«No m'hauria pensat mai que arribaríem fins aquí»

Satisfet 8 Petit, ahir al parc de la Ciutadella, davant la glorieta on va ser assassinada la transsexual Sonia.

Satisfet 8 Petit, ahir al parc de la Ciutadella, davant la glorieta on va ser assassinada la transsexual Sonia. / ALBERT BERTRAN

2
Es llegeix en minuts
TONI SUST / BARCELONA

Lluny però no oblidats queden els temps en què els Salesians del carrer de Rocafort feien portar cilici a Jordi Petit, històric lluitador pels drets del col·lectiu homosexual, que recorda que fins a l'actual democràcia només durant els anys de José Bonaparte, Pepe Botella, Espanya va despenalitzar la sodomia. Aconseguida la regulació legal que persegueix qui persegueixi els gais, queda esperar que la societat ho assumeixi com un fenomen que no és notícia, ni bona ni dolenta, una cosa convencional. «Falten generacions», diu Petit.

-La seva vida també ha sigut la lluita pels drets d'un col·lectiu. ¿Com resumir aquests 40 anys, d'on vénen i on han arribat?

-En el nostre recorregut hi ha un moment clau: la sortida a la llum del moviment gai, juntament amb la resta de moviments socials, amb la primera manifestació de 1977 a la Rambla, i el 1978 en altres ciutats espanyoles. El moviment va adquirir un estatus de normalitat en el tracte dels mitjans de comunicació que no existia durant el franquisme ni en països democràtics com França i Itàlia. Es va veure que era tan necessari legalitzar el Partit Comunista com que els homosexuals deixessin de ser perseguits. Hi va haver moments importants, com la campanya del Póntelo, pónselo.

-¿Com li explicaria a algú que lluités amb vostè el 1977 i que ja no hi fos, com estan les coses?

-Li diria que no m'hauria pensat mai que arribaríem fins aquí.

-¿Què li diria a un o una adolescent gai?

-Que repassi la memòria històrica sobre el que ha succeït. I que valori sortir o no de l'armari. Perquè com més visibles siguem més indiferents aconseguirem ser, però sortir de l'armari no és res imprescindible. Cadascú ha de valorar els pros i els contres i el moment.

-Va estar un parell de vegades a la presó. 

-Sí, però per política, no per homosexual. A la presó vaig ser violat. Em va marcar psicològicament, vaig entendre el que pateix una dona violada. Als salesians de Rocafort, l'Opus em va induir a mortificar-me amb cilicis als braços per ajudar-me a superar la meva homosexualitat.

-¿Què opina quan alguns polítics afirmen que la llei respon al poder d'un lobby gai, que les sancions estan fora de lloc? A vostès els descriuen com un grup de poder que han passat de marginats a dominadors.

-Nosaltres actuem com els sindicats respecte als drets dels treballadors o com les associacions feministes respecte als de les dones. El nostre moviment està destinat a desaparèixer quan siguem tan visibles que resultem indiferents. El tema dels lobbies i de si els gais són rics són prejudicis, injúries. Pari l'orella en qualsevol bar i es toparà amb expressions homòfobes. I als camps de futbol també hi sentirà insults homòfobs.

-Ja està regulat, ¿ara quant falta perquè aquest canvi arreli a la societat?

-És una qüestió de diverses generacions. Som a Barcelona. Però a les ciutats petites... I a més una part de la immigració que prové de països on aquest tema és tabú ho ha d'assumir.

Notícies relacionades

-¿Què queda per fer, quin problema s'ha de resoldre?

-L'augment de casos de contagi del VIH/SIDA i d'altres malalties de transmissió sexual per un excés de confiança, sobretot entre els més joves. És una cosa que passa entre els gais i els heteros. Jo he anat a molts enterraments. La gent que té 20 anys, no.