Dolors Vila: "Els masovers sempre venien d'algun lloc"

Li passa com a algunes persones, que és reticent a revelar la seva edat. «Passo dels 50», es limita a dir, asseguda en un extrem de la taula que regna al despatx/seu d'aquesta institució amb un nom que, més que escriure's, es desplega: la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària. Dolors Vila treballa com a secretària comercial en una empresa de Terrassa relacionada amb el sector químic i farmacèutic, i en el temps lliure fa genealogia. Cognoms. Rastreig. Investigació. Història.

-Expliqui'm. ¿Per què dedica la majoria del seu temps lliure a això?

-Bàsicament, perquè m'agrada la història. De fet sóc llicenciada, tot i que no m'hi he he pogut dedicar mai. La genealogia em permet tenir un accés fàcil a la història, als documents, a la gent. Buscant els teus avantpassats, per exemple, tens accés a documents del segle XIV, o XV, que et permeten introduir-te en l'àmbit de la història local. La història petita, si vol. La genealogia és la història de la gent corrent.

-Suposo que ja ho va fer. Buscar els seus avantpassats.

-És clar. La majoria de la gent que s'acosta a la genealogia ho fa per saber més de la seva família. Vaig començar a investigar mentre feia el curs de genealogia, fa 10 o 12 anys.

-Expliqui-m'ho. Digui'm què va fer.

-Bé, el primer que fas és remuntar-te a l'avantpassat que coneixes i del qual tens dades. En el meu cas va ser el meu avi. Vaig anar a Espinelves, d'on sóc jo, i allà vaig buscar als llibres de la parròquia. A les parròquies està registrat tot, els batejos, els casaments, les defuncions, fins i tot trobes els testaments, perquè fins fa poc els rectors també eren notaris. Jo sóc Vila i Llivina, i el que vaig fer va ser buscar els cognoms en els llibres. Després vaig fer el buidatge d'informació.

-En part es tracta de creuar dades, suposo.

-És clar. A aquest el trobo quan el bategen, després quan es casa, després quan es mor. Vas trobant informació de tots i en vas ajuntant les vides. Com que la meva família era de masovers la pregunta que jo em feia era d'on venien abans. Els masovers sempre venien d'algun lloc. Els amos del mas podia fer que fossin allà 500 anys, generació rere generació, però els masovers per regla general eren d'una altra part.

-¿Ho va descobrir?

-Sí. Vaig descobrir que venien de Viladrau. Però li dic una cosa: hi ha un moment en què la teva família deixa de ser l'objectiu.

-¿I llavors?

-Saltes a altres coses. Projectes col·lectius, a vegades. Hi va haver un projecte a Valldoreix, per exemple, del qual jo vaig formar part, i n'hi ha un altre ara mateix en marxa a Agullana, en què també estic treballant.

-Entenc que rastrejar la pròpia família és emocionant, però…

-Miri, jo amb el que més disfruto d'això és podent explicar les coses. El premi és arribar a entendre les coses, tant a nivell de poble com a nivell de les estratègies familiars.

-¿Estratègies familiars?

-Sí: per què unes famílies actuaven d'una manera i altres d'una altra. Trobes coses com que cap al segle XVI, el dia que hi havia una casament en realitat n'hi havia dos: també es casaven el pare del nuvi i la mare de la núvia. ¿Per què? Doncs perquè la mare era viuda, i estava sota la responsabilitat de la filla, i això significava que si la filla es casava, se n'anava a viure amb ella. ¿M'entén? No podien tots quatre viure sota el mateix sostre sense més ni més. ¿Solució? Doncs es casaven, i punt. Era molt habitual.

Notícies relacionades

La proposta dels metges per frenar les malalties del fetge: una pujada del 40% del preu mínim de l’alcohol

Centenars de veïns de Cabrils sense gas per una fuga: «Sortia aigua pels fogons»

-Expliqui-me'n més.

-El que havia de fer l'hereu, per exemple. Casar bé les germanes, i casar-les en un radi geogràfic ampli per estendre la seva influència social. O assegurar l'estatus dels seus germans homes, assegurant-los la parròquia del poble, o el jutjat. Les coses no passaven perquè sí.