Víctor Díaz: "Estic cansat i feliç, no m'ho crec"

Al respondre per telèfon, al Víctor se li entrebanquen les paraules per l'emoció i la Marisa, la seva mare, respira amb alleujament i felicitat. Han passat només vuit dies des de la vista oral en què un forense va mirar de defensar davant el jutge de l'Audiència Provincial de València que el noi no estava capacitat per votar. El Víctor ha suportat dos exàmens forenses de tipus intel·lectual i la vista oral del 7 de maig, però la llarga lluita ha acabat en una victòria. El Víctor i la seva mare, Marisa, atenen amb to esgotat i eufòric aquesta entrevista.

-S'ha acabat. S'han acabat els jutjats i els judicis a les teves capacitats, Víctor. ¿Com esteu?

-Víctor: Estic molt content i no m'ho crec ni jo. M'ho ha dit l'Alicia, la psicòloga, i ens ho hem passat pipa. Estic cansat i feliç, acabo d'arribar ara de treballar.

-Marisa: Encara no ho he assimilat. Aquesta sentència significa el triomf de la raó i per a mi la lluita acabaria aquí, però hi ha molts altres nois i noies que encara no poden votar. Els recolzarem.

-Llavors, ¿no ho esperàveu?

-V.: Ni m'ho esperava jo ni t'ho esperaves tu. Quan m'ho han dit, jo només deia: '¡Què dius!, ¡hòstia!, ¡no pot ser!'

-M.: Jo m'he posat a plorar. A l'audiència provincial hi vaig anar amb problemes de salut, però quan l'advocat m'ha dit que el jutge havia ignorat l'informe del forense, no m'ho podia creure.

-¿Per què vols votar, Víctor?

-V.: Perquè sí. Vull votar perquè sí. El jutge em va preguntar si volia votar i li vaig dir que és clar. M'han donat molt la murga. He hagut de sentir unes coses... El forense deia que jo no podia votar.

-M.: No és el fet de votar, sinó que hagin reconegut que les persones amb discapacitat intel·lectual tenen poder de decisió sobre la seva pròpia vida. Ara el Víctor pot decidir què votar o si vol fer-ho, com tots els altres. Jo no demanava cap altra cosa que la normalitat de les persones discapacitades dins de la societat.

-Hi ha forenses que segueixen fent proves intel·lectuals per valorar.

-M.: Jo no dic que el meu fill no sigui discapacitat, però el conec i sé que té capacitat per votar. Li agrada comentar les notícies, no suporta la violència ni el sexisme... això és tenir criteri sobre els assumptes públics.

-Víctor, ja pots votar, però més de 80.000 persones a Espanya encara segueixen privades d'aquest dret. ¿Què te'n sembla?

-V.: Doncs malament, haurien de poder.

-M.: Molts familiars no demanen el dret al sufragi per als seus fills i filles perquè es neguen a lluitar, perquè creuen que no serveix. Jo sóc filla de la transició i sé de què serveix el sufragi. La primera vegada que vaig votar va ser per la Constitució i aquell dia vaig plorar d'alegria. Veure que al segle XXI el meu fill no pot votar per tenir una discapacitat... Si el Víctor té capacitat per a altres coses, també la té per votar, per descomptat.

-¿Què creus que significa aquesta sentència favorable al Víctor per a la resta de persones amb discapacitat intel·lectual?

-M.: Marca un abans i un després. Significa no estar sempre amb la por de la mort civil dels nostres fills. Significa que aquests nois no són mobles, perquè se'ls està apartant com si molestessin. Per a nosaltres els nostres fills no són mobles i no ens molesten. Aquesta sentència significa una llibertat tremenda.

-La reforma de la llei electoral espanyola, que ha de reconèixer el dret al sufragi per als discapacitats, es tramita al Congrés des de fa mesos. ¿Què els diries als polítics que tenen a les seves mans aquesta reforma?

-M.: Els demano que l'accelerin. Si ells tinguessin familiars en la mateixa situació, ho farien, perquè quan ho vius és quan t'adones de l'important que és poder votar. Però ells ho veuen des de fora i des de lluny, i suposo que no ho entenen.

Notícies relacionades

El discapacitat Víctor Díaz recupera el dret de vot

Jessica McCabe: "L’error més comú amb el TDAH és pensar que no ens importa tenir-lo"

-Molt poques famílies recorren sentències d'incapacitació per recuperar el sufragi dels afectats. A ells, ¿què els diries?

-M.: Si els seus fills no fossin discapacitats i els retiressin el vot, lluitarien. Que pensin que són iguals als altres fills, tenen els mateixos drets i no són un món a part. Viuen en el mateix món que nosaltres i han de participar-hi.