Víctor Cabezas:«¡Desperteu-vos, esglésies! ¡Deixeu de mirar-vos el melic!»

Dels seus anys de missioner esperità a Angola -on va arribar per primera vegada fa 50 anys, coincidint amb la independència del país africà- i de les recurrents infeccions de paludisme i refredats mal curats li  ha quedat com a seqüela física una tos persistent. Però el responsable de la congregació de l'Esperit Sant a Espanya, que va ser ordenat a Sant Cugat per monsenyor Lefevbre el 1969, no ha vingut a Barcelona a explicar batalletes. Avui la seva missió no és evangelitzar l'Àfrica, sinó reevangelizar la seva pròpia terra i suscitar noves vocacions.

- ¿Quin sentit tenen les missions al segle XXI?

-¿Per què m'ho pregunta?

-¿Per què s'ha d'anar a anunciar l'Evangeli a països amb lleis i institucions pròpies?

-El missioner no és l'home que va només a anunciar l'Evangeli. L'evangelització a Angola era anar amb la meva camioneta buscant mandioca per poder donar menjar a la gent i aconseguir aspirines per als nens amb paludisme. Aquesta idea que es té de les missions de «com que ets pobre t'aguantes», com una sublimació de la pobresa, és falsa, aquest no és el sentit de l'evangelització.

-¿I quin és?

-Sovint, allà on hi ha els éssers més marginats del món no només parlem de Déu, també actuem com ell.

-¿Com?

-Alliberant la persona. Si tu acceptes l'amor de Déu, aquest amor t'avala per poder canviar, sortir de la teva situació i ajudar que els altres també puguin sortir de la seva situació de patiment.

-El papa Francesc ha fet una bona estirada d'orelles als membres de l'església.

-Molt. Som pecadors i a l'Església veiem tots aquests escàndols que ens fan tant de mal... Per això som aquí, per avivar el sentit missioner a les esglésies locals d'Espanya i dir-los: «¡Desperteu-vos! ¡Deixeu de mirar-vos tant el melic!». La fe es rep, es viu i s'experimenta per anunciar-la, no per quedar-se-la. Com  a cristians, religiosos i laics tenim el deure de ser missioners.

-¿Per què hi ha tan poques vocacions?

-Aquest món tan materialista no ens deixa sentir la crida de Déu.

-Alguna cosa deu haver fet també l'Es-

glésia…

-¡És clar! No som la sal que sala, estem una mica sense gust; no som la llum que il·lumina, està lànguida. ¿Què significa ser cristià per als qui ens diem cristians? ¿Quin compromís tenim? ¿En què ens distingim dels altres? ¿Què fem per la justícia, la pau, la transparència i la veritat en aquest món tan corrupte? No som perfectes, som pecadors, però entre nosaltres hi ha una força alliberadora i transformadora que ens ajudarà a superar els errors.

-¿Com va descobrir la seva vocació?

-Jo sóc de Retamal de Llerena, un poble pagès de Badajoz. Era escolà a l'església del poble i després vaig entrar al seminari, però en mi hi havia una insatisfacció permanent. Volia ser sacerdot però no volia quedar-me al poble; no volia aburgesar-me, volia ficar-me en la realitat de la vida.

Notícies relacionades

El clima i el gènere

La proposta econòmica de Bakú contra el caos climàtic indigna el sud global

-¿Com va canalitzar tota aquella insatisfacció?

-Als 16 anys vaig decidir passar les vacances d'estiu en diversos cortijos d'Extremadura. Aquestes grans finques de terratinents estaven molt allunyades del poble i les quatre o cinc famílies que hi treballaven no podien portar els fills a l'escola o només els portaven alguns dies, amb molt sacrifici,en un burret. Vaig passar l'estiu fent classes a aquests nens i parlant de Déu amb les persones grans, però d'un Déu pròxim: «Déu us estima més que als qui estan al poble -els deia-, perquè vosaltres sou els apartats i ell també va néixer fora del poble». Allà vaig descobrir la meva vocació missionera.