Sàvies, desobedients i bruixes

Elisabet Martí era viuda i tenia més de 70 anys quan va comparèixer despullada, amb prou feines tapada amb uns draps, davant els pròcers que l'havien sentenciat. El seu cos, eixut, suportava les mirades inclements de l'alcalde, del bisbe, del senyor comte, del jutge, del notari, del metge i del cirurgià. A més a més de notables, aquell 28 de juliol del 1620 a la sala de la presó també hi havia una taula amb una mica de pa, vi i llum. I al seu costat, un banc i una politja de tortura. Com 13 dones més de Viladrau, l'Elisabet havia estat condemnada a la forca per un tribunal civil. I abans de ser ajusticiada, els senyors de la comarca es disposaven a arrencar-li si alguna veïna més l'havia acompanyat en els seus «tractes» amb el diable.

El que la cúria entenia per tractes i el que, sota turment, havia aconseguit que confessessin algunes de les seves veïnes: que a prop del castell del Brull, la condemnada i «altres companyes i còmplices» havien invocat el dimoni i que aquest s'havia presentat en «forma de boc»; que havien adorat «sacrílegament» el seu anus «pudentíssim» amb espelmes i mantingut relacions «carnals» amb ell. I que després havien llançat ungüents malèfics a l'aigua que havien provocat pedregades, havien infligit danys a persones i animals, i comès altres delictes «enormíssims». En la seva sentència de mort també consta que, una altra vegada, juntament amb la gran abadessa malèfica, Francesca Trèmol, s'havien fregat amb ungüents i havien volat fins a Aiguafreda, on havien fet caure pedra amb «oracions sacrílegues i diabòliques».

 

Poques paraules de tota aquesta animalada van sortir de la boca de l'Elisabet, que va ser penjada aquell mateix dia a la plaça. Abans d'això, va haver de suportar tres turments al banc, on estirada cap per avall i lligada a uns pals, els botxins havien estirat cada vegada amb més força les seves extremitats l'estona que durava un Parenostre. Com que no confessava, l'havien penjat vuit vegades més de la politja, amb els braços girats cap enrere, i l'havien deixat anar de cop. Com que ni tot i així no donava ni un sol nom, les últimes vegades li van col·locar pes als peus. Primer 50 quilos. Després 100. En un moment donat, la sessió va acabar: no se sap si perquè la dona es va desmaiar o perquè els botxins es van cansar.

Contrareforma i gana

Gairebé quatre segles més tard, l'historiador Joaquim Mateu i Susana Planchart, del Museu Etnològic del Montseny, esquiven el sirimiri i el fang als marges de la riera d'Arbúcies, un territori ben conegut per aquelles senyores. «Aquest massís té molt mala petja, es diu que aquí no va entrar la roda fins al segle XX. Aquest entorn inhòspit juntament amb les contrareformes religioses, les crisis alimentàries i els conflictes endèmics van afavorir un clima favorable per a la persecució d'aquestes dones», explica l'historiador, posant llum sobre aquest genocidi ignorat, quan no trivialitzat, per la història, i que d'un temps ençà no només disfruta d'un interès creixent a les universitats. Les bruixes del segle XVII són reivindicades pel feminisme de carrer i acadèmic com un símbol de saviesa i desobediència femenina, i fins i tot s'han convertit en l'últim os que ensuma la indústria de l'entreteniment i la moda. ¿Què fan, si no, Angelina Jolie i Disney humanitzant la dolenta de La bella dorment a Maléfica?

L'any del diluvi

Però deixem Jolie, i tornem a Viladrau, on la caça de bruixes havia començat tres anys abans que la pobra Elisabet fos turmentada. La nit fundacional, coincideixen els investigadors, va ser la del 2 de novembre del 1617, l'anomenat any del diluvi, quan una tempesta salvatge va engolir la comarca i va córrer la veu que un grup de bruixes s'havien reunit aquell mateix dia al santuari de Sant Segimon. Elles, és clar, eren les culpables que fins i tot ponts de pedra haguessin volat pels aires. I havien de ser ajusticiades. Veïns i autoritats s'hi van esmerçar a fons: una darrere l'altra, van acabar passant per la forca 14 dones de les amb prou feines 80 cases que formaven el poble. La mateixa roda de la mort es va carregar a Catalunya a més de 400 dones, i a Europa, a unes 60.000.

Contràriament al que se sol dir, Mateu subratlla que a Catalunya aquelles dones no van ser ajusticiades a la foguera, sinó penjades. I que els processos no els va portar a terme la Inquisició, sinó tribunals civils. «El sant ofici fins i tot hi va posar fi perquè la situació se’ls havia escapat de les mans. El món feudal s’ensorrava i emergia un nou status quo que censurava i recelava de les supersticions i els coneixements empírics d’aquelles dones –explica l’historiador–. A més a més, al segle XVII va tenir lloc l’anomenada petita edat glacial, amb hiverns llargs i freds, estius frescos i humits, i fenòmens atmosfèrics excepcionals. Així que les denominades bruixes es van convertir en les culpables perfectes de les males collites, de la calamarsa i de les penúries dels camperols».

Però ¿qui eren realment les bruixes? ¿El sac de boxa dels seus veïns o també les hereves d’antics ritus pagans i de coneixements mil·lenaris que s’havien anat transmetent de mares a filles? ¿Eren seguidores de l’antiga religió de sacerdotesses que adoraven la deessa, o dones marginals que, per sobreviure, feien por als seus veïns fent-los creure que tenien poders màgics?

Una mica de tot, segurament. Planchart, guia del Museu Etnològic, experta en plantes «i néta de remeiera», entra doncs per dret en aquest boscatge difícil de qualificar que és la bruixeria: «Bàsicament, eren dones que no s’ajustaven a l’ordre establert». I sota aquest epígraf, és clar, l’espectre podia ser molt variat. N’hi havia grans. Solteres. Viudes. Analfabetes. Senyores que vivien soles i que sovint tenien defectes físics. També n’hi havia de franceses, que provocaven recels entre els veïns. I captaires. I fetilleres. I endevines.

Guaridores i llevadores

Però, sobretot, moltes de les acusades eren guaridores i llevadores amb un gran coneixement del món natural «Sabien quan hi hauria tempesta, quines plantes curaven i quina dosi podia fer mal», assegura Planchart, mentre va presentant tota la farmacopea que floreix, furiosa, al costat de la riera d’Arbúcies. Aquí, el salze, que té el principi actiu de l’aspirina. I aquí, la celidònia, que fon les berrugues.

«Eren sobre tot dones perquè sempre han estat més lligades a la terra i perquè per tradició han sigut les encarregades de gestionar els misteris de la vida i de la mort». Així, eren dones les que assistien als parts –«algunes practicaven cesàries perfectes»–, les que curaven la gent i el bestiar amb plantes (també feien conjurs), les que practicaven avortaments amb ruda i les que sabien quines herbes podien ser anticonceptives. Paracels va arribar a dir que tot el que sabia de medicina ho devia, precisament, a les bruixes. «N’hi devia haver algunes que utilitzaven els seus coneixements per fer mal a la gent –explica la guia, desconstruint la llegenda negra–. Però, segurament, la seva fama d’infanticides sigui deguda al fet que a les llevadores, a vegades, se’ls morien els nens. Fins i tot els vols en escombres poden tenir la seva explicació. És probable que alguns grups es reunissin per compartir remeis i es col·loquessin ungüents al·lucinògens en aixelles i a la vagina. És per això que sentien que volaven».

Tot el que se sap dels cèlebres sabbaths o juntes de bruixes –verdadera obsessió del poder, que a partir del segle XIV es va inventar que la bruixeria era una secta satànica– és bàsicament el que confessaven aquelles dones mentre, a poc a poc, el botxí les desconjuntava i elles admetien qualsevol cosa mentre feien xiscles tan poc sospitosos de satanisme com «mare de déu, aiudau-me, mare de Déu, per amor de Déu sia», que cridava la pobra Elisabet. Per això, com diu l’historiador Agustí Alcoberro, es pot reconstruir la caça de bruixes però no els delictes pels quals van ser executades. «La història de la bruixeria –diu– resulta un objectiu impossible o fins i tot inútil, en funció de les creences de cadascú».

Aquelarres i diables a part, un nombre creixent d’investigadors es resisteixen a pensar que aquest feminicidi només s’explica perquè les elits eclesiàstiques i civils volguessin controlar les creences, el coneixement i les decisions sobre la vida i la mort. El Renaixement, sempre explicat en termes elogiosos, va arribar amb una cara b de renovada misogínia que va suposar un retrocés per a les dones. Amb l’edat moderna, s’havien acabat les escriptores i les científiques que havien sorgit a l’edat mitjana. «La caça no va ser simplement una explosió d’histèria col·lectiva que va trobar un cap de turc en les bruixes –manté la historiadora Isabel Pérez Molina–, sinó una persecució conscient promoguda i dirigida contra les dones que, per la seva saviesa, independència o simplement per la seva inadaptació als límits que els havien imposat qüestionaven amb la seva vida l’ordre establert».

Submises i domesticades

Notícies relacionades

El clima i el gènere

La proposta econòmica de Bakú contra el caos climàtic indigna el sud global

En l’obra de referència Calibán y la bruja, la historiadora Silvia Federici va quatre gambades més enllà i assegura que aquesta imatge de les dones com a assassines de nens, serventes del dimoni i destructores dels homes són un «element fundacional del capitalisme». Aquí la seva teoria: enmig dels milers de cadàvers que va deixar la caça de bruixes, va néixer una nova dona «submisa i domesticada» confinada a les tasques reproductives que ja no podia decidir sobre el seu propi cos, perquè «l’Estat va passar a criminalitzar el control que aquestes exercien sobre la seva capacitat reproductiva i la seva sexualitat». «Els úters –afegeix Federici– es transformen en territori polític controlat pels homes i l’Estat».

Qui havia de dir que, 400 anys més tard, la mateixa història tornaria amb tanta fúria.