«Les necessitats de la gent, la seva falta de pa, ens ha despertat a tots»

En cada despertar d'aquesta dona hi ha un pensament d'auxili per desfer dolor. Les causes truquen a la porta del convent de Santa Clara, a Manresa, on viu amb quatre monges més, i al qual sor Lucía Caram Padilla (Tucumán, 1966) va arribar des de València, a finals dels 90.

-¿Què va anar a fer a València?

-Hi vaig anar a estudiar. Als 18 anys havia entrat de monja en una congregació de vida apostòlica, de les que es dedicaven a l'ensenyament, Dominiques, i després em vaig voler passar a la branca contemplativa i vaig venir a fer la formació a València, on vaig estar cinc anys al fons del solc, en absoluta clausura i silenci. Crec que encara visc d'aquella intensa experiència de foscor, de recerca, de no entendre l'estructura, la institució, un temps en què es va reforçar la meva vocació de llibertat.

-¿Per què va saltar a Catalunya?

-Jo ja coneixia la comunitat de Manresa i l'església de Catalunya era més oberta. En aquell moment preparaven el concili provincial de la tarraconense i els aires aquí eren diferents dels de l'església d'Espanya. Vaig triar Manresa per la seva acollida a la gent i perquè s'atenia molt els pobres com a opció comunitària.

-Aquesta  atenció als pobres és l'origen de la Fundació Rosa Oriol.

-Sí, tot va començar amb aquella acollida que ja es feia a la comunitat, en què es donava un entrepà, un iogurt i una fruita a la gent que venia cada dia al convent, a finals del 2008. L'abril del 2009 ja ateníem 45 famílies i es va crear la plataforma ciutadana de solidaritat que, amb voluntaris, aconseguia menjar. Al cap de pocs mesos ja teníem 250 famílies i vam creure que constituir una fundació li donaria més solidesa al projecte, perquè vèiem que allò no era una cosa puntual, sinó que anava per a llarg. I com que no volíem ser només un recurs d'emergència, li vaig escriure una carta a Rosa Oriol -propietària, juntament amb el seu marit, Salvador Tous, de la prestigiosa joieria manresana- demanant la seva col·laboració. Durant un any ens va ajudar anònimament. Però, al final, li vaig demanar oficialitzar la seva ajuda i així va néixer el juliol del 2010 la fundació que porta el seu nom (www.fundaciorosaoriol.org).

-¿Quins projectes tenen en marxa?

-El vaixell insígnia segueix sent el banc d'aliments, amb entrega de vals perquè la gent compri el que necessiti i fer així més digna la situació de les 1.300 famílies que atenem. Hem creat El Cosidor, un espai on ensenyem a cosir i a fer labors, amb el mateix objectiu de crear empresa i ocupació que tenen els horts on s'aprèn a cultivar. També hem construït una residència per acollir gent que està al carrer, per a qui també disposem de tres pisos i aviat en tindrem cinc més. Per fer tot això ens ajuden 250 voluntaris.

-1.300 famílies... ¿Què faria aquesta gent si no existís la fundació?

-Vull pensar que hauria sorgit una altra cosa. Una vegada has vist la necessitat, ja no pots ignorar-la, ni deixar de fer. I ara els pobres ja no són estadístiques del senyor Montoro, són els nostres veïns. Diuen que el professional no s'ha d'emportar els problemes a casa, que ha de guardar distància amb ells. Per a nosaltres la distància és la proximitat, perquè si no et fiques en la pell de l'altre això no és el teu problema, i jo no puc dir que un problema de la humanitat no és meu. Jo no puc estar bé si algú al meu costat està malament. L'única manera d'ajudar de debò és sentint les causes com a pròpies, sentir la ferida de l'altre i no deixar els ulls en blanc.

-Les xarxes socials faciliten el coneixement de les causes de molts, i vostè les aprofita bé.

-Les xarxes, com els mitjans de comunicació, són, per a mi, el gran aliat, fan més transparent el món, aquella gran carència general; pots despertar consciències sobre l'honestedat i la coherència i canalitzar ajudes, sumar complicitats en la causa de la humanitat.

-¿Quin és el seu missatge principal?

-Despertar consciència i generar esperança, estimar la vida i compartir-la, viure sense retenir. Com dic en el meu llibre A Dios rogando (ed. Plataforma), el canvi del món comença pel canvi d'un mateix. Qualsevol pot fer la vida més amable, amb tendresa, amabilitat, bondat i alegria, posant atenció no tant en el que fa, sinó en com ho fa.

-¿Com faria arribar aquest missatge als que estan més ben situats en la nostra societat? 

-Seria molt necessari un pacte social, fer seure en una mateixa taula el banquer, el polític, les associacions de pares, mares i professors, els representants de l'assemblea nacional i tots els que lluiten contra la pobresa, i advocar per aquella transparència que ens obligarà a tots a ser nosaltres mateixos.

-¿Diria que la crisi ja ens ha començat a transformar?

-La crisi, que ha arribat per una estafa financera i la corrupció política, però també per mals hàbits de consum, per capritxos i ignorància respecte a la producció d'aliments, ha sigut un despertar per a moltes persones. Les necessitats de la gent ens han anat despertant i tocant a tots. El pa que falta a moltes famílies ens ha mobilitzat. I ara, atendre aquella necessitat que viu al costat ja és un imperatiu de la consciència.

-La seva actitud i accions aporten l'ajuda i esperança que reparteix també Manel Pousa (el pare Manel) des de la seva fundació a Nou Barris. 

-El pare Manel és un referent absolut per a mi. És com m'imagino jo que devia ser Jesús, amb un cor immens i ple d'infinita humanitat i humilitat. Com demostra també el treball del Padre Ángel (www.mensajerosdelapaz.com) o el de Viqui Molins.

-En aquesta gran implicació social, d'ells i de vostè, ¿no incomoda a vegades el seu paper de monges i sacerdots? Encotillar-los en la institució eclesial ¿limita el seu treball o la seva llibertat?

-Jo no visc la meva condició de monja com un dogma, sinó com una manera de ser present en la societat que jo vaig escollir. L'Església com a institució està molt estigmatitzada, però a mi la meva comunitat religiosa m'ha transmès molt. Hi visc la fe amb una gran dimensió de llibertat. Tinc el meu espai per resar i allà sempre m'esperen, i m'aguanten. Jo estic enamorada de l'Evangeli i de la figura de Jesús i no em quedo en els límits de la institució, sinó que visc el missatge de Jesús en la base, en la frontera, amb la resta de persones que viuen l'Evangeli.

-El seu compatriota, el papa Francesc, s'expressa i demostra que també ho vol viure així. ¿Quina és la seva mirada a l'actual pontífex?

-El papa Francesc s'ha fet pobre, s'ha vestit de pobresa per estar amb tots i la gent el busca per saber què pensa. Amb ell ha tornat la primavera a l'Església. ¿Quant feia que l'Església no respirava alegria? Malgrat tot, l'esperança i l'alegria no han de desaparèixer.

-¿Què ha fet avui abans d'aquesta entrevista?

-He anat a donar sang. És una cosa que no costa i salva vides. I m'he informat per donar també medul·la.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

-¿I quan acabem, què farà?

-Una altra entrevista, per a Efe.