Tornem-hi amb la torre inclinada de PISA

Comentant les dades de l'informe PISA 2012, un periodista de The Telegraph escrivia: «Els resultats són magnífics. No per als alumnes, òbviament, sinó per als polítics». Efectivament, amb aquestes dades a la mà, un polític despert pot afirmar el que li doni la gana. Si hi ha millora, és que comencen a donar fruits les polítiques que ell ha aplicat; si no és així, la culpa la té l'herència rebuda. El que cap polític ens reconeixerà és que, en qüestions educatives, fa anys que estem intervinguts. El nostre home de negre es diu Andreas Schleicher, que és la persona que s'encarrega de PISA a l'OCDE. Creguin-me, és l'home més important de l'educació espanyola. Si no existís

PISA, no existiria la llei Wert.

Del poder de Schleicher en dóna prova el nerviosisme dels gestors educatius els dies previs a la publicació dels resultats de l'informe PISA. No obstant, per primera vegada m'ha semblat descobrir en la premsa internacional tímides crítiques a la seva gestió. Alguns suggereixen que un examen tan homogeni com aquest és una amenaça a la sobirania nacional i a la diversitat cultural (com si els mals resultats fossin una garantia de sobirania i una mostra honorable de diversitat). Altres llancen la sospita que alguns països n'exclouen els seus pitjors alumnes. I són freqüents les reticències davant dels països de l'Extrem Orient. En alguns casos, com a Corea del Sud, jo diria que aquestes reticències són compartides pel mateix Govern. Els joves coreans passen massa hores als pupitres, tantes que dediquen la jornada del matí (a les escoles públiques) a dormir a classe per poder rendir a la tarda a les acadèmies privades. Però seria poc intel·ligent ignorar les experiències educatives de Xangai, que em semblen molt dignes d'estudi, o l'ambició de Singapur per fer efectiu un eficient sistema meritocràtic.

Finlàndia segueix sent unànimement alabada. Ha aconseguit crear el sistema menys selectiu i més comprensiu del món sense tenir inspectors que supervisin els centres i amb un únic examen extern als 18 anys. Ara bé, es tracta d'un examen rigorós en què els joves han de respondre preguntes d'aquest tipus: «¿Per què el Pròxim Orient ha estat una zona de conflictes al llarg de tota la història de la humanitat?» No obstant els models reformistes que semblen imposar-se a tot el món, lluny d'aplicar el model finlandès, n'assagen un altre de molt diferent, basat en la competitivitat entre els centres i una autonomia vigilada per constants avaluacions tant externes com internes.

PISA 2012 ens permet descobrir una altra vegada que els diners no són la clau de l'èxit. La República Eslovaca gasta per alumne la meitat que els Estats Units i, no obstant, té els mateixos resultats. Una despesa educativa elevada no garanteix resultats elevats, però abunden els indicis que ens permeten afirmar que uns alts resultats en l'informe PISA sí que prediuen un alt creixement econòmic.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Jo tinc el meu propi criteri per avaluar els resultats que obtenim nosaltres en l'informe PISA. Consisteix a restar el percentatge d'alumnes de les dues franges inferiors de resultats (els molt deficients) al percentatge d'alumnes de les dues franges superiors (els excel·lents). Limitem-nos a les matemàtiques. Els països que fan les coses bé tenen un resultat positiu (Corea del Sud, 22; Japó, 13; Suïssa, 9). Els països que ho fan malament tenen resultat negatiu. Aquest últim és el cas de Catalunya (-12). Això significa que els primers produeixen més excel·lència que fracàs, mentre que a Catalunya, la cosa va al revés. A la Unió Europea el resultat és de

-13 i a l'OCDE, de -11. A l'informe PISA del 2006 a Catalunya el resultat era de -14 i al PISA 2009, de -8. Segons la meva opinió, aquí es troba el nostre taló d'Aquil·les.