Miguel Ángel Funes: "Moltíssims adults són superdotats i no ho saben"

Amb 25 o 26 anys («no ho recordo bé», diu), Miguel Ángel Funes va trobar l'explicació a certs petits desequilibris que havien poblat fins llavors la seva vida i que establien distàncies respecte als altres: va ser diagnosticat com a superdotat. «Trobes sentit a coses que t'han passat fins a aquell moment: de sobte pots reconstruir la teva història des d'una nova perspectiva». Funes és un dels integrants de l'Associació Acacia, creada recentment, dirigida justament als adults amb altes capacitats: els que des de petits van saber que en tenien, els que se'n van assabentar al créixer i els que no ho saben, però ho sospiten.

-Expliqui'm, per favor: ¿de quins desequilibris parlem?

-La veritat, en el meu cas eren coses molt lleus; diguem-ne que no estava especialment desajustat. Per exemple, quan feia algun curs, o quan era a classe, bé, doncs jo les coses sempre les entenia a la primera, sempre, i no ho suportava, em resultaven irritants les preguntes dels altres, per evidents. Quan em diuen que sóc superdotat aprenc a tenir més paciència.

-¿Què més?

-Hi ha una cosa que és molt comuna en les persones amb altes capacitats i és que som extremadament sensibles. Tens una alta sensibilitat i un alt sentit del que és correcte i just, i com que aquest món dista tant de ser correcte i just… Les coses t'afecten més, però aprens a gestionar-ho quan coneixes la raó que siguis així.

-Parlem en general. ¿Fins on poden arribar aquests desajustos?

-La majoria dels problemes solen venir pel factor social. Molts se senten diferents, que no encaixen. No és marginació, és incomprensió. L'adult que no sap que és superdotat pot sentir-se apartat, diferent, i el problema és que no sap per què.

-¿Les altes capacitats aïllen?

-En certa manera, sí. Però no parlem  del que és negatiu. Hi ha moltes coses positives.

-M'ho imagino. Expliqui-m'ho.

-Bé, tenim una gran curiositat, una constant necessitat d'aprendre coses noves, i una tremenda activitat mental: jo tinc insomni des que puc recordar, i és perquè no paro de pensar. A més, quan alguna cosa t'interessa intel·lectualment, vas fins al final, hi aprofundeixes molt.

-Tinc entès que té un fill que també és superdotat.

-Sí, Alejandro. Ara té 10 anys.

-¿Què va sentir quan ho va descobrir? ¿Hauria preferit que fos normal?

-No, miri… La veritat és que com que jo gairebé no vaig tenir problemes, sé que es poden tenir altes capacitats i viure amb normalitat. En part per ell sóc psicòleg especialitzat en altes capacitats. Ja era un tema que m'atreia, però al tenir un nen amb altes capacitats vaig decidir orientar-m'hi.

-Expliqui'm, ¿hi ha molt adult superdotat que no ho sap?

-Sí; perquè si no tens curiositat, si no t'informes sobre el tema, no tens per què arribar necessàriament a aquesta conclusió. Hi ha moltíssimes persones que tenen altes capacitats i no estan diagnosticades.

-I per a això hi ha l'associació. Perquè hi vagin els que dubten.

-Per a ells i per als que ja ho saben, està pensada com un lloc de trobada, un espai perquè la gent se senti entre iguals, comparteixi experiències. Gent superdotada i gent amb altes capacitats.

Notícies relacionades

Trump sembra la por entre els científics espanyols als EUA

El poble més pobre d’Espanya no és tan pobre: «Aquí hi ha diners, però molts no es declaren»

-¿No és el mateix?

-No. Els superdotats suposen el 2% o 3% de la població i la seva intel·ligència es mesura bàsicament pel coeficient intel·lectual. Però també es pot tenir un talent avaluable: matemàtic, verbal, lògic, acadèmic… Són les altes capacitats, que poden arribar al 15% de la població.