Ruth Beitia: "Lluito per trencar el clixé de la dona atleta homenot"

Somnriu i diu que està gran, però Ruth Beitia (Santander, 1979) no solament segueix guanyant medalles d'or (diumenge es va penjar el cinquè a l'Europeu de Zuric, la 13a medalla de la seva carrera), sinó que compagina el salt d'altura amb la política. És diputada del PP a Cantàbria i en el seu temps lliure fa xerrades a les nenes a les escoles per reduir l'abandonament femení de l'esport en l'adolescència.

-¿Segueix havent-hi masclisme en l'esport?

-Després dels Jocs Olímpics de Barcelona a les dones se'ns va començar a prendre una mica més seriosament, almenys ens vam situar al mapa. I el gran salt va venir a Londres; en aquells jocs el nivell espanyol de les dones va ser clarament superior al dels homes. Això ha fet que les organitzacions es posin les piles.

-¿Com?

-Són només els primers passos, però a la Secretaria d'Estat de l'Esport s'ha creat una divisió per promocionar l'esport femení.

-¿Què falta per fer?

-Molt. Les dones esportistes no només volem existir als estadis, sinó també als despatxos. Volem liderar i gestionar l'esport. S'ha de fer una estirada d'orelles i dir que som aquí, que estem preparades.

-¿Què li sembla la presència tan ínfima de dones en càrrecs de les institucions esportives?

-És increïble, n'hi hauria d'haver més. A la Federació Espanyola d'Atletisme som tres o quatre. Però en els clubs són tot homes, els presidents, els vicepresidents, el jutge…

-Parli dels espónsors. Les marques paguen menys a les dones.

-Parlo dels mitjans de comunicació, que també discriminen.

-Endavant.

-Em sap greu que un equip femení de bàsquet, d'handbol, de waterpolo, que estan tenint grans resultats, segueixin sense tenir repercussió. Així que una altra estirada d'orelles per als mitjans. Primer, perquè sembla que només existeix el futbol, i segon, perquè a més si és un esport femení sembla que ja no interessa a la premsa.

-Ho escric perquè en prenguin nota. ¿Què li sembla que només la lliga de futbol masculina pugui tenir categoria professional?

-Malament. Hem de seguir reivindicant; que això passi és injust.

-¿Una dona pot viure de l'esport a Espanya?

-És complicat. És dur viure amb la sensació que no arribes a final de mes. Les esportistes a Espanya ens entrenem amb una pedra a dintre de la motxilla.

-¿Què?

-És complicat. Si ens haguessin donat els Jocs Olímpics a Madrid haurien significat diners, però sobretot una injecció de moral. Jo em considero una privilegiada i faig el que puc per recolzar l'esport femení.

-Posi'n algun exemple.

-Ens hem adonat que les nenes a partir de sisè de primària abandonen en un alt percentatge l'activitat esportiva. Estem treballant perquè això no passi i per això anem a escoles a oferir xerrades perquè no ho deixin.

Notícies relacionades

Una pedra a la motxilla

L'esport, forat negre de la igualtat

-¿Queden estereotips masclistes en l'esport de dones?

-En queden, és clar, encara que moltes lluitem per trencar l'estereotip de dona esportista homenot. És com si perquè ets esportista no fossis femenina. A les esportistes ens agrada maquillar-nos, pintar-nos les ungles. Fins i tot les nenes, quan anem a les escoles ens diuen sorpreses: ¡Eh, però si vas maquillada!. S'ha de lluitar contra l'estereotip, el clixé. S'ha de fer entendre que una lluitadora o una esportista d'halterofília és una dona digna i que si li dóna la gana va amb l'ull pintat. I d'homenot, res de res.