Salt no sap on mirar

Salt (Gironès) és un poble petit, estret i allargat que sovint viu al telenotícies. El motiu és el rècord que no voldria tenir: passa per ser el municipi amb més estrangers de Catalunya. Això, sumat a la crisi i a l'enfonsament de la construcció, porta a un còctel explosiu. L'ajuntament viu pressionat per solucionar els problemes, combatre la mala imatge i torejar amb companyies indesitjables: Salt és un caramel per a gent com el líder de Plataforma per Catalunya, Josep Anglada. També és un poble dividit en tres zones. Una, la del barri vell, on viu gent autòctona i les cases, moltes de pedra, són boniques. Una altra, la del centre, amb una majoria abassegadora de forans. La tercera, la de nova creació, on se n'han anat veïns del centre. Tot en 6,5 quilòmetres quadrats que alberguen 30.000 ànimes; una densitat alta.

La vivenda, la clau

«El 1999 hi havia un 6% d'estrangers. El 2007 es va arribar al 43%», relata l'exalcaldessa Iolanda Pineda, del PSC, derrotada en les municipals del maig passat per Jaume Torramadé (CiU), que ja havia estat regidor. Pineda i Torramadé, és visible, no es porten bé. Però les seves versions no difereixen.«El de Salt és un problema de pobresa»,afirma la socialista.«El drama és la concentració de pobresa»,assegura el nacionalista.

A Salt els nouvinguts es van instal·lar al centre. En el seu dia, ho havien fet els immigrants d'Espanya. Van passar dècades i aquests veïns, ja establerts, van començar a vendre els seus pisos per anar-se'n i buscar una casa millor. El procés va ser ràpid, els preus, raonables. Els compradors, estrangers. La majoria treballaven a la construcció.

Els compradors van perdre la feina i van deixar de pagar les hipoteques. Van veure com se'ls esgotaven (i esgoten) els subsidis i com se'ls tallaven (i se'ls tallen) els serveis. Molts han estat desnonats del pis i no pocs hi han tornat, amb un cop de peu a la porta. No tenen res a perdre. El consistori calcula que els bancs posseeixen 800 pisos al centre recuperats per impagament. L'alcalde flirteja que siguin ocupats per autòctons. A Salt es parla dels«atrapats»,la gent gran que no va poder deixar el centre i que viuen en comunitats on tothom tret d'ells són estrangers.«Qualsevol cosa que es faci a Salt ha de servir per reequilibrar la població. Les solucions han de ser a llarg termini»,proclama l'alcalde.

L'avui és un problema, el demà pot ser pitjor. Pere Margarit, voluntari de Càritas i tècnic d'ocupació de l'ajuntament, rep unes 20 persones al dia, el 80% són de fora i busquen feina. Per formació, és gairebé inviable que ho aconsegueixin. Margarit és rotund sobre el futur si la crisi continua i els subsidis s'acaben:«És un perill. Això explotarà». «Em preocupen molt els pròxims anys de Salt», diu l'alcalde.«S'ha d'invertir en educació i urbanisme», afirma Pineda.

«Quan ens necessitàveu ens vau obrir la porta, ¿i ara l'obriu perquè ens en anem?».Ho pregunta empipada la Gihad, de 16 anys. Salt, per cert, té uns índexs de delinqüència similars a altres localitats amb la seva població, però la sensació d'inseguretat és molt més alta. El Rafael, 37 anys i dos fills, representa la quarta generació de la seva família a Salt. La seva visió és clara i dura:«Sóc totalment antiracista, però el problema són els que vénen a delinquir. Em resisteixo que em facin fora del poble».

La Gihad surt amb la seva mare del centre de repartiment d'aliments que Càritas té obert a Salt des de fa mig any. Són cinc de família i ningú té una feina estable. Fa dos mesos que, com tants d'altres, cada 15 dies van al centre de Càritas, que entrega lots de menjar a persones prèviament inscrites i avalades per l'assistent social. És un dels pegats que es col·loquen en una ferida cada vegada més gran. Assane Mane, de l'associació Senecat, acusa l'Administració:«Només esperen que quan els immigrants es quedin sense ajudes se'n vagin. Veig malament el futur».

A un poble més tranquil

Notícies relacionades

El Govern català afila el discurs i les polítiques per als immigrants

Font seca, banc fora

Els avisatrapatsno són els únics que se n'anirien del poble si poguessin fer-ho. Edmond Ngagué, de 39 anys, treballa a l'Aeroport de Girona. La hipoteca li impedeix mudar-se a un«poble més tranquil».No vol que el seu fill, de 3 anys, acabi passant-se el dia al carrer. A uns metres, uns quants joves, d'origen senegalès i gambià, difereixen sobre això. El Shatta se'n vol anar a Bèlgica. L'Alpha, a Portugal, amb el seu avi. El Mamadou es vol quedar.

El futur de Salt exigeix un gir. Margarit barreja acidesa i realisme quan al·ludeix a quina pot ser la solució que requereix la localitat:«S'han de buscar llocs en la mateixa situació de Salt que hagin aconseguit tirar endavant. Encara no hem trobat cap exemple».