Anàlisi
El futur de la indignació
L'inspirador del 15-M, Stéphane Hessel, va proposar transformar la indignació en compromís. Els successos d'ahir semblen donar la raó als que prefereixen convertir-la en ràbia, que acostuma a ser la manera més ràpida de justificar la tornada a l'ordre. Com a ciutadà, no em puc sentir més allunyat de les actituds intolerants i violentes d'alguns indignats, que no representen tot el moviment. Acordonar la Ciutadella és un error ètic, ja que impedir per la força el joc democràtic és una bar-rera que mai s'hauria d'haver traspassat. I un error estratègic, perquè pot fer perdre al moviment la legitimitat laboriosament guanyada durant el mes d'ocupació pacífica de les places.
Com a investigador social, no obstant, m'he d'interrogar sobre el passat, present i futur del moviment, és a dir, sobre les seves causes, desenvolupaments i derives. Les causes ja les vaig analitzar el 20 de maig en aquestes pàgines. El seu desenvolupament confirma que, més que amb la primavera àrab, que va combatre règims autocràtics, la primavera hispana s'inscriu en el cicle de protestes que va començar amb la tardor grega del 2008 i va ressorgir a Portugal fa poc: en els tres casos es tracta d'estats del sud d'Europa que van viure llargues dictadures, van construir estats de benestar precaris que no van arribar a beneficiar els joves, han reaccionat de forma semblant amb la crisi, seguint les receptes dels organismes financers internacionals, i comparteixen unes joventuts hiperformades i madures per un costat però precàries i dependents per un altre. Com he pogut constatar in situ a Catalunya i Sol, els joves indignats han aconseguit crear micròpolis espontànies, pacífiques i organitzades, que reprodueixen a petita escala la història de l'urbanisme: la ciutat campament, la ciutat àgora, la ciutat intercanvi, la ciutat protesta i la ciutat digital. Però en lloc de tornar-se una ciutat glocal que tornés als barris i s'expandís pel món (com pretenien molts activistes), ha optat per assetjar els espais polítics per antonomàsia -els parlaments- sense adonar-se que aquesta era una batalla perduda per endavant.
Però seria un error pensar que la deriva de la Ciutadella invalida els motius de la protesta i deslegitima tot intent d'interlocució. El futur de la indignació depèn de la capacitat autocrítica dels seus activistes, però també de la capacitat de la societat per canalitzar aquesta ràbia. Perquè la democràcia del segle XXI no es pot refugiar en els parlaments, tot i que de cap manera es pot construir contra ells.
