Ni un minut que perdre per la cooperació

Aquest dilluns hem conegut la dimissió de Carles Llorens com a director de l'AgènciaCatalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD). CiU va trigar a trobar algú que substituís el republicà David Minoves, al principi de la seva primera legislatura al capdavant del govern, i ha trigat més encara a acceptar la seva dimissió. És obvi que Llorens, com a home de partit, va acceptar de manera disciplinada un encàrrec enverinat amb el qual ningú més, fora d'aquella deguda obediència, va voler lidiar. Un dirigent del seu partit em va confessar en aquell moment que no havien sabut trobar el candidat o la candidata idònia, però que confiaven en la seva voluntat d'aprendre i en la seva capacitat de gestió.

No és qüestió ara de fer llenya de l'arbre caigut, el sector de les oenagés s'ha manifestat en contra seu per activa i per passiva durant tot aquest temps, i ha arribat a demanar la dimissió que ara es produeix, un fet inaudit en la petita història de la cooperació, el més semblant al 'fair play' polític durant aquests anys. Seva és la responsabilitat d'acceptar i de gestionar el pràctic desmantellament de la cooperació catalana, però és evident que les ordres venien de dalt, d'un govern i un partit que amb el temps han anat apartant la solidaritat internacional del seu credo i dels seus objectius, salvant honroses excepcions en el món local i en l'exili madrileny.

Aviat sabrem qui recull el seu testimoni. Cal desitjar-li sort i encerts en un moment difícil econòmicament i políticament parlant. Des de la barrera, cal donar-li alguns consells i suggerir-li algunes tasques perquè la cooperació torni a ser a Catalunya una política pública, petita potser, però amb un sentit estratègic.

En primer lloc, restablir la confiança amb el sector. Saber escoltar i posar les cartes sobre la taula des del començament, ensenyant quina ruta prendrà aquesta política. Fins i tot si es donarà el tret de gràcia des del sector públic a la cooperació, tal com l'entenem la societat civil, seria bo saber-ho des d'ara mateix. Han arribat veus inquietants sobre la possibilitat d'integrar l'ACCD en una mateixa estructura de promoció exterior d'empreses, semblant a ACCIO10. Per descomptat, seria bo que Catalunya no se sumés a la deriva mercantilista de l'Estat en aquest terreny i que apostés per una acció exterior més centrada en la defensa dels drets humans, la pau i un desenvolupament més equitatiu.

Això és, precisament el que s'hauria de fer en segon lloc. Si tenim cooperació, que tingui un sentit estratègic, de donar un lloc al país al món, d'acord amb els seus valors, i no només els de la borsa. En la tramitació de la llei d'acció exterior, ara en marxa, hi ha marge per materialitzar aquesta visió, i no convertir la cooperació en un aspecte que es fa a desgana, gairebé per guardar les formes. 

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

En tercer lloc, liderar i estructurar les capacitats que encara queden al país, després de la tempesta perfecta que han estat les retallades. Miraculosament, amb un 80% menys de recursos, encara queden capacitats instal·lades, en administracions locals i entitats, a més a més de la mateixa ACCD i de la Generalitat. Encara es pot fer cooperació de qualitat, sobretot si es posa a jugar la capacitat de gestió i l'experiència d'una administració local i autonòmica amb gairebé tot el 'know how' rellevant vinculat al desenvolupament, i una societat civil especialment present en la defensa dels drets humans i en processos de pau a tot el món. No fa falta inventar altres diplomàcies paral·leles, de debò: ja n'hi ha una de provada i reconeguda solvència, que només demana que la deixin treballar.

Només cal un petit detall perquè, l'endemà del nomenament de la nova persona responsable de la cooperació catalana, deixem de parlar de factures, expedients i impagaments, i tornem a parlar del que realment ens preocupa: voluntat política. Si existeix, no perdem ni un minut més.