Fills tirans

Per explicar per què va decidir escriure tot un volum dedicat a la violència que els fills exerceixen sobre els pares set anys després Javier Urra s'expressa així: «Perquè jo vaig tenir al davant el cas d'una mare amb el nas rebentat, que el seu fill  li havia rebentat amb un cinturó, i a la pregunta de per què ho havia fet, va dir: 'Perquè la molt puta no m'ha rentat la camisa'. I vaig pensar: aquest noi té un problema, la societat té un problema i la futura parella d'aquest noi també tindrà un problema». Gairebé 30 anys de treball a la Fiscalia de Menors de Madrid li havien donat la informació, la perspectiva i el coneixement del tema. L'any 1994 havia publicat un extens article a la revista del col·legi de psicòlegs, germen d'El pequeño dictador. El qui també va ser el primer defensor de menors d'Espanya; fundador, posteriorment, de l'únic centre de rehabilitació per a menors maltractadors que existeix al país (Campus Unidos), i avui president de la recentment creada Societat Espanyola per a l'Estudi de la Violència Filioparental, explica que les vendes del llibre ja han arribat als 200.000 exemplars, que es comercialitza a Portugal i a l'Argentina i que, per tant, cal remarcar dues coses: «El problema és greu i, a més, s'estén».

La conclusió és semblant a la que va oferir fa unes setmanes el Congrés Nacional de Pediatria Extrahospitalària, celebrat a les Canàries, que va traçar una línia ascendent i ferma entre els 5.000 casos comptabilitzats el 2004 i els més de 9.000 registrats l'any passat. «Des del 2004, que està tipificat com a delicte, sí, hi ha hagut un augment de casos», explica Juan José Márquez, fiscal degà de Menors a la Fiscalia Provincial de Barcelona. «Encara que també és cert que el 2011 i el 2012 es va estabilitzar una mica, i a mi em sembla que acabarà per estabilitzar-se del tot, com ha passat amb la violència masclista». Es denuncia més, en general, però no totes les agressions arriben als jutjats (una de cada vuit, precisa Urra). Quan arriba, és a costa de vèncer la vergonya.

«Sempre s'ha silenciat la violència dins de casa, a tots els nivells», assenyala Miguel Ángel Soria, psicòleg forense en delictes greus i professor del Departament de Psicologia Social de la UB. «Tant se val el que sigui, un abús infantil, un maltractament, el fet és que es tendeix a no donar-hi la importància que té. Quan ens trobem amb nens existeix la idea socialment antiga que el nen és bo per naturalesa. Bé: per naturalesa jo no ho sé, però que hi ha nens monstres, això sí que ho sé».

LLAÇOS FAMILIARS / ¿Què ha passat? ¿En quin moment les sempre dolces, sempre innocents i sempre meravelloses criatures han passat a merèixer l'apel·latiu de monstres, o tirans, o dictadors, o, com en diu Jesús García, president de l'Associació Madrilenya per a la Prevenció del Maltractament Infantil, «una mena de furóncol que li ha sortit a la família»? En el moment -semblen coincidir, en general, els que d'una manera o una altra estan en contacte amb el fenomen- en què els nens deixen de reconèixer l'autoritat dels pares; quan prenen el poder. «I aquest poder prové de la menor capacitat que tenen avui els pares per educar els fills», explica el psicòleg Vicente Garrido, autor d'El síndrome del emperador, un altre títol de referència en el món dels monstres infantils. «La família i l'escola han perdut capacitat d'educació, i això afavoreix que nois amb una predisposició violenta que abans eren continguts per la societat ara tinguin més marge per ser violents». Encara que, afegeix Garrido, «no és just culpar de tot els pares». El problema també té a veure  amb la societat on viuen, explica: hedonista, de la gratificació immediata, de no sentir-se culpable per res.

«A nivell cultural, per exemple

-explica Soria- hi ha un factor que ha canviat totalment i és la sensació que per l'esforç personal s'obté alguna cosa. Els nens aprenen que això és irrellevant, i veuen per televisió que el qui es porta de manera més violenta és qui més coses obté. I no n'estic culpant els mitjans, estic parlant de factors socials». L'educació, per un costat:  les seves lamentables carències, a casa i al col·legi; la societat decadent, per l'altre.

Notícies relacionades

Els afectats per la dana continuen sol·licitant 375 ajudes diàries

"Estem una mica desubicats"

PROBLEMA DE RICS / «Això passa sobretot als països rics», assenyala Urra. ¿Per què? «Perquè tenim menys fills, perquè volem guanyar-nos el seu amor com sigui, perquè deixem que ens facin xantatge i perquè s'entén que el nen és el rei de la casa i no se li posen límits. Això és impensable en altres països o a l'Espanya de fa 40 anys». Urra traça amb precisió el perfil del nen maltractador: «Dos terços són nois. L'edat a la que més es produeixen les agressions és entre els 16 i els 17 anys. Al voltant d'un 70% tenen excés de consum de cànnabis i alcohol. Un terç tenen diagnòstics psicopatològics; prenen antidepressius, ansiolítics, somnífers. Pel que fa als casos, un terç són agressions físiques; un altre terç, agressions emocionals, insults gravíssims, continuats, vexacions; i l'altre terç són les agressions financeres: et roben els diners, les joies, els objectes de la casa».

No hi ha una recepta tipus per curar aquests mals. «Teràpia» és la paraula que amb més freqüència surt en la conversa. «A vegades són coses senzilles -diu Soria-. Per exemple, un nen de 15 anys pot canviar en un context social diferent que contingui les conductes violentes. Una nòvia, per exemple, que el tregui d'aquesta dinàmica». Els pares, diu, també necessiten ajuda. «Però, més que una teràpia en el sentit clàssic, necessiten alguna cosa que els ajudi a recuperar les eines que no van poder desenvolupar quan pujaven els fills». Perquè el problema, en alguns casos, és molt greu. «Hi ha mares -explica Urra- que et diuen: 'Sé que em matarà'. I que aquesta nit dormiran sota clau».