Bruixes i bandolers

Quan es passeja pels espessos boscos de les Guilleries i el Montseny és fàcil deixar volar la imaginació i entreveure-hi en racons i camins personatges que van ser d'una altra època però que encara se'n té molt present l'existència en aquest abrupte territori a cavall entre les comarques d'Osona i la Selva. Fa quatre segles, bruixes i bandolers es van convertir en llegenda en aquests paratges, on va viure un dels saltejadors de camins més famosos, Joan Sala, Serrallonga. La masia on  va néixer encara es manté dreta a Viladrau, un petit poble que en només un parell d'anys (1620-1622) va penjar 14 dones acusades de fetilleria. La matança més important de bruixes que s'ha perpetrat a Catalunya.

«Diuen que la nit del 2 de novembre de 1617 hi va haver una reunió de bruixes als boscos de Sant Segimon. Hi feien pocions, es posaven ungüents, bevien infusions de plantes i arribaven a l'èxtasi. Al cap d'uns dies es va produir una pedregada tremenda que va destruir totes les collites i a partir d'aquí hi va haver una cacera de bruixes, a les quals es va culpar d'aquell desastre», explica Imma Gómez, regidora de Cultura de Viladrau, que vol recordar el fet històric amb noves rutes turístiques.

Sempre hi haurà dubtes sobre si l'aquelarre es va arribar realment a produir, però els interrogatoris sota tortures i la matança de dones estan ben documentats (se'n coneixen els 14 noms), així com la cadena d'inclemències meteorològiques que van tenir lloc aquells anys. «Entre el 1615 i el 1617 hi va haver una petita edat de gel que va propiciar grans inundacions. A Catalunya es parla del 1617 com de l'Any del Diluvi. Una successió d'anys freds i calamarsades van arruïnar les collites. El malestar que van generar aquelles desgràcies es va focalitzar en aquelles dones, a les quals es va acusar de ser culpables de tot i d'haver pactat amb el diable», comenta Quim Mateu, historiador del Museu Etnològic del Montseny, a Arbúcies.

Ritus pagans

El segle XVII va ser una època de canvis amb constants crisis polítiques. Un període convuls en què l'Església va voler mostrar el seu poder contra els moviments reformistes i en què es van intentar eliminar els ritus i els coneixements pagans. Les dones coneixedores de remeis naturals per pal·liar afeccions i malalties i llevadores, viudes desprotegides, captaires desamparades i moltes altres dones van ser denunciades pels seus veïns i pels tribunals locals, que a vegades eren pitjors que els eclesiàstics, i portades a la mort després d'un turment horrorós.

Abans de penjar-les, se les sotmetia a interrogatoris brutals perquè delatessin els seus còmplices, en presència del jutge, el fiscal, un metge i un botxí, que les penjava dels canells, amb les mans a l'esquena, o del dit polze, a mesura que els anava carregant pes. Les estirava fins gairebé esquarterar-les en un banc de tortura o els cremaven els peus després d'haver-los-els empastifat de greix. Moltes confessaven el que volien sentir els seus botxins abans de ser torturades, però altres, com per exemple la viuda Elisabet Martí, de 70 anys, van suportar fins a 11 turments sense acusar ningú.

Aquells dies, Joan Sala, Serra-llonga, va perpetrar un dels seus primers assassinats a l'acabar amb la vida d'un veí que l'havia delatat. Un crim que va propiciar la seva fugida i la conversió en un dels bandolers més famosos de Catalunya fins que va ser capturat pels voltants de Santa Coloma de Farners el 1633 i decapitat a Barcelona un any després.

Notícies relacionades

Es trenca el tabú dels sacerdots enamorats

L’espanyol més buscat va matar el seu fill d’un tret

Al contrari de les visions edulcorades de la literatura romàntica del segle XIX, que pintaven aquest malfactor com un intrèpid Robin Hood català, que robava als rics per donar als pobres, el sacerdot i historiador Antoni Pladevall el retrata com el líder d'una banda de fascinerosos més semblant als Germans Dalton i altres malfactors, en la seva obra Algunes notícies sobre el bandolerisme a Arbúcies.

Després d'estudiar processos judicials als quals van ser sotmesos, Pladevall assegura que el bandoler «era poc més que un simple lladre de camí ral, que matava i robava sense cap escrúpol». Molts pagesos rics, i a vegades fins i tot nobles i eclesiàstics, se servien d'ells per assassinar veïns amb els quals mantenien disputes. Durant els interrogatoris, comenta Pladevall, els bandits solien delatar els hisendats que els havien contractat, però mentre els lladres acabaven a la forca, els inductors, afegeix, «es lliuraven del càstig pagant una multa».