Beques i rendiment, ¿en quin context?

La controvèrsia al voltant de l'increment de la nota per accedir a les beques d'ensenyament superior posa al damunt de la taula el debat sobre la relació entre l'equitat i el finançament de la universitat. Considerar legítim o no el fet d'associar les beques al rendiment és un debat que pot resultar estèril si no es tenen en compte aspectes com els canvis recents en els preus públics de l'ensenyament superior, la democratització de l'accés a la universitat o la situació d'Espanya en aquest terreny respecte als països de l'OCDE.

Des de posicions liberals i conservadores hem sentit repetidament l'argument que sosté que el finançament de l'educació superior és regressiva (paguen més els que menys tenen i se'n beneficien els que més tenen) i que aquesta hauria de ser prou raó per alterar les proporcions publicoprivades de la despesa. L'argument es completa subratllant la necessitat de millorar el sistema de beques (i els sistemes de crèdit als estudiants), de manera que cap alumne pugui veure's exclòs de l'accés o la continuïtat en els seus estudis. Més finançament privat i una despesa pública més focalitzat en aquells que ho necessiten és l'argument «progressista» esgrimit pels liberal-conservadors.

L'argument funciona i és efectivament progressista sempre que siguem capaços d'assegurar que ningú en quedi exclòs per raons econòmiques, i que les condicions que permetin cursar els estudis siguin també equitatives.

Notícies relacionades

Bakú aconsegueix 300.000 milions a l’any per als països del sud global

Els juristes reclamen una normativa per fer front al ‘greenwashing’

No és el cas d'Espanya en absolut. Les raons són diverses. Per una part, el sistema de beques espanyol es caracteritza per nivells baixos de cobertura i intensitat. És a dir, poques beques que reparteixen pocs diners. L'augment significatiu en el preu de les matrícules de fa un any no s'ha compensat amb un nombre més elevat de beques o amb més despesa pública en aquest capítol. Treballs recents ens indiquen a més que l'accés o no a una beca en ensenyament secundari postobligatori pot resultar clau per assegurar la continuïtat en els estudis o l'accés a l'ensenyament superior. Per una altra part, les últimes dècades s'han caracteritzat a Espanya per haver-hi més democratització de l'accés a la universitat, amb més participació dels grups socials més desafavorits i una tendència a la reducció de la regressivitat de la despesa pública. Augmentar la pressió sobre la despesa privada per la via d'un copagament afecta l'accés i les condicions d'escolarització dels que menys tenen, fins al punt d'interrompre el procés de democratització de l'accés a la universitat (ni de bon tros completat).

És cert, com ha assenyalat la mateixa OCDE, que en diversos països s'estan portant a terme reformes que van en la direcció d'augmentar la despesa privada i d'exigir més nivells de rendiment acadèmic com a requisit d'accés a la beca. Però tots fan més esforç públic en educació i compten amb sistemes de beques més desenvolupats. Augmentar la nota d'accés a la beca exclourà moltes persones i farà minvar un sistema de beques ja per si mateix precari. Posi el debat en context, senyorWert.