L'oblidada batalla del Segre

El 16 de novembre de 1938, l'últim combatent republicà travessava el riu Ebre, de tornada a les posicions des d'on havia començat, 100 dies abans, la violenta batalla que va deixar desarticulat l'Exèrcit republicà, incapacitat per aturar l'ofensiva final sobre Catalunya que no trigaria a arribar. Però aquestes setmanes no només es recorda el 75è aniversari d'aquella derrota. Del 6 al 12 de novembre també es va desenvolupar la batalla del cap de pont de Seròs, una fracassada contraofensiva republicana que va ser l'últim episodi dels combats en el front del Segre, uns enfrontaments que es van prolongar durant nou mesos, potser amb tantes baixes com la batalla de l'Ebre però molt menys recordat. Amb una excepció. Aquell 9 de novembre, el fotoperiodista Robert Capa era allà, i les seves fotografies sobre «La victòria del riu Segre» van omplir pàgines en publicacions com Regards, Life, Match i Picture Post: en aquesta revista britànica li van valer ser batejat com «el fotògraf de guerra més important del món».

Allà també hi havia un jove anarquista de 18 anys, Pedro Montoya Bernal, soldat de la primera companyia del 89è batalló, de la 23a Brigada Mixta, adscrita a la 16a Divisió.

El soldat caigut

«Fins que no vaig complir els 18 anys, el 1978, la meva tia no em va ensenyar les cartes d'un dels companys del meu oncle, Josep Bosch, en què explicava que havia mort al Segre. Tenia 18 anys, la mateixa edat que jo llavors, i la meva tia em va explicar que per això em deien Pere», narra Pere Montoya, un conductor d'ambulàncies de Martorell que a partir d'aquell moment es va proposar saber on havia mort el germà del seu pare. Va iniciar una tasca detectivesca d'anys, va buscar la família de Bosch, va recórrer arxius a Barcelona, Salamanca i Àvila i va córrer els terrenys secs de Soses, Aitona i Seròs. Va parlar amb vells soldats del batalló del seu oncle i veïns que el van ajudar, com un octogenari de Soses, Francesc Morreres. «Hi va haver gent que se'm va posar a plorar recordant allò; que un home de 80 anys se't posi a plorar... et fa posar la pell de gallina». Va poder saber que el seu oncle havia mort en combat el 10 de novembre de 1938, avui fa 75 anys, al Puntal Redó de Soses. I mentrestant, després d'aconseguir de l'International Center of Photography de Nova York còpies dels 223 contactes de les fotografies de Capa (els negatius dels quals van aparèixer més tard a la famosa maleta mexicana) va poder establir el lloc exacte on es van captar la majoria i reconstruir exactament què va fotografiar, i quan i com, Capa en un dels seus treballs més coneguts (un tasca de rastreig que també va realitzar, per una altra part, l'expert en Capa Carles Querol). «Les fotos han vingut després; l'important era que volia saber on havia mort el meu oncle», precisa Montoya.

Un fotògraf en primera fila

Al tornar de la Xina, molt més foguejat que en els seus primers passos per la guerra d'Espanya, Capa va venir per cobrir el comiat de les Brigades Internacionals (entre el 16 i el 28 d'octubre) i el final de la batalla de l'Ebre (el 5 de novembre). Després va arribar al front del Segre. «No hi havia res que es necessités més desesperadament que notícies i fotografies d'una gran victòria republicana», explica en la seva biografia de Capa Richard Wheelan.

De la informació recollida per Montoya es desprèn que aquelles imatges amb soldats descansant abans de la batalla, explosions, ferits, oficials prenent decisions i soldats avançant, amagats, sota el foc enemic, van ser molt reals, i que potser és cert (en tot cas, no és injust) el titular que anunciava: «La càmera de Life s'acosta a la guerra d'Espanya més del que qualsevol càmera ho ha fet mai». Encara que el relat de la revista Life i de la biografia (que Capa va travessar el riu amb la primera onada de l'ofensiva, el 6 de novembre) resulti molt qüestionable, sí que se sosté el que feia la revista Regards, que situa les fotografies el 9 de novembre i les defineix així: «A Espanya, un fotògraf ha acompanyat els soldats en l'atac». O els peus de foto del mateix Capa: «El nostre reportatge mostra un dia de batalla en primer pla, des que es fa de dia fins que es fa fosc».

Un dia de batalla

Notícies relacionades

Les societats científiques catalanes, contra retallar les ciències

La grip entra en fase epidèmica amb 743 casos per 100.000 habitants

Les fotografies, ubicades per Mon-toya, mostren el recorregut de Capa. Les peculiars formacions rocoses de la zona són de gran ajuda per fer-ho. Travessa, des de la central de La Canadenca, el pont de barques riu avall del destruït pont d'Aitona, el gual per on havien creuat nedant, amb l'aigua gelada i pistoles a la boca, els millors nedadors republicans (uns diuen que del Club Natació Barcelona, altres que pescadors de Girona). Ja estan arribant ferits del front. Camina cap a Aitona, amb l'ermita de Sant Joan de Carratalà al fons, fotografia el Sindicat Agrícola tirotejat, puja fins a l'església de Sant Antolí i arriba, a l'esquena del poble, a la formació rocosa de Serrabrisa. «Allà Capa es troba amb els marins de la 94a brigada mixta, a la qual havien traslladat fins allà aquell dia per ocupar el turó del Montfred i envoltar Seròs per la rereguarda. I els segueix».Capa fotografia soldats resguardats sota les roques i els seus oficials i comissaris observant el seu objectiu, a uns dos quilòmetres de distància. La columna es posa en marxa, i el fotògraf amb ells, envoltant el petit massís. Marxen en fila cap al Montfred, cada vegada més ajupits. Un pot sentir els «vinga, vinga» que, segons els seus peus de foto, proferien els comandaments mentre les bales xiulaven. Fins que es refugien darrere de dues cases sobre les quals cauen les bombes, quan falta potser menys d'un quilòmetre fins al seu objectiu. Els ferits i els esclats de pols i fum no enganyen. Capa està sota el foc enemic. «El foc és tan dens que és impossible sortir de darrere de les cases», escriu. «Quan arriben les bombes, fa marxa enrere», explica Montoya. De fet, el que no fa és recórrer els últims centenars de metres i assaltar les posicions enemigues. És fotògraf, i ja ha fet, de sobres, la seva feina. Capa marxa amb els ferits cap a Aitona, que quan arriba està patint també el bombardeig de l'artilleria franquista.

Amb tot, aquella victòria republicana que va narrar la premsa internacional afí no va ser una victòria. «Era una ofensiva de distracció per permetre que es retirés l'Exèrcit de l'Ebre i després fer el que es pogués», explica el coautor del llibre La batalla del Segre i el Noguera Pallaresa Josep Tarragona. Jorge M. Reverte, en el seu llibre La batalla del Ebro, la defineix com un intent, ja perduda la batalla de l'Ebre, de taponar una bretxa de cara a la imminent ofensiva general contra Catalunya. L'objectiu màxim era ocupar Fraga i envoltar Lleida. Tarragona creu que si no hagués arribat l'ordre d'aturar l'ofensiva s'hauria pogut avançar per Aragó. L'historiador Joan Villarroya discrepa. «No hi havia la capacitat de maniobra necessària. Va passar el mateix de sempre en les ofensives republicanes. Les primeres línies de l'Exèrcit de Franco eren molt febles. Avançaven els primers 10 quilòmetres, però quan es trobaven amb la primera concentració de tropes enemigues es quedaven aturats». El dia 12 s'acabava la fugaç ofensiva de Seròs, i el 16 s'acabava la batalla de l'Ebre.