GENT CORRENT

Isabel de P. Trabal: "Mai em va importar tacar-me les mans de greix"

Va ser la primera dona catalana que es va titular en enginyeria industrial

"Les noies d'aquella època estudiaven farmàcia. Jo sempre vaig tenir clar que el que m'agradava era l'enginyeria"

3
Es llegeix en minuts
MARÍA JESÚS IBÁÑEZ / Barcelona

¿Enginyer. ¿I no enginyera? 

¿No, no. Jo sóc enginyer, amb r. Això és el que posa en el meu títol universitari i així és com ha figurat sempre en tots els documents que he hagut de tramitar, en les cartes que he rebut... 

 

Isabel de Portugal Trabal i Tallada (Barcelona, 1924) no dóna opció a la discussió. Es nota que és una dona acostumada a manar, de caràcter fort. Té 88 anys i conserva la ment brillant, l'agilitat intel·lectual de la seva joventut. Gràcies a ella es va titular, el 1949, com a número d'u de la seva promoció a Espanya. 

 

--¿Per què va voler ser enginyer? 

--Ho vaig decidir quan tenia només 9 anys, un dia que el meu pare, que tenia una fàbrica al barri de Sants, a Barcelona, va caure malalt. Llavors li vaig dir que jo seria enginyer per ajudar-lo. 

  

--Si avui és una carrera amb una presència de dones molt baixa, en aquella època havia de ser tota una raresa. 

--Les noies d'aquella època, les que tenien certa facilitat per a les ciències, estudiaven farmàcia. Jo, com li he dit, ho vaig tenir molt clar des de ben petita i la meva passió va ser sempre l'enginyeria. La industrial, perquè llavors no hi havia cap altra especialitat. Però no em vaig sentir mai cap rara avis, ni diferent. Ja el primer dia de classe em vaig guanyar el respecte dels meus companys. 

 

--¿Com? ¿Què els va dir? 

--A ells no els vaig dir res. Va ser al primer professor que va entrar a l'aula, en la primera classe del primer curs a l'Escola d'Industrials de Barcelona, la del carrer d'Urgell. Pensi que érem al 1943 i quan em va preguntar si no preferia seure a part, a primera fila o en algun lloc una mica allunyada de la resta de companys, jo li vaig respondre que no. «Sóc una més», li vaig dir. Hi va haver un murmuri d'acceptació per part de la resta de la classe. 

 

--¿I realment va ser una més? 

--L'única deferència que vaig acceptar va ser l'oferta que em van fer perquè utilitzés el bany dels professors, que tenia clau. D'aquesta manera, evitava haver de compartir el servei amb els meus companys homes. Però això va ser l'únic.  

 

--Parlem  de la postguerra més immediata. ¿Se li va fer difícil seguir estudiant? 

--En aquella època tot era molt dur. La meva família va fer un esforç important perquè jo pogués estudiar i això que gairebé no hi havia llibres, perquè molts es van perdre durant la guerra... Va ser dur, sí, però ja podien caure bombes, que jo anava cada dia a classe. I puc dir amb orgull que no vaig perdre ni un sol curs. Vaig començar a l'institut amb 10 anys, l'octubre del 1934, en ple aixecament obrer, i vaig acabar a la facultat amb 25. O sigui, els 15 anys que llavors costava formar-se com a enginyer. 

 

Isabel Trabal s'enfada si se li insisteix sobre com se sentia una dona entre tants homes. Mai es va sentir discriminada, reitera. No està per a reivindicacions feministes, ni per a discursos sobre igualtat. 

 

--La igualtat es demostra treballant. A mi, no em va importar mai portar les mans brutes de greix. Vaig estar al capdavant de la fàbrica de paper, cartró i cel·lulosa del meu pare fins al 1981, colze a colze amb el meu germà Pere, que era enginyer tècnic. Quan vam vendre l'empresa, em vaig dedicar en exclusiva a la Caixa d'Enginyers, de la qual havia estat cofundadora. 

 

--¿També sabia de finances? 

--Vam començar com una cooperativa de crèdit, el 1967. Els promotors vam ser quatre enginyers i la meva part eren les qüestions administratives, les gestions. Després, quan em vaig retirar de l'empresa, em van nomenar president. Ara ocupo la presidència d'honor. 

 

--Tants anys de feina es van veure recompensats amb reconeixements com la Medalla Macià ¿Fins a quina edat va estar en actiu? 

--Fins als 80 anys. Em vaig jubilar, per dir-ho d'alguna manera, als 80. 

 

--Però segueix molt atenta a l'actualitat, connectada a internet... 

¿Sí, m'interessa, però tampoc és que em torni boja. Prefereixo rellegir llibres, per exemple. 

 

--Disculpi una última qüestió abans d'anar-nos-en... ¿com prefereix que li escrigui el nom? ¿Isabel, a seques, o Isabel de Portugal, tot sencer? 

Notícies relacionades

--Sóc Isabel de Portugal, tot complet. El meu pare va escollir aquest nom perquè, segons sempre em va dir, santa Isabel és una de les poques santes nascudes a Barcelona i ell, tot i ser de l'Anoia, era un enamorat d'aquesta ciutat.