«Es va morir en 10 minuts»

El 21 d'abril de l'any passat, el Jordi, un avi barceloní de 80 anys, va convocar a casa seva les seves dues filles. Quan les va tenir reunides davant seu, els va llegir una carta, la carta més sorprenent que cap d'elles dues s'hauria imaginat. «Sento en el meu fur intern -els va llegir l'home- que ja no em queda més vida». Però les filles encara no havien sentit el més commovedor: «Demano solemnement que em facin un suïcidi assistit».

La Núria, una de les dues filles del Jordi, recorda aquella intensíssima experiència. El primer que va sentir va ser ràbia. Una ràbia fonda. No entenia per què el seu pare es volia morir. Les dues germanes van intentar dissuadir-l'en. El primer que se'ls va acudir va ser oferir al pare que se n'anés a viure amb elles. ¿És perquè et sents sol, pare? «No és que no vulgui anar a viure amb vosaltres, filles, és que ja no vull viure més. Em sap greu el dolor que us pugui causar, però ja no em falta res». I, amb gran determinació, el pare va dir: «Si no hi voleu participar, ho faré sol».

La Núria i la seva germana se'n van anar plorant de casa del seu pare. Però la ràbia inicial es va anar transformant i va deixar pas a un interrogant angoixant: ¿Que deu haver passat perquè el pare vulgui morir? Però la resposta ja l'exposava el Jordi a la carta d'intencions. L'home -decorador d'interiors amb dues botigues a Barcelona- arrossegava des de feia anys seriosos problemes de salut. Una tuberculosi l'havia deixat amb un sol pulmó i tenia crisis respiratòries periòdiques. I la mort de la seva dona havia estat un fet definitiu. «Això ja no ho va poder superar», recorda la Núria. A partir d'aquí la seva salut va caure en picat.

SOL A SUÏSSA / El Jordi va morir per suïcidi assistit a Suïssa el 18 d'octubre, de la mà de l'associació Dignitas, que l'any passat va ajudar a morir tres espanyols i que s'ha convertit en un referent europeu per a ciutadans de països que, com Espanya, penalitzen l'eutanàsia. Des del 1998, més de 1.000 europeus de diferents nacionalitats han optat per aquesta via. Els que més viatgen a Suïssa per morir són els britànics, alemanys i francesos. Només Bèlgica, Holanda i Luxemburg tenen lleis similars a les suïsses en matèria d'eutanàsia. L'article 143 del Codi Penal espanyol castiga amb fins a vuit anys de presó a qui «indueixi al suïcidi un altre». La pena és menor per a qui coopera en la mort d'un altre «per petició expressa, seriosa i inequívoca d'aquest» i sempre que pateixi una malaltia mortal en estat terminal.

La Núria, administrativa de 53 anys, relata què va passar després d'aquell dia en què el seu pare els va llegir aquella carta. La Núria, la seva germana i els seus respectius marits van decidir acompanyar el Jordi a morir a Suïssa, ja que a Espanya seria il·legal. Després de contactar amb Dignitas, les filles van enviar a Suïssa una detallada documentació sobre l'estat de salut del Jordi i després van viatjar al país helvètic, on van tenir diverses entrevistes amb el personal mèdic de l'associació per confirmar que es tractava d'una decisió conscient i no forçada.

AGAFATS DE LA MÀ / La família va estar cinc dies a Basilea amb aquest tipus de proves i revisions fins que va arribar el moment del desenllaç.

«La casa era als afores d'un poblet entre Basilea i Zuric -recorda la Núria, emocionada-. Era un lloc molt tranquil, de colors pastel, butaques, un parc... Hi havia dues dones joves. Els vam entregar la documentació i una d'elles li va preguntar al meu pare, en francès: '¿Vols seguir amb això?' El meu pare no ho va dubtar: 'Sí, sí que ho vull'. Les dues dones van sortir de l'habitació perquè ens poguéssim acomiadar. Va ser dur, però no vam plorar, ni una llàgrima. Amb els ulls, ell ens deia: 'No ploreu, per favor'. El van asseure en una butaca molt còmoda. La meva germana i jo ens vam posar cada una a un costat i li vam agafar les mans ben agafades. Van tornar les dues dones. Una duia el fàrmac, però primer li va donar un suc dolç perquè el líquid és molt amarg. L'altra dona gravava. La que li duia el fàrmac li va preguntar al pare: '¿És conscient del que es prendrà? ¿S'ho vol prendre?' Llavors, el pare ho va agafar i s'ho va prendre. Ja està. Es va quedar adormit de seguida. En 10 minuts s'havia acabat tot. En 10 minuts es va morir».

La Núria, assessorada per l'associació espanyola Dret a Morir Dignament, ha decidit relatar a EL PERIÓDICO la mort del seu pare per reclamar que altres famílies en la seva situació no es vegin obligades a sortir del país per poder complir amb el desig d'una mort digna.

AJUDAR A MORIR / «A qui no em comprengui, li diria que quan el teu pare et demana això, si l'estimes l'has d'ajudar incondicionalment. Jo hauria estat incapaç de dir-li que no l'ajudava. Incapaç», diu la Núria. «És clar que ploro quan hi penso. Ha sigut molt dur. Jo vaig ajudar a morir el pare. Però estic molt tranquil·la. Ho tornaria a fer».

Notícies relacionades

Mort digna pendent

El Govern regularà la mort digna i sense dolor, no l'eutanàsia

La Núria fa una pausa i Teresa Gol, de Dret a Morir Dignament, que ha conegut desenes de casos, qualifica d'excepcional aquesta vivència: «S'ha d'estimar molt per fer això. És poc habitual que les famílies se sentin i estiguin tan implicades. Hi ha familiars que no poden acompanyar la persona que demana un suïcidi assistit, moltes vegades potser perquè no hi ha aquesta base de comunicació. Per a això és clau estimar-se. I això no s'improvisa».

La Núria reprèn la paraula. Una reflexió final: «Tenim una concepció totalment equivocada de la mort. La mort és una conseqüència de la vida i crec que s'ha d'acabar quan tu vulguis, no quan ho vulgui qui sigui. Ho tinc claríssim. El meu pare va ser un home excepcional i sempre, sempre, coherent».