El dret a una vivenda digna

Durant els primers sis mesos d'aquest 2014 hi ha hagut a Catalunya més de 8.600 llançaments, és a dir, una mitjana diària de 48 ordres judicials per abandonar la vivenda (33 únicament a Barcelona). A nivell de tot Espanya, les xifres es disparen fins a 206 desnonaments cada dia. Aquestes dades s'han reduït respecte a l'any 2013, però la tendència que podem observar segons els informes publicats pel Consell General del Poder Judicial és que el nombre d'execucions hipotecàries ha augmentat i que, per tant, la xifra de llançaments durant els pròxims mesos es pot veure incrementada respecte de la situació actual.

El dret a la vivenda està reconegut en els tractats internacionals com un dels pilars de la dignitat humana. Així, la Declaració Universal dels Drets Humans (article 25.1) l'equipara al dret a l'alimentació o a l'assistència mèdica, i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (article 11), a través de les denominades Observacions Generals, i concretament la número 7, proclama que aquest dret inclou la protecció contra els desnonaments forçosos i obliga els poders públics a garantir el reallotjament adequat a les persones sense recursos que es vegin afectades per aquesta situació. La mateixa Carta Social Europea incorpora aquest dret com un objectiu que els Estats han de perseguir establint les condicions en què es pugui fer efectiu. Precisament perquè es reconeix com a dret humà fonamental, l'article 47 de la Constitució espanyola el recopila dient que es té dret a disfrutar d'una vivenda digna i adequada i que els poders públics han d'establir les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, donant prioritat a l'interès general per impedir l'especulació.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

En la situació actual, en què la taxa de risc de pobresa augmenta any rere any, és el moment en què els poders públics han d'adoptar mesures clares i eficients per evitar l'exclusió social i la vulnerabilitat que planteja el fet de no disposar d'una vivenda, i establir, entre altres mesures, l'obligació de les entitats bancàries tenidores de vivendes buides de destinar-les a vivenda de lloguer social. O bé facilitar els mecanismes necessaris que atorguin una segona oportunitat a les persones que es trobin davant una situació de desnonament, per la via de la dació en pagament, del reallotjament o de l'accés a un lloguer social, o mitjançant la creació d'un parc públic de vivendes de lloguer de gestió pública.

Malgrat que el mandat constitucional reconeix el dret a una vivenda digna i adequada, en períodes de crisi com l'actual, la realitat ens mostra que aquest dret es col·loca en un pla secundari i subsidiari del dret a la propietat, sense que els governants demostrin tenir cap intenció de canviar les lleis o simplement no ho han pogut fer perquè cedeixen a la pressió de determinats poders econòmics i financers que no consideren la vivenda un dret fonamental digne de la màxima protecció igual que qualsevol altre dret social.