament a la pregunta amb una molt significativa puntualització: «Con permiso de Carmen Amaya». Crec que és hora d'afirmar i assumir amb tota rotunditat que el flamenc és també una manifestació de la cultura popular catalana. Gitana i catalana. Elevat a Catalunya a la categoria de música de màxima expressivitat i universalitat, que parla de tu a tu amb el jazz i s'hi arriba fondre, gràcies al Taller de Músics, sense desnaturalitzar-se. La rumba, per exemple, ha estat catalana des de temps immemorials. Mai he entès per quèCarmen Amaya cau sistemàticament de la llista de catalans universals. Potser ara trobaríem una manera de fer-li justícia i assumir com a propi el que ho era i ho és encara més, si la Generalitat declarés el 2013, quan es compleix el seu centenari, Any Carmen Amaya.
Espanya està d'enhorabona, felicitats. Però Catalunya, els territoris germans i la cosina germana Andalusia, ho estan molt més. Celebrem-ho des de la cultura, més enllà i més endins del que ho podrà fer mai la política.
