José Miguel Ruiz: «'¿Per què no ho inventes tu?', em va dir el meu amic»

De Badalona. 47 anys. Tècnic de fotocopiadores. «Vaig treballar en una empresa molt coneguda del sector 22 anys i llavors vaig anar a l'atur. Però ara tinc feina». La història comença quan estava desocupat, fa tres anys.

-Expliqui-m'ho.

-Tot va començar un dia que vaig anar a prendre un cafè amb un amic que té un taller de motos. Em va explicar que la seva furgoneta no havia passat la ITV. Un problema amb els cinturons.

-¿Quin problema?

-No tancaven. Segons sembla, el primer que miren són els cinturons. Fallen molt. Ell havia desmuntat la sivella i l'estava mirant, ell i quatre amics, però no hi veien l'error.

-¿I vostè sí?

-Jo vaig poder accionar-la i vaig veure que s'hi havia colat una pipa. Resulta que s'hi pot ficar de tot. Si et trenquen el vidre, per exemple, qualsevol trosset pot caure allà. O coses dels nens, que sempre tenen coses petites. Si passa això, el cinturó no serveix. Tens un accident a 50 per hora i surts disparat. Segons la DGT, de cada sis morts en accidents, quatre són perquè anaven sense cinturó.

-O perquè el tenien posat però a la sivella hi havia una pipa, ¿oi?

-Exacte. Una cosa és que entri la sivella i una altra cosa és que ancori. Si no ancora, no serveix per a res. I jo vaig dir: «Això és un perill, hauria de tenir una tapa perquè no hi entri res». I el meu amic se'm va mirar, i de sobte em va dir: «Doncs per què no la inventes i la patentes». I això va ser el que vaig fer.

-¿Però vostè sabia alguna cosa del tema? Em fa la impressió que era la primera vegada que desmuntava una sivella.

-He investigat molt des d'aleshores, però llavors només es tractava d'inventar una tapa. I em vaig posar a treballar. Vaig fer uns esbossos… En aquella època feia un any que estava aturat. Per inventar necessites temps i diners, i com que m'havien donat la indemnització, doncs jo els tenia tots dos.

-Expliqui'm com va anar el procés.

-Bé, vaig anar a un desballestament i vaig comprar quatre cinturons. I em vaig posar a dibuixar. Aquella mateixa tarda ja tenia el primer prototip, que era amb corrons, horrorós. El següent era amb una molla. I de seguida se'm va acudir: ¿i si el faig de plàstic? Per aquí vaig arribar al model definitiu, que és una carcassa retallada amb la tapa de plàstic incorporada.

-No va trigar gaire, em fa la impressió.

-No; la veritat és que va ser qüestió de dies, a la setmana següent ja l'havia fet. Després el vaig patentar. Resulta que el marit de la meva germana treballa a la Volkswagen, i el germà de la meva dona, a Honda, i tots dos es van tornar bojos amb l'invent.

-Entenc... Entenc que ningú havia inventat una cosa així.

-Aquí a Espanya, no. A nivell mundial hi ha dispositius inventats des del 1998, sis o set, però que no han prosperat perquè són costosos, cars de produir. L'avantatge que té el meu és que és baratíssim.

-Deu estar intentant vendre'l, suposo.

-Sí, és clar, per descomptat. Tinc la patent a Espanya per 10 anys i la patent mundial per dos anys i mig, que és la que et permet presentar-lo a tot el món. He enviat aquest disseny a tot arreu: a General Motors, a Renault, a Citröen-Peugeot, a Fiat, a Mercedes… La meva gran esperança és Volks­wagen, els ha agradat molt i ja se l'han emportat dues vegades a Alemanya. Però tinc temps fins al setembre. I no sé, si ningú finalment s'hi interessa m'estic plantejant posar-me a fabricar-lo i vendre'l jo mateix.

Notícies relacionades

El català és la llengua habitual del 29% dels joves catalans

Jorge Trujillo: "Em presento així: soc fill de colombians i el vostre professor de català"

-¿S'ho imagina? Vostè seria el responsable de salvar moltes vides.

-És per això. A mi el que m'interessa és que el construeixin i serveixi per salvar algú. És el més bonic de tot això.