Quan llogar era de tontos

Va passar de sobte: la gent va començar a dir que llogar un pis era llençar els diners. Pagar tota la vida per alguna cosa que no seria mai d'un, quina estupidesa. Llogar era cosa de tontos podent comprar un pis que amb tota probabilitat pujaria de preu (en qualsevol cas, no baixaria mai). Si no es torçava res, amb el temps hi hauria la possibilitat de vendre'l per accedir a un altre de millor gràcies a un benefici que no requeria esforç ni perícia. En definitiva, Espanya es va omplir de ciutadans que es consideraven potencialment milionaris: si ho necessitaven, vendrien la seva vivenda i nedarien en l'abundància. Fins i tot podrien tornar a viure de lloguer.

Però aquest conte es va acabar. La bombolla immobiliària existia i es va punxar, i avui aquell pis que podia doblar el preu no val ni la meitat del que va costar. Un detall nimi al costat de la realitat de tots els que s'han quedat sense vivenda i amb el deute al banc intacte. La seva situació va anar empitjorant i al final va generar una resposta ciutadana. Fa tres anys va sorgir la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), que persegueix frenar els desnonaments i aconseguir que es reguli la dació

en pagament, vigent en alguns estats dels EUA i el Regne Unit, que permetria a un propietari que no pugui assumir la hipoteca entregar casa seva i deixar de pagar. Aquí l'entrega no evita el pagament del deute.

De tota aquesta història, que sub-

ratllen que no s'ha acabat, n'han donat compte dos dels impulsors de la PAH, Ada Colau i Adrià Alemany, al llibreVides hipotecades, subtitulatDe la bombolla immobiliària al dret a l'habitatge. Colau i Alemany el van presentar dimecres com un repàs del que ha passat, de les seves causes i de consells a aquells que es trobin amb el drama d'estar a punt de perdre la vivenda.

«Quan vam començar, vam creure que trobaríem molta gent cabrejada. I la vam trobar deprimida»,va relatar Colau. I el primer pas, diu, és aquest: no caure en la debilitat, no deixar que una entitat bancària se n'aprofiti:«És una situació molt greu, però per deixar de pagar la hipoteca ningú va a la presó. I abans que deixar de menjar o de deixar de donar menjar als fills...». I afegeix:«¿Quina societat es pot mirar al mirall i no sentir vergonya quan ha injectat diners a unes entitats bancàries que estan deixant al carrer famílies amb nens?».Els autors assenyalen com a responsables de la situació els polítics, els representants del món immobiliari, les entitats bancàries i els mitjans de comunicació«convencionals»,entre d'altres.

Pares i avalistes

I en donen xifres. Aquestes, per exemple: entre el 2007 i el tercer trimestre del 2011 hi ha hagut 328.720 execucions hipotecàries a Espanya. El 2011, cada dia n'hi va haver 212. La majoria afecten primeres vivendes, i alguns més d'una (perquè també els avalistes, sovint pares i mares d'edat avançada, han d'aportar les vivendes, potser pagades 30 anys enrere). Alemany va recordar ahir aquell moment en què el lloguer va començar a cotitzar a la baixa. Ho va atribuir a la propagació massiva de mites construïts sobre les virtuts de la propietat.

En realitat, la tesi tenia dècades. Perquè el llibre explica que potser tot es va començar a torçar decisivament fa mig segle, en ple franquisme, amb la frase d'un ministre. El 1950, el 90% de la població de Barcelona i Madrid vivia de lloguer. A tot Espanya, el 51%.«Volem un país de propietaris, no de proletaris», va dir el 1957 el primer ministre de la Vivenda, José Luis Arrese. La frase va marcar un cert canvi, progressiu. Arrese, per cert, mantenia tesis vistoses:«L'home, quan no té casa, s'apodera del carrer i, perseguit pel seu mal humor, es torna subversiu, agre, violent».Si no té casa de compra, s'entén. El 1981, la relació entre propietaris i llogaters ja era de set a tres. El 2007 la proporció va arribar al seu desequilibri màxim: nou propietaris per llogater.

Notícies relacionades

El clima i el gènere

La proposta econòmica de Bakú contra el caos climàtic indigna el sud global

Colau va titllar de«presa de pèl»el codi de bones pràctiques del Govern del PP que preveu la dació en pagament amb unes condicions que, segons explica, en deixen fora el gruix dels afectats. Això sí, va recordar Alemany, la dació per part de les promotores no ha deixat d'existir: si l'empresa es col·lapsava responia, i respon, amb el seu patrimoni i després, a tornar a començar.

Els autors volen que tot ciutadà tingui aquesta opció.