Les administracions no saben, no contesten

un estudi fet l'any passat per diverses organitzacions civils per mesurar el nivell d'accés a la informació en 80 països va deixar Espanya en el lamentable lloc 58: l'ampli ventall d'estats que pel que sembla tenen més perfeccionat aquest dret democràtic -el dret de qualsevol ciutadà de demanar i rebre en un termini raonable informació pública- inclou, curiosament, molts dels que es tendeix a mirar per sobre de l'espatlla: el Salvador, Ghana, Mali, Botswana, Cambodja, Hondures, la República Dominicana; per esmentar-se només alguns. Els que han estudiat el tema saben que és el lloc que Espanya es mereix, i recorden, per exemple, que continua sent l'únic país d'Europa amb més d'un milió d'habitants que no té promulgada una llei de transparència i accés a la informació (Malta, Xipre i Luxemburg són els altres); un estudi (un altre), també de l'any passat, assenyala que quan un ciutadà recorre a les administracions d'Espanya a la recerca d'informació (a tots els nivells: estatal, autonòmic i municipal), solament una de cada cinc vegades rep una resposta adequada.

En els dos estudis hi van participar membres d'Access Info Europe, una oenagé amb una àmplia experiència en el tema que fa anys que demana una llei de transparència a Espanya, i que juntament amb la Fundació Civio està al darrere de la posada en marxa d'una web, http://tuderechoasaber.es, que, a partir d'aquest dijous, funcionarà com a pont entre els ciutadans i les administracions, intentant fer un pas més cap a l'objectiu bàsic: que les persones preguntin i que els responguin d'una manera ràpida.

APRENENTATGE / «El propòsit és traslladar les preguntes dels ciutadans a l'Administració corresponent», explica Victoria Anderica, coordinadora de campanyes de l'oenagé. «Es tracta que la gent aprengui què és exactament l'accés a la informació pública, de manera que quan aquest dret existeixi ja tinguin un recorregut pràctic».

Encara que en proves, la pàgina està activa des de fa un parell de setmanes, i de seguida que hi accedeixen, els navegants han trobat un avís: «Queden [ics] dies de termini perquè el PP compleixi la seva promesa de presentar una llei de transparència». «En una campanya tan ambigua com la que va fer Mariano Rajoy -explica Anderica- una de les poques coses que va prometre clarament va ser aquesta, que aprovaria una llei de transparència abans de complir 100 dies de mandat. I jo, no ho sé, dec tenir amb el Partit Popular una mena de síndrome d'Estocolm, m'imagino, però m'ho crec». Ahir, precisament, la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, va anunciar que una de les pròximes lleis que aprovarà el Consell de Ministres serà la de transparència, accés a la informació i bon govern.

Anderica explica que el moviment del 15-M ha estat entre altres coses un multiplicador de la idea de transparència; en concret, de «la necessitat de millorar la transparència per evitar nous casos de corrupció»; i que és en gran mesura gràcies a això que l'assumpte està actualment en l'agenda política. Ho està: a més a més de l'esperada acció del Govern, el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, va cridar la setmana passada l'atenció sobre el buit que suposa justament no tenir una llei de transparència, i va entregar al president del Parlament un informe basat en les nombroses queixes rebudes per part de ciutadans als quals les administracions els han negat informació (càrrecs electes inclosos). Ribó sabia perfectament el que deia quan va afirmar: «No n'hi ha prou amb aquesta llei. És necessari un canvi cultural»; els experts coincideixen a afirmar que el gran problema és la cultura de l'opacitat: està massa arrelada.

OBLIGACIONS DEL GOVERN / La campanya de les 100 preguntes: així va ser batejat l'estudi realitzat per Access Info i la Coalició Pro Accés segons el qual solament el 20% de les preguntes que es fan a Espanya són contestades d'una manera satisfactòria. Però no s'acaba aquí, és clar: «El que vam fer -explica Anderica- va ser demanar a la gent que ens enviés les seves preguntes per fer-les arribar nosaltres mateixos a les administracions. Un terç estaven relacionades amb l'execució del pressupost: la gent no sap, però vol saber, en què estan gastant les administracions els diners. Un altre terç es referia a la implementació real de determinades polítiques, i l'altre eren preguntes sobre el dia a dia; 'On és el meu mercat', per exemple». A les administracions els van ser traslladades no exactament 100, sinó unes quantes més: 113 preguntes, per ser exactes.

Notícies relacionades

Dels ‘kikos’ als bunyols d’anís, els xefs catalans innoven amb nous ingredients pels torrons d’aquestes festes

La música com a llengua comuna

Les lleis de transparència en vigor que solen servir de model obliguen les administracions no solament a respondre, respondre bé i respondre en un termini determinat, sinó també a donar mostres de transparència fent constantment públiques una sèrie d'informacions útils per al ciutadà. Bàsicament, lleis, normatives i decisions administratives; informació necessària perquè el ciutadà pugui controlar la gestió dels governs i informació sobre formes de participació i accés a les dades oficials; i serveis que l'Administració ofereix. L'OSCE, a més, considera que els governs han d'estar obligats per llei a publicar informació sobre la seva estructura, personal, activitats, decisions i procediments. Els responsables d'Access Info demanen que el dret a la informació sigui considerat un dret fonamental, i que hi hagi un òrgan independent de control.

FALTA DE COSTUM / El silenci administratiu és la via favorita de la majoria de les administracions. Segons La campanya de les 100 preguntes, això, el silenci, va ser en el 54% dels casos la resposta. Però hi ha una cosa més greu: hi ha tan poca cultura de la transparència, els funcionaris estan tan poc acostumats que un ciutadà qualsevol pregunti, per exemple, quant costarà fer tal parc, o tal carretera, o quin és el sou de tal regidor, o d'aquest ministre, o si finalment va ser executada aquesta partida o a quina empresa es va adjudicar aquest contracte, que en molts casos, segons Anderica, la resposta que es trobaven era la següent: vostè qui és i per què pregunta això.