El retrobament de tres orfes adoptats

Aquesta és una història de pel·lícula i amb pel·lícula. Una història que comença amb una entrevista per a televisió a la redacció d'EL PERIÓDICO, gairebé per casualitat.

Fa uns dies, TV-3 va estrenar a la sobretaula dels dissabtes el programa de manualitats i reciclatge Ja t'ho faràs, presentat pel mallorquí Rafel Vives, un tot terreny amb molta història al darrere, de la qual els parlarem molt aviat.

El més sorprenent és que el Rafel es va presentar a l'entrevista amb els seus tres fills. Tres preciosos nens negres de 7, 8 i 10 anys. La seva presència, que no va passar desapercebuda, va picar la nostra curiositat. «És que aquesta és una adopció tan poc habitual que la meva cunyada, Alexandra Rozas, que està estudiant a l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, l'ESCAC, ha fet un documental que es pot veure els dimecres, als cines Girona de Barcelona, fins al juny».

 

Irene Domingo és la decidida parella del Rafel -s'ha de ser molt valent per adoptar no un, sinó tres nens-, una realitzadora de TV-3 que juntament amb el seu marit van decidir fer el primer pas ja fa sis anys, el juliol del 2008. Descartats altres països, es van decidir per Etiòpia. «Sempre m'havia atret l'Àfrica», explica Irene, «i el procés allà tenia totes les garanties», afegeix.

I un bon dia van tornar a Barcelona amb un nen de poc més de 2 anys. «La primera sorpresa va ser saber que es deia Michael, però en boca dels altres nens de l'orfenat sonava a Miquel. Com el pare i un germà del Rafel. El nen és d'un poble que es diu Bona i el Rafel, de Ca la Bona. Molt fort, ¿no?». Orfe de pare i mare, havia estat cedit en adopció per un oncle.

«El Miquel és un crac en tot, és tot un personatge», assegura el seu pare amb el pitet a punt. «És un nen que va arribar aquí amb 2 anys i mig sense saber ni una paraula de català i a l'acabar P-3 tenia més vocabulari que molts altres nens».

 

«És molt sociable, i parla pels colzes», afegeix la Irene. «I ens explicava anècdotes de casa seva que després hem corroborat allà, amb els seus oncles», apunta el Rafel. «Perquè potser el que diferencia aquesta adopció d'altres és que el Miquel té una família», comenta la Irene. I quan la parella Vives Domingo es va plantejar tenir un altre fill adoptiu, el Miquel els va dir que ell tenia dos germanets més a Etiòpia.

Calia confirmar-ho, moure tecles per saber si això era cert, «i si la família del Miquel acceptava rebre'ns», apunta la Irene. I aquesta vegada van viatjar ella, dues germanes seves i el nòvio d'una d'elles. La petita, l'Alexandra, que ja havia gravat les entremaliadures del Miquel a Barcelona, portava una petita càmera amb què no es perdia detall.

Al poble dels nens la rebuda va ser genial. L'oncle de les criatures els va parlar del germà mort, d'alimentar moltes boques, de quan va donar en adopció un d'ells, de tantes coses... «Jo havia pensat només a adoptar un segon nen, però al veure els dos germans, ¿què podia fer? ¿Tornar-los a separar?», reflexiona la Irene. La família dels nens va tenir una resposta positiva, però faltava molta paperassa.

Gairebé dos anys després de l'arribada del Miquel a Barcelona, els tres germans aconseguien reunir-se. Una testimoni excepcional havia estat la seva tia Alexandra. Una presència constant, pròxima, gairebé invisible, que ha gravat hores i hores de conversess i jocs amb el Miquel, i més tard, de la seva reunió amb el Manel i el Joan. «Un retrobament feliç, però que també va tenir episodis de gelosia infantils a l'inici», descriu la Irene.

Notícies relacionades

Les principals cases d’apostes ja tenen un candidat favorit per ser el nou Papa

De Nadal convida a aprofitar la crisi dels EUA per atraure talent a la UE

Quan va explicar a la classe que havia estat a Etiòpia, el seu professor de Documentals, Ventura Durall, li va dir sorprès que ell també hi havia estat: el seu llarg Els anys salvatges segueix els passos de tres nens del carrer a Addis Abeba. Una casualitat més d'aquesta història de pel·lícula.

Animada per Durall, Alexandra va acceptar podar, editar i muntar les més de 200 hores gravades fins a deixar-les en els 60 minuts del sensible documental Seleme, Seleme. Això sí. Va haver de convèncer la seva germana, que sempre ha estat darrere les càmeres, perquè vencés la seva timidesa i acceptés que les seves vides es veiessin al cine i, més endavant, a la tele. «Em costa veure'm  a la pantalla, em fa vergonya. Però en el fons sé que és un enorme regal», diu la Irene.