Tot menys un passeig

Les autoritats republicanes i els principals dirigents sindicals i dels partits d'esquerra coneixien perfectament els rumors que circulaven des de la primavera de 1936 sobre la imminència d'un cop d'estat militar contra el govern de la Segona República. Els rumors donaren pas a la realitat en assabentar-se de la sublevació dels comandaments militars al Protectorat del Marroc el 17 de juliol. A Catalunya, el Govern de la Generalitat reaccionà ràpidament i inicià els preparatius per fer front al cop d'estat. Les direccions sindicals també posaren en estat d'alerta els seus militants. La determinació i la combinació de l'acció d'uns i altres i els errors dels sosllevats propiciaren el fracàs del cop a casa nostra.

La conspiració a Catalunya fou preparada i dirigida per militars de la guarnició de Barcelona que connectaren amb companys de les ciutats catalanes on hi havia presència militar. El suport civil fou relativament feble i, tret d'alguns nuclis d'extrema dreta, primordialment carlins i falangistes, clarament favorables a participar en el cop militar, no aconseguiren pas gaire col·laboració més. En tot cas, la participació civil fou molt més elevada en el camp tradicionalista que no pas en el falangista, ja que els militants de Falange a Catalunya eren ben pocs i estaven menys organitzats que els requetès.

El relat dels guanyadors

Ara bé, la història dels guanyadors a la postguerra immediata va capgirar la importància de la participació civil en la revolta en benefici dels falangistes. També el suport econòmic que reberen els conspiradors fou d'iniciatives particulars i no de cap organització política democràtica catalana.

S'ha justificat que un dels motius pels quals els militars fracassaren a Barcelona va ser l'eufòria, perquè pensaven que el 19 de juliol seria un altre 6 d'octubre, on obtingueren una victòria ràpida i fàcil. Però el cert és que la preocupació sobre l'èxit del cop militar a Barcelona era compartida pel mateix general Mola, director de la conspiració a tot l'Estat, i la indecisió detectada entre els comandaments de la Guàrdia Civil a participar en el cop d'estat, que finalment es decantaren per la fidelitat al govern, encara plantejava a Mola seriosos dubtes sobre la facilitat de la victòria.

El que sí que sembla cert és que els militars colpistes pensaren que el cop seria un passeig militar. I, a més a més, planificaren el cop amb una estratègia pròpia del segle XIX quan Barcelona vivia encerclada per les muralles. En efecte, les guarnicions sosllevades s'entestaren a avançar cap al centre de la ciutat per ocupar les seus institucionals del poder polític (la Generalitat, l'Ajuntament), cosa que no aconseguiren perquè Barcelona ja no era una ciutat entre muralles i a mesura que els colpistes avançaven cap a la plaça de Catalunya es convertien d'assetjadors en assetjats, ja que quedaven encerclats pels barris obrers de la capital catalana.

Les llacunes tàctiques dels sosllevats (multiplicitat d'operacions, descoordinació entre les unitats revoltades, manca d'ocupació de les fonts de poder i d'informació -ràdio i premsa-, imprevisió davant qualsevol dificultat que pogués sorgir) s'evidenciaren quan es van trobar amb unes forces d'ordre públic que es mantenien fidels a la legalitat republicana i al Govern de la Generalitat i que estaven disposades a plantar-los cara i amb la resistència d'unes classes populars que també estaven disposades a defensar la legalitat republicana. En suma, els que varen planificar i varen dur a terme el cop d'estat no havien dubtat mai del seu èxit, però la seva preparació abocava al fracàs.

El paper de la Generalitat

En la valoració d'aquest fracàs, resulta fonamental veure el paper que hi va tenir el Govern de la Generalitat, de qui depenia en aquells moment l'ordre públic a Catalunya. Des de setmanes abans del cop, Frederic Escofet, capità de cavalleria i comissari d'ordre públic, i el seu cap de serveis, Vicenç Guarner, comandant d'infanteria diplomat d'estat major, prepararen un pla d'actuació, que resultà totalment encertat, per plantar cara als revoltats.

I d'aquesta manera, Barcelona fou l'única ciutat de tot l'Estat on les forces d'ordre públic s'enfrontaren en bloc als revoltats amb un pla de batalla preestablert, i no improvisadament, tancades a les seves casernes o protegint els edificis oficials, com va passar a la Corunya, Còrdova, Sevilla, etc., on els guàrdies d'assalt defensaren els edificis del govern civil fins que foren bombardejats per l'artilleria rebel.

A primeres hores de la tarda, el general Goded fou detingut a la seu de la 4a Divisió Orgànica i traslladat davant del president Lluís Companys. Goded va acceptar dirigir-se per radio als revoltats que encara resistien per tal que aturessin la lluita i es rendissin. Malgrat aquesta crida, alguns nuclis com el de l¿edifici de les Drassanes i el convent dels carmelites de la Diagonal no es rendiren fins al dia 20. Els militars sosllevats a Lleida, Girona i Mataró obeïren la crida de Goded i es retiraren a les casernes, on foren detinguts. El cop d¿estat havia fracassat definitivament a Catalunya.

Però més important per als esdeveniments posteriors fou l¿assalt que va tenir lloc al capvespre, per part de les forces polítiques i sindicals, del Parc d¿artilleria, on hi havia 30.000 fusells. Amb aquestes armes en mans dels obrers, començava la revolució. Però aquesta oportunitat els va venir donada, no perquè el 19 de juliol preparessin un cop revolucionari, sinó com a conseqüència del fracàs del cop d¿estat militar a Barcelona.

En les lluites pels carrers de Barcelona van perdre la vida 450 persones, entre revoltats, guàrdies d¿assalt, dirigents polítics i sindicals, i els civils que s¿afegiren a la lluita. Alguns d¿aquest cadàvers restaren als cementiris en espera que algú els identifiqués. Els que no ho foren romanen anònims a les fosses comunes. No serien els únics al llarg de la guerra.

El fracàs del cop d¿estat a Catalunya i Barcelona fou fonamental perquè la Segona República pogués plantar cara a l¿exèrcit rebel. De fet, el triomf de les forces lleials a la República a Barcelona i Madrid deixà en mans d¿aquesta la capital política del país ¿la conquesta de la qual es convertí en una verdadera obsessió per Franco en els primers mesos de la guerra¿ i també la capital econòmica, juntament, si més no fins a la primavera de l¿any 1937, amb la indústria basca i les mines asturianes.

Desequilibris

A finals de l¿estiu del 1936, la divisió era clara: Franco controlava l¿Espanya agrària, on mai mancaren els aliments, i la República dominava l¿Espanya industrial, que en fou deficitària. Aquest no fou, però, un desequilibri més decisiu que el que originà la política de no-intervenció de les democràcies europees (França i el Regne Unit) que no va poder impedir que Franco rebés des del primer moment ajuda militar procedent de l¿Alemanya nazi i la Itàlia feixista, mentre que Catalunya reconvertia part del seu teixit industrial en indústries de guerra per fabricar un armament menys efectiu que l¿alemany o l¿italià. Finalment, l¿ajuda proporcionada a Franco fou decisiva per decantar la guerra a favor seu.

En certa mesura, el fracàs del cop d¿estat del 19 de juliol a Catalu-

nya condicionà el decurs de la guer- ra, si més no durant els primers mesos. D¿una banda, afavorí l¿esclat d¿una revolució social que impulsà la socialització de l¿economia i la participació dels obrers en la gestió de les empreses tal com recollia el decret de col·lectivitzacions de l¿octubre del 1936. Paral·lelament, es confiscaren edificis, esglésies, rotatives; s¿obriren menjadors populars, es creava el Consell de l¿Escola Nova Unificada... Com va escriure George Orwell, durant els primers mesos de la guerra, Barcelona es convertí en una ciutat controlada pels obrers que despertava simpaties entre nombrosos intel·lectuals i militants de l¿esquerra europea ¿però no entre els seus governs¿ i nord-americana.

La cara fosca de la revolució social fou la pèrdua de poder de la Generalitat, que Lluís Companys intentà compensar amb la creació del Comitè de Milícies Antifeixistes, que al cap i a la fi tampoc va poder controlar, i, sobretot, la persecució religiosa i de gent d¿ordre ¿àdhuc de militants republicans conservadors o liberals¿ que es traduí en una ter-rible repressió a la rereguarda que se saldà amb més de vuit mil morts. D¿altra banda, el fracàs del cop i la revolució social generaren l¿eufòria suficient per aconseguir mobilitzar desenes de milers de voluntaris que, enrolats en les milícies dels sindi-

cats i els partits polítics, es dirigiren, amb més entusiasme que eficàcia militar, al front d¿Aragó on, tot i no conquerir les capitals, aconseguiren aturar les tropes rebels i estabilitzar el front. La manca de preparació militar fou compensada per la generositat i el coratge d¿aquells milicians de primera hora que no dubtaren a acudir a la defensa de Madrid en els moments més crítics de la tardor de 1936.

No tot, però, foren èxits en els primers mesos de la guerra. L¿agost de 1936, l¿expedició a Mallorca del cap de la base aeronaval de Barcelona, Albert Bayo, acabà en una doble tragèdia. D¿una banda, les més de mil cinc-centes baixes sofertes pels milicians republicans i la pèrdua d¿un material de guerra del qual no anava pas sobrat la República (quatre hidroavions, dotze canons, diversos morters i metralladores, tres mil fusells i set-cents mil cartutxos...). De l¿altra, que Mallorca en mans dels sosllevats era un perill directe per a Catalunya. Des de l¿illa es podia intentar portar a terme un desembarcament al litoral català aprofitant que les milícies estaven als fronts d¿Aragó i de Madrid. I, des de l¿illa, l¿exèrcit rebel disposava d¿una base segura per bombardejar impunement el litoral català des del mar i des de l¿aire, com succeí a partir del gener del 1937.

Els bombardeigs sobre Catalunya ¿i sobre la ciutat de Barcelona especialment, que es convertia així en la primera gran capital europea que patia els efectes dels bombardeigs, molt abans que Londres o Dresden¿ desmoralitzaven la població, que tanmateix va tenir una resposta coratjosa organitzant la construcció de refugis; desmoralit- zaven els soldats del front que coneixien els perills de la rereguarda; generaven inseguretat i esmorteïen l¿eufòria dels primers mesos de la guerra; i incrementaven la nòmina de víctimes civils.

Bombes i escassetat

Els bombardeigs sobre les poblacions catalanes foren una arma criminal i molt decisiva per trencar la moral i esvair la fe en la República, sobretot quan a les bombes s¿hi afegí l¿escassetat de queviures, aguditzada per l¿arribada de refugiats

¿molts d¿ells nens¿ que fugien de la inseguretat de la proximitat del front o de caure en mans dels rebels segons avançava la guerra.

Fou també a Catalunya on es jugà amb més força la batalla ideològica entre les esquerres. Els fets de maig, amb el trist precedent dels fets de la Fatarella (gener del 1937) que Josep Termes ha qualificat encertadament de«misèria contra pobresa», beuen encara en el rerefons del 19 de juliol. Sota la falsa dicotomia de«primer la revolució o primer la guer-ra», la batalla es dirimia entre una CNT hegemònica, que no renunciava al poder assolit als carrers el 19 de juliol ni a unes conquestes revolucionàries no sempre ben acceptades per la població, i els que maldaven per desplaçar-la per imposar una conducció més professionalitzada de la guerra i, sobretot, per recuperar el poder polític i l¿hegemonia social. Trist epíleg les més de quatre-centes víctimes, l¿enviament de tropes per part del Govern republicà i, finalment, l¿octubre del 1937, l¿establiment del Govern de Negrín a Barcelona amb les consegüents tensions amb el Govern de la Generalitat, que va perdre algunes de les competències assolides de facto durant el primer any de la guerra i altres que li corresponien en aplicació de l¿Estatut.

Després de l¿efímer èxit republicà a la batalla de Terol (desembre del 1937-febrer del 1938), la contraofensiva franquista arribava a Vinaròs el 15 d¿abril del 1938. Catalunya quedava aïllada de la resta de l¿Espanya republicana. Després de la batalla de l¿Ebre (juliol-novembre del 1938), l¿ocupació era qüestió de temps: el que va del 23 de desembre del 1938 al 12 de febrer del 1939.

La capacitat de resposta del 19 de juliol s¿havia esvaït sota els efectes de les bombes, de la fam, de les derrotes, de la inseguretat, de la repressió republicana ¿amb el record molt viu encara de l¿estiu i la tardor del 1936¿. Molts creien que la guerra s¿havia començat a perdre els dies posteriors al 19 de juliol amb l¿esclat de la violència política. Omissió, impotència o les dues coses a la vegada, perquè les autoritats republicanes i els dirigents polítics sabien prou bé que els«incontrolats»eren, sovint, corretges de transmissió d¿unes directrius polítiques que pregonaven començar la revolució per la«higiene revolucionària»; quan no directament delinqüents que actuaven sota l¿empara de la militància sindical o política en nom de les quals justificaven els seus delictes o gaudien de la protecció de dirigents d¿aquestes organitzacions. Alhora, el fort sentiment anticlerical popular fou també convenientment i demagògicament atiat.

Submissió o exili

La desfeta del 1939 fou total com a país i com a societat. S¿havia perdut tot i per als vençuts únicament quedava el camí de l¿exili o d¿una submissió amarada de repressió. La dictadura maldà per segrestar fins i tot el record, mentre la repressió s¿ocupava dels brots de resistència o d¿oposició reforçant l¿objectiu de perpetuar la divisió imposada per la dictadura entre vencedors i vençuts.

Notícies relacionades

Diari del cop

Un atles que explica tota la guerra civil a Catalunya

El segrest de la memòria es començà a trencar amb la publicació de les memòries de dirigents republicans a partir dels anys setanta del segle passat, dècada durant la qual també es publicaren molts treballs sobre la guerra civil on predominaven, tret d¿algunes excepcions, més les valoracions ideològiques que no pas les aportacions científiques. La ruptura definitiva la inicien els historiadors a principis dels vuitanta amb la publicació d¿obres cada vegada més ben fonamentades.

Però la recuperació social i institucional no ha arribat fins que els néts d¿aquells que visqueren el conflicte han obert el debat de la memòria històrica. Un debat que naixia enverinat pel record de la violència política d¿aquells anys i pel tacticisme polític d¿una dreta que sap que la divisió entre vencedors i vençuts encara mou vots. D¿ací la timidesa legislativa en la reparació de la dignitat de les víctimes i en la condemna de la dictadura. En el primer cas, les lleis de la memòria històrica del Parlament espanyol (desembre del 2007) i les lleis del memorial democràtic (octubre del 2007) i de fosses (juny del 2009) del Parlament de Catalunya representen un avenç important però insuficient. En el segon cas, la condemna institucional de la dictadura no s¿ha produït.