Bernat Vázquez:: «El meu capità va ser pèrit al judici de Puig Antich»

-A la mili hi vaig entrar el 71, i això del Puig Antich va ser al 74. Jo era soldat sanitari, un dels infermers de la caserna, però a més li feia de xòfer al capità metge.

-¿A quina caserna?

-A la caserna del Regiment de Cavalleria Numància número 9. Al carrer de Lepant.

-Així que portava amunt i avall el capità.

-Cada dia l'anava a buscar en un 124, que era el seu cotxe, el recollia i el duia a la caserna. Però el primer dia del judici es va presentar en un 600, el cotxe de la seva dona. Em va cridar l'atenció això i que es presentés de paisà.

-Anaven al tribunal. Al judici.

-Sí. En el judici a Puig Antich ell va ser pèrit forense. De camí vam recollir un coronel que també anava de paisà, i de qui mai vaig saber el nom. En aquell cotxe jo era l'únic que anava d'uniforme, per entendre'ns.

-Però davant del tribunal s'haurien de presentar uniformats, ¿oi?

-Portaven l'uniforme a la mà; ho vaig veure quan van baixar. Es canviaven a dins, i al sortir tornaven a anar de paisà. Era una època en què la gent no volia significar-se gaire…

-¿Els va portar tots els dies al judici?

-Tots. Era a la seu del Govern Militar, a Colom. Allò estava tancat al trànsit, ocupat per la Policia Militar, tots amb metralladores, els grisos, que tenien la fama que tenien. Vam arribar-hi i el capità em va dir: «Queda't aquí», i en van baixar. Jo em vaig quedar allà, i això em va costar una bronca amb la Urbana.

-¿Per què?

-Perquè va venir un agent a dir-me que allà no es podia aparcar, que me n'anés a un altre lloc. I jo: «M'han donat l'ordre». Jo era un militar, m'havien donat una ordre i a mi ni Déu em movia d'allà. Al final el company el va fer recapacitar i va marxar.

-El capità i el coronel. ¿Parlaven al cotxe? ¿Què es deien?

-Parlaven, i el que a mi em xocava, sentint-los, era la sensació que el veredicte estava dictat per endavant. Això sí, cap dels dos tenia una actitud venjativa amb el xaval. Més aviat era compassiva.

-No eren dels que volien donar exemple.

-No. Al meu capità, pel que vaig sentir, no li feia ni punyetera gràcia ser allà. Ell era metge pediatre, i la seva funció era certificar cada dia l'estat físic i mental de Puig Antich. Formava part dels anomenats militars democràtics, amb tot el que de democràtic podia ser un militar llavors, és clar. Però igual: la punyetera gràcia que li feia estar involucrat en tot això.

-¿I l'altre?

-L'altre igual. Estaven incòmodes. Aquesta és la paraula. Incòmodes.

-¿I vostè?

-Doncs ¿què podia fer? La meva actitud era de «jo estic fent la mili, jo passava per aquí». Que era en realitat el que passava.

-Els seus companys li devien fer moltes preguntes, quan tornava a la caserna.

-Jo procurava parlar al mínim possible amb els meus companys perquè a la mili hi havia gent del SIM, el Servei d'Intel·ligència Militar, i mai se sabia. ¡N'hi havia un que era descarat! Me'n recordo. Crec que era un gran d'Espanya i tot, però el més graciós és que es feia fer l'uniforme a mida. ¡Imagini's! ¡Fent la mili amb l'uniforme a mida! No, el millor era no parlar amb ningú. Jo era una tomba.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

-S'acaben de complir 40 anys de la mort de Puig Antich. ¿L'afecta?

-Li explicaré una cosa: no he sigut capaç de veure la pel·lícula. La tinc a casa, però no he pogut. No m'atreveixo, no sé explicar què em passa. No el vaig veure mai, no el vaig conèixer, però cada dia sentia el que es cuinava allà dins. No ho vaig viure en primera persona, però tot el que vaig viure des de fora em va afectar.