Nens lliures (i no hi ha perill)

Una pregunta per començar. Així, a boca de canó: ¿deixaria que la seva filla o el seu fill de 7 anys trotés pel camp, sense saber en tot moment on s'ha ficat, com potser feia vostè durant els estius de la seva infantesa, quan potser anava a banyar-se sol al riu o acabava perseguit per un gos de mandíbula descontrolada després d'haver saltat una tanca que no havia de saltar?

La resposta de la Joana, l'Andreu, la Marta i el Dani és que sí, amb algun però i alguna norma, però bàsicament sí. Tots quatre, i unes quantes famílies més, comparteixen una masia de lloguer a Osona. I aquest mes de juliol, portant al límit l'excel i la combinatòria, s'han pogut organitzar per alliberar els nens dels casals d'estiu. Ells pugen i baixen, i l'Albert, el Pere, la Gina i l'Unai es passen el dia grimpant per les pruneres, «reformant» cabanyes, «caçant peixos», esquivant sangoneres i aprenent a distingir entre el llangardaix verd i l'ocel·lat. «Cada any acabàvem matinant més que per anar a l'escola», assegura l'Andreu. «I després hi ha la calor sufocant, i que durant el curs ja van carregats d'extraescolars --afegeix la Marta--. Sempre anem amb el rellotge a la mà i hem intentat que aquest any tinguin unes vacances-vacances».

El que, segons la Marta, són unes vacances-vacances: «La meva família és d'Esterri d'Àneu i tinc la imatge d'un toro perseguint-nos. ¡Com corríem! També me'n recordo que, de baixada del riu a casa, berenàvem a base de les pastanagues que anàvem agafant dels horts». L'Andreu recorda com «la millor època» de la seva vida aquells estius al càmping i a Llívia, on vivia enganxat a la colla i al seient de la bici. I el Dani parla de les seves visites al ferrer i al pastor al poble de la seva àvia, on va arribar a criar un mussol amb un menú de llagosta i on la seva mare el cridava el diumenge a les cinc de la tarda al bar i ell ho acabava sabent perquè el seu nom anava de boca en boca per tot el poble.

Ells, com els seus fills ara, no tenien els pares programant fins a l'últim minut del seu temps lliure ni pul·lulant tot el dia al voltant del seu coll, no-els-passi o no-els-pacin. Llavors això era normal. I encara que ells asseguren que en cap sopar d'amics s'han sentit com si, de cop i volta, estiguessin davant un escamot d'afusellament quan han explicat que els seus fills, d'entre 6 i 10 anys, van sols al rierol o al poble en bicicleta, el cert és que la imatge d'un grup de nens, tocant tritons, caçant capgrossos i corrent amb pals camp a través no és l'estampa més comuna de les vacances. Almenys, en els nens de ciutat.

Coses que li agrada fer a aquesta colla sub-10. «Que aquí podem anar per tot arreu», diu la Gina, que amb 7 anys parla amb facilitat de quatre tipus de libèl·lules. «Que veiem serps i anem al Tibidabo -un turó pròxim a la casa- i coneixem nens que amaguen per allà bases secretes», afegeix el seu germà, l'Unai, de 10. «Que sé imitar el cucut, la tórtora, el tudó i el mussol, i a vegades em contesten», intervé el Pere, de 9. «Que ens sentim bé, lliures», afegeixen tots alhora els grans. «I que quan arribem s'acaba el 'm'avorreixo' i que a vegades, durant dos dies, ni se'n recorden dels jocs del mòbil», s'hi suma l'Andreu, el pare del Pere i l'Albert, a qui pren la paraula la Marta, mare de la Gina i l'Unai. «A ells els va molt bé jugar sols, provar-se, tenir experiències i estar en contacte amb la naturalesa. Això els fa créixer. A més, no són cafres, no fan males passades. No els faríem cap favor si els sobreprotegíssim».

Si el pedagog italià Francesco Tonucci sentís parlar la Marta i l'Andreu, possiblement els abraçaria, els convidaria a fer un cafè i s'estalviaria el seu consell de cap-çalera per a l'estiu: «Els verdaders deures haurien de consistir a deixar de banda els quaderns escolars i posar-los encàrrecs, que s'entrenin per ser més capaços, més autònoms, els nens n'obtindran una gran satisfacció».

Tonucci, ideòleg del projecte La ciutat dels nens,fa molts anys que dóna informació i dades perquè els nens recuperin la llibertat que van perdre quan els cotxes i la por es van fer els reis absoluts del carrer.

Per saber com està la situació: a Espanya, fa 40 anys, més del 90% dels menors d'11 anys anaven sols a l'escola. El 2002, només ho feien el 25%. Per revertir aquestallibertat sota vigilància¿en què cada vegada treballen més famílies, grups organitzats i institucions, una de les apostes de Tonucci són els camins escolars, dels quals a Barcelona ja es beneficien 44 col·legis. Es tracta que els alumnes de primària puguin anar sols a l'escola amb la complicitat dels veïns i comerciants. «Aquesta idea que l'adult sempre hi ha de ser és, a més a més de molt nova, el fet que afecta més negativament la seva vida --assegura des de Roma--. És terrible que un nen no pugui sortir de casa, anar a trobar els seus amics i jugar a la plaça». Segons el pedagog, el joc és el «fonament de la criatura», i el risc, un component més del seu desenvolupament. «Ells no són suïcides, assumeixen nous reptes a mesura que augmenten les seves capacitats. Es posen a prova, s'enfronten amb el que ja sabien i, si aconsegueixen superar l'obstacle, pugen de nivell. I s'eduquen en la satisfacció o la desil·lusió segons van o no aconseguint fites». Això, òbviament, no s'aconsegueix en els parcs «engabiats» amb un tobogan i un balancí amb molla. «Han de trepitjar bassals, embadalir-se davant els aparadors sense que els vagin fent estirades. Per jugar, valgui la paradoxa, fan falta poques joguines, molts amics i molt de temps lliure».

Més atents i responsables 

Per als que pateixen hiperventilació davant la paraularisc i desconfien de les capacitats dels seus fills, Tonucci prescriu una bateria d'arguments sedants que serveixen per donar corda a l'autonomia infantil, ja sigui durant el curs o durant les vacances. Per exemple. Segons diferents estudis, els nens que van a l'escola caminant mantenen millor l'atenció durant les quatre primeres hores --«estan més desperts»--, són més autònoms a casa (els pares deixen de sentir-se com un gos d'atura:la-llet-la-cara-la-roba-d'esport-la-cartera-el-bocata), són més puntuals i tenen més coneixement espacial del barri. A més a més, a Pesaro (Itàlia), on els camins escolars fa 10 anys que funcionen, no hi ha hagut mai cap accident, i en canvi sí que hi ha hagut nou sinistres de famílies que anaven a l'escola en cotxe. «Així que si el preocupa la seguretat del seu fill deixi'l que vagi sol». Per cert, com més nivell d'estudis dels pares, menys grau d'autonomia infantil.

I després hi ha el fet que si no van prenent riscos acumulen una necessitat de transgressió que aflora en tromba quan comencen a tenir autonomia, ja sigui «amb la primera clau de casa o amb la compra de la moto». «No vull dir que el bullying, el vandalisme, les drogues i els suïcidis d'adolescents només tinguin aquesta causa --apunta el pedagog--, però intueixo que hi té relació».

Deixem Tonucci i la seva certesa que un nen de 6 anys està preparat per recórrer un quilòmetre sol («el trajecte podria ser més llarg i fer-lo des d'abans, però no és qüestió de torturar els pares») i tornem a Osona, on havíem deixat els nens esmolant pals amb ganivets. «Gairebé no tallen», diu un pare en veu baixa. «¿Què dirà la gent quan vegi aquestes fotos?», li planteja l'Unai a la fotògrafa. «¿Que que guai?». «No, no em refereixo als grans». «Ah, llavors, fliparan».

¿Realment la por ha fet canviar les activitats dels nens o és l'oci infantil el que ha agafat altres camins? La sociòloga Lourdes Gaitán, que recomana que per parlar dels nens ens desempalleguem dels clixés i ens recol·loquem les ulleres de veure-hi de prop, no s'atreveix a fer un retrat robot de com han variat les vacances en els últims 30 anys. El conjunt de realitats familiars, economies i preferències és tan complexa que difícilment té una sola punta. «Però parlar que actualment els nens de primària es passen les vacances jugant a les màquines és una autèntica tonteria», assegura. Ella, per exemple, acaba de comprar-los un joc de cartes als seus néts. I veu diàriament nens jugant a pilota a les places. I també moltes més zones de vianants que no pas fa 30 anys.

No obstant, sí que assenyala els dos enemics públics de la llibertat infantil. Enemic número u: l'augment del trànsit (tot i així, el 76% dels nens alemanys van sols al col·le). I enemic número dos --coronant el podi en solitari--: la por al perill . «Vivim en la societat del risc, i els pares estan carregant amb una doble responsabilitat: davant de si mateixos i davant la societat, que els condemnaria si als nens els passés alguna cosa». Així que, en paraules de la sociòloga, la forma com s'està afrontant aquest risc és amb més control. «És en totes les esferes --afegeix Gaitán--. Ens pensem que tot ho podem evitar i, si no és així, ens devora el sentiment de culpa. I amb els nens, encara més».

'Walkie talkie' i consignes

A la masia, els adults intenten espantar les pors irracionals (els índexs de delinqüència a Espanya, per exemple, no han fet més que baixar des de la dècada dels anys 80) i gestionar els perills reals. «Si no, entre la prevenció i la prohibició, no podríem fer res», es queixa la Marta. Tenen un certmodus operandi: els nens s'han guanyat la llibertat de mica en mica («primer només podien jugar des d'on veiessin la casa»), disposen d'unswalkie talkiesamb un perímetre de vuit quilòmetres que a vegades s'emporten i hi ha algunes consignes clares. «Sempre avisem quan ens en anem a algun lloc, no podem travessar la carretera del poble i tornem quan s'està fent fosc», asseguren.

«Ells aprenen a posar-se límits i jo, per exemple, a estar tranquil·la, encara que no sàpiga exactament on són si surto de casa i no els veig», diu la Joana. «Jo confio que no els passarà res --afirma la Marta--. I, si els passa alguna cosa, que els he donat eines perquè puguin reaccionar». Quan són en un entorn rural, la norma número u és que, en cas que es produeixi una incidència, uns es quedin ajudant el ferit i els altres corrin a avisar. A Barcelona, on l'Unai ja va sol al col·le i a extraescolars, la consigna és una altra: «Si hi ha alguna cosa que el fa sentir incòmode, li dic que entri a una botiga o que demani ajuda a un adult».

Notícies relacionades

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

El cribratge neonatal topa amb la desigualtat territorial

El comunicat de sinistres els somriu a favor. En tots aquests anys, hi ha hagut «ferides i rascades de tota mena», però només mitja incidència: el dia que l'Albert i el Pere van tornar corrents, amb els ulls a l'est i la boca a l'oest, perquè van topar amb els gossos del veí.

I ara rebobinem exactament 311 línies, fins al principi d'aquest text, quan obria foc la pregunta: ¿deixaria que la seva filla o o el seu fill de 7 anys sortís a jugar amb amics al camp?