Victoria Canal: "La meva mà esquerra treballa més que la d'altres pianistes"

Tot hi cap o hi pot cabre en una vida de 15 anys; que és breu. Hi cap viure per temporades a la Xina, el Japó, Espanya, els EUA i Dubai. Ser cantautora, i haver començat a ser-ho des de molt aviat. Tenir una àvia nord-americana que quan era una nena li va ensenyar a tocar el piano. Hi cap això, tocar el piano, i la trompeta, i la guitarra, i estar començant amb el baix. Hi cap haver-se sobreposat al potencialment mortal síndrome de banda amniòtica, i la seva conseqüència, que li falti mig braç. Hi cap estar a punt de fer un concert. El seu primer concert.

-Tot comença amb la seva àvia, llavors.

-Sí. Ella ensenyava piano i jo mirava. Un dia em va fer seure a les seves cames i me'n va ensenyar. Va resultar que jo tenia ritme i una oïda natural, així que ho va explicar als pares.

-Que van prendre mesures. És clar.

-Em van comprar un piano de Barbie que no valia per a res. El meu primer piano. Hi vaig practicar fins que els pares van veure que potser em calia alguna cosa més. Alguna cosa millor.

-Va anar a classes.

-A partir dels 6 anys.

-Hi sol haver un moment a la vida en què un es convenç que és tal cosa el que vol fer. ¿A vostè li ha passat?

-Sí, em va passar als 11 anys, que va ser quan vaig començar a escriure música. Quan vaig descobrir que podia compondre… Em va encantar la idea de crear la meva pròpia música, el meu propi so. Per a mi és un tresor, una cosa preciosa que tinc.

-No és comú… O no és freqüent, poder dir als 15 anys que un té el seu propi so. ¿Quina classe de música compon?

-Faig pop fusió amb rock acústic i funk. De fet, acabo de treure un EP, un extended play. Està a Spotify. Es diu With you. I a Youtube sempre estic penjant els meus originals, encara que són gravacions en viu, i molt amateurs. Weak. Així es diu l'última.

-En anglès. Compon i canta en anglès.

-Sí. El meu pare és espanyol i la meva mare nord-americana, i jo vaig néixer a Alemanya, però els primers anys vaig viure als EUA. Després he viscut a la Xina, al Japó i a Dubai, i ara a Barcelona, però el meu idioma és l'anglès.

-¿Per què tants viatges?

-Per la feina del meu pare.

-Ja. ¿M'explica com supera la seva limitació física per tocar? El piano, per exemple.

-Miri, el meu primer professor de piano, el que vaig tenir entre els 6 i els 13 anys, em va començar a ensenyar a tocar només amb una mà, però la mare va insistir que havia d'ensenyar-me a tocar amb les dues. Una està incompleta, però també la faig servir.

-Molt difícil. I meritori.

-Amb molta pràctica he aconseguit tocar una tecla a la vegada amb aquesta extremitat. Tot i així, la meva mà esquerra treballa més que la d'altres pianistes. I si no hi ha més remei, doncs adapto la música, la modifico a la meva mida, per poder-la tocar. Això m'ha convertit en una bona arranjadora.

-¿I els altres instruments?

-Bah. Els agafo d'una altra forma i ja està. No té misteri. Però ja que parlem d'això, li explico un repte que m'he posat.

-Per favor.

-Canviar la mirada de la gent. Sempre hi ha persones que em miren de forma estranya, amb llàstima, crec, i el meu repte és que em mirin d'una altra forma, que diguin, per exemple: «Quin talent que té», o «Mira tot el que ha fet a aquesta edat». Canviar aquelles mirades. Jo mai he vist això com un problema, i no vull que la gent ho vegi així.

Notícies relacionades

Alegria a la frontera de l’Hospitalet i BCN

Més de dos milions per a un hotel històric

-Ho entenc. ¿M'explica per què és important el concert d'aquest divendres? Al Conservatori del Liceu, ¿oi?

-Sí. Doncs és important perquè és el primer cop que em presento en solitari, vull dir, que si pagues l'entrada i hi vas és només a veure'm a mi. I això per a mi és important. És un abans i un després.