Propagar-se o morir

Si fa només dues setmanes era impossible preveure l'esclat d'una mobilització com la del 15-M, endevinar-ne el futur és, ara com ara, una tasca no menys atzarosa. Així ho veuen els que observen aquest moviment des de fora entre la curiositat i la sorpresa, i així ho senten els mateixos protagonistes de la protesta. Els últims dies, arronsar-se d'espatlles era la resposta més freqüent a les acampades de la plaça de Catalunya, de Barcelona, i de la Puerta del Sol, de Madrid, davant la pregunta del milió: ¿i després de les acampades, què?

La consigna és:«El que decideixi l'assemblea». A títol particular, els indignats remeten la resposta al dictamen d'aquesta mena de parlament ciutadà, radicalment democràtic, sobre el qual ha recaigut la governança de les acampades que hi ha repartides arreu del territori. Tot i això, donar sortida a la indignació és més fàcil que no dotar-la d'estratègia. En les hores prèvies a les assemblees que ahir a la nit havien de resoldre si els grans assentaments eren desmantellats, entre els portaveus de la mobilització es rumiava la idea de passar el testimoni de la protesta als barris, com a millor opció per mantenir-la viva.

El 15-M, una revolució nascuda a la primavera, aspira a pol·linitzar tota la societat, iniciant el contagi per les places de nom menor. A Madrid es van celebrar dissabte 118 assemblees en 118 barriades i localitats de la ciutat i la comunitat, i totes les seves propostes van ser escoltades ahir en una macroassemblea celebrada a la Puerta del Sol. Així és el full de ruta d'una mobilització que ha fet de l'horitzontalitat una de les seves principals senyes d'identitat.

«Les grans acampades no eren la meta, sinó el punt de sortida. El fet de portar-les als barris permetrà que s'hi uneixi més gent i que puguem explicar-nos més bé», raona Pablo Gómez, un dels«portaveus rotatoris»de l'assentament de Sol. Biòleg en atur de 33 anys, Gómez havia decidit fa uns dies deixar la ciutat i anar-se'n a viure a pagès,«a cuidar cabres». El 15-M ha fet canviar els seus plans. Avui sent que té una missió per complir.

A Barcelona, un cop aconseguit l'objectiu d'ocupar la plaça més simbòlica de la ciutat durant dues setmanes, els indignats volen estendre ara la seva revolta per tots els racons de Catalunya: reunions en barris, fàbriques, universitats i hospitals, trobades una vegada al mes a la plaça de Catalunya i, per consensuar les grans decisions, reunions a nivell estatal. Han convocat una manifestació per al 19 de juny. L'assemblea de dimarts passat va proposar convocar una vaga general per al 15 d'octubre vinent.

Plantegen mesures de calat polític, però l'última cosa que desitgen és convertir la seva protesta en l'ideari d'un partit. Si les estructures verticals són responsables de la situació que pateixen, ells volen portar la transversalitat a l'extrem. ¿Com? L'únic que tenen clar és com no volen funcionar.«Els polítics són els culpables de bona part dels nostres problemes. Encara no sabem com ho aconseguirem, però sabem el que volem i som majoria»,argumenta Gerard Torrent, de 28 anys, acampat permanent a la plaça de Catalunya.

A 620 quilòmetres d'on és el Gerard, a la Puerta del Sol de Madrid, Blanca Perse sembla que l'hagi sentit:«El destinatari del nostre manifest és la societat, no els partits, perquè no ens sentim reconeguts en aquest sistema polític»,afirma aquesta periodista de 43 anys, mare d'un adolescent de 14 anys.

L'esclat de la mobilització és tan recent que encara és massa aviat per pronosticar com quedarà articulada. A les acampades totes les veus coincideixen en aquesta impressió, així com en la certesa que el múscul de la protesta ha quedat tonificat.«Hem demostrat que no som quatre punkis. Ens hem convertit en un moviment de pressió», assenyala Jorge Díaz, llicenciat en Ciències Audiovisuals de 28 anys amb un postgrau en Sociologia i la targeta de parat a la butxaca. La pròxima retallada social que es plantegi els haurà de tenir en compte.

La via islandesa

Notícies relacionades

Lligats a la plaça

Els que no van veure el futbol

Mentre arriba aquest moment, als campaments es debaten estratègies, com seguir«la via islandesa». Plantegen recollir dos milions de firmes per portar-les al Congrés i forçar la celebració d'un referèndum en què la societat es posicioni davant les seves propostes.

Si internet ha estat la gasolina que ha propagat la protesta, la constel·lació de webs i fòrums virtuals que s'han llançat aquests dies a la xarxa serà el lloc més idoni per fer-ne el seguiment. Així ho entén Antón Layunta (60 anys), expert en comunicació, que va anar dimecres passat a la plaça de Catalunya per participar en una reunió amb els concentrats.«Les places han sigut la fira de mostres per donar a conèixer el moviment, que es va iniciar a internet i ha de tornar a internet, amb l'amenaça d'ocupar la plaça un altre cop en qualsevol moment», proposa.