Per què vaig a la manifestació

La política està feta d'emocions i de projectes. Les emocions poden ser més o menys intenses. Els projectes, més o menys elaborats. Però no hi ha política viable sense combinar sentiments i propostes. Els acampats del 15-M són, per això mateix, un fenomen polític. Han agrupat emocions: passió, convicció, indignació, simpatia. I han avançat projectes: molt genèrics o massa específics, universals o locals. Malgrat la seva barreja d'estils i de conductes, la meva avaluació de conjunt és positiva. Perquè entre la diversitat de sentiments, apareix la reclamació de més justícia social. I perquè entre la multitud dels projectes, n'hi ha alguns que jo crec que són dignes de ser intentats.

Per això mateix, discrepo dels qui tracten el fenomen amb indiferència, amb recel o amb decidida hostilitat. Una posició a la defensiva és negar-se a encarar problemes de fons de les nostres societats. L'acció condemnable d'uns quants violents no justifica la desqualifició de tot el fenomen en conjunt. Si el moviment s'extingís -per cansament o per manipulació interessada-, els problemes que expressa seguirien presents i reclamant tractament.

¿Quins són els problemes? S'acumulen en tres nivells. El primer nivell se situa en la capa més visible: la tendència a convertir la política institucional en espectacle, sovint en una autèntica pantomima. En un joc de bons i dolents, resultat de la complicitat entre una part important dels professionals de la política i dels mitjans de comunicació. És un joc que ha fet perdre credibilitat als actors que el protagonitzen: ho diuen les enquestes més solvents.

El segon nivell és la capacitat disminuïda de les institucions democràtiques actuals per processar i regular els problemes col·lectius. Tenim -aquí i a la resta d'Europa- un sistema institucional (parlament, justícia, administracions, partits, sindicats) que va néixer en el context social i cultural del segle XIX. Un context que no és el del segle XXI: el parlament o els partits de l'era del telègraf no poden respondre com cal als problemes de l'era d'internet.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

I, finalment, el tercer nivell -el més profund- és la crisi d'un model socioeconòmic esgotat. És el model que combinava liberalisme econòmic amb una democràcia d'ambicions igualitàries. Aquest ha estat el model vigent a l'Europa occidental entre el 1950 i el 1980, aproximadament. Però ja ens han dit veus autoritzades que la superació de la crisi no significarà recuperar la situació dels 30 anys gloriosos que no tornaran. A Espanya, aquest període ha durat menys de dues dècades. Avui tenim prou indicis per afirmar que el capitalisme financer globalitzat en els seus mercats és incompatible amb el grau de democràcia política i de benestar social que havien tolerat fins ara. Això obliga a optar: menys democràcia per assegurar la continuïtat d'aquest model econòmic o corregir el model econòmic per preservar el màxim de democràcia i de justícia social.

El 15-M i les acampades no resoldran tots els problemes en els tres nivells apuntats. Però -de manera bigarrada i desordenada- han expressat no sols una profunda inquietud, sinó la voluntat de trobar-hi alguna sortida. El repte és ara garantir la continuïtat de la dinàmica engegada. Amb mètodes més efectius, amb aliances més àmplies, amb una combinació intel·ligent d'objectius a curt i a llarg termini. També amb una autocrítica dels propis comportaments personals i generacionals. Cal, doncs, evitar que el fenomen s'extingeixi, i deixi així un rastre de més frustració. La cita internacional d'avui no serà una unànime i improbable apoteosi final. Però sí que pot ser una mostra més del que és fer política en el sentit total del concepte: participar d'una emoció legítima -una protesta no resignada- i reforçar una actitud -la voluntat de contribuir a trobar respostes viables als problemes pendents-. És per tot això que jo participaré en la manifestació d'avui.