L'Església esgota el Pontífex

ElPaparenunciarà a finals d'aquest mes, en concret el dia 28, perquè considera que no té la força física i mental necessària per «exercir adequadament» el càrrec que li va ser confiat amb la seva elecció el 2005. Es tracta d'un acte d'honradesa intel·lectual i de coratge, potser d'una revolució en la història futura dels papes, però al mateix temps del reconeixement de la seva incapacitat per governar 1.200 milions de catòlics en els temps actuals. Després de poc més de set anys de pontificat,Benet XVIrenuncia sense haver pogut imprimir a la sevaEsglésiael gir i el programa que s'havia marcat el 2005, quan va denunciar «la brutícia i la corrupció» que acollia la institució.

Ho va explicar bé ahir, parlant en llatí als cardenals, quan va anunciar per sorpresa la seva renúncia per a les vuit del vespre del 28 de febrer que ve: «En el món d'avui, subjecte a ràpides transformacions i sacsejades per qüestions de gran relleu per a la vida de la fe, per governar la barca de sant Pere i anunciar l'Evangeli és necessari també el vigor tant del cos com de l'esperit».Joseph Ratzinger, que complirà 86 anys el pròxim 16 d'abril, va afegir que es tracta d'un vigor «que els últims mesos ha disminuït» en ell, de tal manera que va haver de reconèixer la seva «incapacitat per exercir bé el ministeri» que li va ser encomanat.

DETERIORAMENT FÍSIC / El portaveu papal, Federico Lombardi, va puntualitzar que «no existeix cap malaltia en curs que hagi influït en aquest tipus de decisió», encara que el cert és que el cos de Ratzinger evidenciava els últims mesos un acusat deteriorament.

Des d'un punt de vista legal no hi ha cap obstacle perquè unPapa dimiteixi, encara que es tracta del primer cas que s'ha produït els últims 800 anys. Els altres dos pontífexs que van renunciar amb posterioritat que ho fesCelestí Val segle XIII van ser en realitat dimitits a la força per les famílies nobles de Roma. Amb tota seguretat, els cardenals no posaran a la presó Joseph Ratzinger, com van fer amb Celestí V quan va decidir abandonar el càrrec. Al contrari, segurament el ja ex-Papa tindrà alguna influència en el futur de l'Església quan el seu successor inevitablement li consulti algunes qüestions.

Quan un bisbe renuncia, el Papa ha d'acceptar la seva decisió; però un Papa no dimiteix davant ningú. El codi canònic il·lustra que únicament ha de comunicar-ho de forma clara i de manera voluntària. Per això la puntualització que la dimissió tindrà lloc a les vuit del vespre del dia 28 té el seu sentit.

TOPADES / Elbalanç del pontificatde Ratzinger està delimitat per topades amb els majúsculs problemes de l'estructura catòlica, alguns dels quals han estat encarrilats i altres no. L'escàndol de lapederàstia clerical ha estat aturat, però ni de bon tros resolt, ja que nombroses conferències episcopals encara no han elaborat la guia nacional per afrontar internament i civilment els delictes. La transparència que Benet XVI va voler imprimir al IOR o banc del Papa, en el passat considerat un paradís fiscal dins de Roma, està a mig camí i el president de la institució, col·locat per Ratzinger, va ser destituït pel consell d'administració. La condemna del majordom pontifici per haver difós documents secrets no ha aclarit l'amplitud que van tenir o potser tinguin encara les picabaralles vaticanes entre els partidaris i els contraris a la transparència.

Notícies relacionades

Valvanera Ulargui: "Les cimeres climàtiques haurien de ser més eficients"

Resistir a la indiferència

RECLAMACIONS DESATESES / Per una altra part, des de tota l'Església catòlicaarriben aRomapeticions de més pluralisme, que fins avui han estat desateses, quan no directament avortades. Entre aquestes hi ha l'exigència d'un canvi en l'estructura actual, pròpia d'una monarquia absoluta, per introduir-hi formes de participació més democràtiques, com podria ser la incorporació dels bisbes al govern papal. En els temes eticosexuals Benet XVI s'ha limitat a repetir la tradicional doctrina moral de l'Església, de tancament absolut a qualsevol obertura, sense que hi hagi hagut cap distinció entre un avortament o la readmissió al si de l'església dels divorciats catòlics, com s'havia pactat en el conclave que el va elegir.

Ratzinger va ser 22 anys el guardià de l'ortodòxia, cosa que li va permetre conèixer de primera mà el pols dels catòlics de base i els seus problemes humans i religiosos. Però en aquests més de set anys sembla com si Ratzinger, ja Papa, s'hagués esforçat per portar l'Església cap als seus postulats, en lloc d'anar a trobar-la i traduir el missatge cristià en categories i pràctiques adequades a les societats modernes. El resultat ha estat com si l'Església li hagués explotat a les mans. L'ha esgotat.