Espanya i la disjuntiva catalana

¿C atalunya vol la independència? No crec que ningú en sàpiga la resposta. No obstant, el que sí que és cert és que la insatisfacció creix a Catalunya. Dos elements, un d'estructural i un altre de conjuntural, estan sotmetent a molta pressió les costures de l'actual encaix del nostre país a l'Estat espanyol. El primer és la sempre dificultosa relació amb la lògica centralista, abans poc dissimulada i ara obertament uniformitzadora, dels poders fàctics que operen a Espanya. I, per descomptat, la crisi econòmica, que en el plànol de la conjuntura ha obert una mena de guerra pels escassos recursos econòmics i financers en què Catalunya té totes les de perdre si és manté l'actual model de relació fiscal amb Espanya. Un sistema que permet la sagnant paradoxa d'obligar Catalunya a acollir-se a una mena de pla de rescat a l'espanyola mentre és capaç de generar 16.000 milions d'euros l'any en impostos que el Govern d'Espanya gestiona directament.

En paral·lel, els ciutadans de Catalunya patim el rigor d'unes retallades econòmiques que estan produint un empobriment generalitzat i que afecten principalment les capes populars i les persones en situació més vulnerable.

Assistim en aquest país al compassament entre les reformes ideològiques que pretenen afeblir la solidesa del nostre model d'Estat del benestar, de drets socials i laborals, i aquelles reformes condicionades per la manca de recursos econòmics que puguin sostenir l'estàndard de serveis públics que havíem assolit. Sense que els partits que les impulsen vulguin deixar gaire ben definida la línia que separa la ideologia de l'estretor pressupostària.

El cas és que els ciutadans de Catalunya estem patint les conseqüències d'un repartiment dels recursos a l'Estat espanyol que objectivament penalitza les nostres possibilitats de reactivació econòmica, impedeix al nostre teixit empresarial entomar els reptes de l'economia i dificulta el sosteniment de les cobertures socials. A la vegada, aquesta situació d'atzucac financer s'ha erigit en la principal excusa per impulsar la modificació a la baixa de les cotes de drets i benestar que després de dècades de lluita i esforç havíem aconseguit.

Aquest Onze de Setembre serà, doncs, l'expressió de tot aquest malestar. D'una banda, la insatisfacció davant una Espanya que en mans del discurs més tronat i centralitzador del PP ha optat per la via de la involució autonòmica, el menyspreu i l'atac a un dels seus principals motors econòmics, com és Catalunya. De l'altra, la traducció d'aquest ofegament en mesures que afecten durament la vida de les persones, la desesperança i la necessitat de trobar una sortida a tot plegat.

Aquests factors estan fent créixer l'excletxa emocional i afeblint els vincles de tota mena que ens unien a la resta de l'Estat. Curiosament, els patrocinadors de la unitat d'Espanya no s'adonen que aquesta escletxa que abans es nodria d'elements fonamentalment ètnics i culturals ara està adoptant un perfil nítidament econòmic i funcional. I això està fent trencar les pròpies fronteres sociològiques i ideològiques de l'independentisme per aconseguir més transversalitat social i política.

És fonamental que la negociació del Govern de la Generalitat amb el Govern d'Espanya en relació amb el nou pacte fiscal per a Catalunya tingui èxit. Cal l'acord sobre una nova relació fiscal en la línia del concert econòmic per al segle XXI que hem plantejat des de la UGT de Catalunya. Un concert fiscal que neixi del pacte pels drets de ciutadania i no de l'e-xercici dels privilegis de les elits benestants.

L'Estat ha d'entendre que és moment de permetre que Catalunya, a través d'una hisenda pròpia i integral, pugui esdevenir el recaptador, inspector i liquidador de tots els impostos que paguem els catalans. Un acord que reequilibri la necessària solidaritat interterritorial per assegurar que Catalunya disposa dels recursos propis suficients per posar-los a disposició del creixement econòmic, la creació d'ocupació i la sostenibilitat financera del nostre marc de competències, especialment en matèria sanitària, educativa i social. Un nou model que ens permetria afrontar aquesta crisi amb xifres més baixes d'atur, perquè el nostre sistema productiu gaudiria també dels recursos necessaris per sostenir l'economia. Un nou model que, ben gestionat, configuraria un país pròsper econòmicament i avançat socialment.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Si aquest acord entre els governs de Catalunya i Espanya no fos viable, les conseqüències seran imprevisibles per a tothom, perquè la insatisfacció nacional creix, la fractura social ja és alguna cosa més que el fantasma d'una amenaça i el neguit per trobar una sortida a la crisi esdevindrà un potent catalitzador de consciències que propiciarà un context en què cada cop més catalans exigiran poder decidir democràticament quin ha de ser el vincle amb Espanya. I, sens dubte, serà l'Estat, per la seva manca de visió, de sensibilitat territorial d'equitat amb Catalunya, qui ens haurà posat als peus d'aquesta disjuntiva.

Secretari general d'UGT de Catalunya.